George Everest, millor un el·lipsoide que una esfera

Al llibre Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687) Isaac Newton demostrà teòricament que la Terra no era una esfera perfecta, sinó que està lleugerament aplanada als pols. Aquesta afirmació creà una gran controvèrsia i, per demostrar si era o no correcta, l’any 1734 l’Acadèmia de Ciències de París organitzà expedicions a dos llocs de latituds molt diferents: Lapònia i Equador. L’objectiu era mesurar a cada indret un grau de l’arc d’un meridià (uns 110 km), emprant tècniques de triangulació. Malgrat que els resultats semblaven indicar que Newton tenia raó, el debat continuà ben viu. A principis del segle XIX la East India Company (EIC) impulsà el projecte topogràfic Great Trigonometric Survey (GTS), amb el que es volia cartografiar el subcontinent indi, determinant per triangulació un conjunt de paral·lels i meridians. La part més complicada va ser la mesura de la longitud dels més de 21 graus de l’arc del meridià terrestre (uns 2400 km) que va del cap Comorin (punt més meridional de l’Índia) fins l’Himàlaia, que s’anomenà Great Arc. La missió va ser encarregada al coronel William Lambton, que des de l’any 1818 va tenir com ajudant un jove oficial de cognom Everest. El coronel Sir George Everest (Crickhowell, País de Gal·les 1790-Londres 1866) va ser un geodesista, geògraf i topògraf britànic. El 1806, un cop acabà la seva formació a l’acadèmia militar de Woolwich, s’allistà a la EIC i marxà a l’Índia. A partir de 1813 realitzà importants tasques topogràfiques a l’illa de Java i per l'incipient servei de telegrafia de l’Índia. Aquests treballs cridaren l’atenció de Lambton, que el contractà com a assistent en cap del GTS. A partir de 1823 i 1830 va ser, respectivament, el superintendent del GTS (en substitució de Lambton) i el cap del departament de topografia de l’Índia. El GTS va ser un projecte costós, ja que, entre d’altres coses, calia transportar material pesant (el gran teodolit pesava 500 kg), construir torres de gran alçada, realitzar mesures nocturnes, etc. Així, per realitzar els treballs de camp era necessària la participació de centenars de persones, així com d'un nombre important de cavalls, camells i elefants. A més, de vegades, s’havien d’endinsar en zones infestades de tigres i serps, o en regions on la probabilitat de contreure malalties com el tifus o la malària era extremadament alta. De fet, durant els 25 anys que Everest treballà pel GTS, hagué de fer estades de recuperació d’un o més anys de durada, estant més d’un cop al llindar de la mort. L’any 1830 modelitzà la forma de la Terra amb la funció matemàtica d’un el·lipsoide, anomenat el·lipsoide d’Everest, que, amb algunes modificacions, han anat utilitzant els geodesistes de l’Índia, Malàisia i Pakistan. El 1843 finalitzà la mesura del Great Arc i tornà a la Gran Bretanya, on publicà el llibre An Account of the Measurement of Two Sections of the Meridional Arc of India, on presentà els resultats del Great Arc, i on confirmà definitivament que la tesi de Newton era correcta. L’any 1856 Andrew Scott Waugh, que substituí Everest com a superintendent del GTS i que mesurà l’alçada dels cims més representatius de l’Himàlaia, anuncià que el pic XV era el més alt de la Terra. Com desconeixia els topònims nepalès (Sagarmatha) i tibetà (Chomolungma), li posà el nom del seu predecessor. Així, doncs, la muntanya més alta de la Terra i l’el·lipsoide d’Everest ens el recorden.

Émile Belloc, el vuitè de la Plèiade

Segons la mitologia grega les Plèiades eren set nimfes filles d’Atles i Plèione. Des de l’antiguitat el terme s’ha anat utilitzant per referir-se a un grup de set escriptors o poetes especialment brillants. Tanmateix, l’historiador Henri Beraldi, en el seu llibre Cent ans aux Pyrénées, introduí el terme Plèiade dels Pirineus per referir-se al grup de set pirineistes que, durant la segona meitat del segle XIX, realitzaren l’exploració sistemàtica dels cims i les valls pirinenques. El grup estava format per Henry Russell, Alphonse Lequeutre, Paul Édouard Wallon, Franz Schrader, Maurice Gourdon, Aymar de Saint Saud i Ferdinand Prudent. Tanmateix, malgrat que havien de ser set, Beraldi hi afegí el que ell considerava com l’home dels llacs del Pirineu, que va descriure com una persona sàvia, modesta i afable. Émile Belloc (Tolosa de Llenguadoc, 1841-1914) va ser un naturalista i toponimista francès. Establert a Paris com a oficial del ministeri d’instrucció publica, realitzà nombroses missions científiques, publicant alguns llibres i nombrosos articles en àmbits tan diversos com la hidrologia, la glaciologia, la botànica i la toponímia, preferentment del Pirineu. Així, cartografià un gran nombre de llacs, com els d’Oô, Caillauas, Clarabide, molts del  massís de Néouvielle, etc. Aquesta tasca la realitzava amb una senzilla canoa i una sonda de la seva invenció anomenada sonda Belloc. Aquesta consistia en un cable metàl·lic i un quadrant graduat, per llegir les fondàries, que fou utilitzada per molts limnòlegs i oceanògrafs. Entre el 1897 i el 1900 realitzà tot un seguit d’experiments per veure on anava a parar el corrent d’aigua que s’escola pel Forau dels Aigualluts. La rudimentària tècnica que utilitzà el feren concloure erròniament que l’aigua se'n anava al riu Ésera. Finalment, el 1931 l’espeleòleg Norbert Casteret demostrà que el curs ressorgia als Uelhs deth Joèu i, per tant, a la conca de la Garona. En el camp de la toponímia els seus coneixements de l’occità li foren molt útils per restablir i donar sentit a molts topònims que s’havien anant malmetent per traduccions al francès o transcripcions incorrectes. Destaquen els treballs sobre els noms de lloc de la França meridional i els Pirineus. Així, per exemple, aconseguí que a França s’imposés el topònim Aneto enlloc de Néthou. En el camp de la botànica realitzà estudis sobre algues unicel·lulars (diatomees) dels llacs de les zones de Luchon i Pirineus centrals, i també de la costa occidental del Marroc. Membre del Club Alpí Francès, també fou un gran bibliòfil, fotògraf i un excel·lent intèrpret de violi. El pic de Belloc (3008 m), les puntes Belloc Central (3006 m) i Sur (3007) i el llac de Belloc, prop del pic dels Spijeoles, ens el recorden.

François de Foix-Candale, la muntanya és una panacea

Al seu llibre Histoire universelle l’historiador Jacques Auguste de Thou explica que el maig de 1552 el comte de Foix-Candale organitzà una expedició per pujar el Midi d’Ossau, que en aquella època era anomenat “les bessones”, i que es considerava com la muntanya més alta mai assolida. El seguici estava format per cavallers, pastors, pagesos i camàlics, que anaven amb vestits de pells, i que portaven ganxos i escales per superar els passos més difícils. Pel que sembla no assoliren el cim, però si que arribaren a una alçada que estava per sobre del núvols. En realitat no se sap amb certesa qui va ser el primer (i quan) que pujà el Midi d’Ossau. Molts historiadors afirmen que va ser cap el 1787 i que possiblement fou un col·laborador dels cartògrafs Henri Reboul i Jacques Vidal. Tanmateix, una de les versions més poètiques que es coneixen és la que es recull al llibre de Marcos Feliu La Conquista del Pirineo, on es diu que va ser un pastor de la vall d’Aspe que, cada dia quan arribava a la seva cabana després de treballar, veia com l’ombra de la muntanya l’atrapava, de manera que semblava com si estigués dalt del cim; el desig de pujar fou tan gran que evidentment va fer el cim... François de Foix-Candale o Franciscus Flussatus Candalla (castell de Cadillac, Bordeus, 1512 - Bordeus 1594) fou un alquimista, humanista i matemàtic renaixentista, membre d’una branca de la família dels comtes de Foix emparentada amb els comtes de Kendal (Anglaterra). A partir de 1570, i fins la seva mort, va ser bisbe de la diòcesi d’Aire-sur-l’Adour. Entre 1572 i 1587 va ser captal de Buch o senyor feudal del Captalat de Buch, territori de la Gascunya que agrupava les actuals comunes de Arcachon, La Teste de Buch i Gujan-Mestras. Va convertir la seva residència, el castell de Puy Paulin, en un centre d’erudició, on eren convidats intel·lectuals de la talla del gran pensador Michel de Montaigne, qui, per cert, el cità en alguns dels seus famosos Essais. En el terreny de les matemàtiques traduí del grec al llatí els Elements d’Euclides, i impulsà els estudis de geometria a Bordeus, creant una càtedra de matemàtiques al Collège de Guyenne. En el camp de la filosofia, edità i traduí al llatí i al francès alguns dels llibres del Corpus Hermeticum, obra que conté els principis del hermetisme, que va ser un corrent espiritual que es desenvolupà a l’època hel·lenística, que revifà al Renaixement i que es fonamenta en els escrits atribuïts a Hermes Trismegist. En el camp de l’Alquímia inventà alguns medicaments i fins i tot una infusió de plantes barrejades amb alcohol, que s’anomenà Eau de Candale, que s’emprava com a panacea per guarir qualsevol malaltia i que fou bastant utilitzada a França fins ben entrat el segle XIX. 

Vincent Chausenque, una persona influent

Una tarda de juliol de 1858 el comte Russell, que llavors tenia 24 anys, vagarejava pels carrers de París. De sobte va veure a l’aparador d’una llibreria els dos volums de l’obra de Vincent Chausenque Les Pyrénées, ou Voyages pédestres dans toutes les régions de ces montagnes depuis l’océan jusqu’à la Méditerranée. Entrà a la botiga, fullejà els volums, els comprà a l’acte i llegí les seves quasi mil pàgines d’una tirada. Segons indiquen alguns biògrafs del comte, l’obra li va fer aparèixer els Pirineus en la seva màxima esplendor, induint-li, per una banda, una gran passió per la muntanya i, per una altra, una gran admiració per Chausenque, amb qui, més endavant, es cartejà i considerà com un dels seus mestres. Vincent Chausenque (Gontaud-de-Nogaret 1782-1868) va ser un pirineista, topògraf i naturalista francès, natural de l’Aquitània. Malgrat que seguí una brillant carrera militar, assolint ràpidament el grau de capità d’enginyers, el 1808 abandonà l’exèrcit per motius de salut. La seva vocació per la muntanya es desvetllà cap el 1804, quan se li encarregà la confecció dels mapes de Tarbes, Lourdes i Barèges. Pel que sembla les caminades que realitzà pels voltants, així com la trobada casual amb Ramond de Carbonnières a la vall d’Escoubous l’any 1805, tingueren molt a veure. El 1822 s’instal·la a Cauterets i, amb el guia Jean Latapie, explorà les muntanyes dels voltants, pujant a més el Petit Vinhamala i la Punta de Chausenque (van fer la primera ascensió coneguda a aquest pic); tanmateix no arribà a la Pique Longue, ja que no trobà la manera de baixar fins a la glacera d’Ossoue. L’any següent, i amb el seu amic Étienne Gabriel Arbanère, explorà els Pirineus Orientals, pujant el Canigó (són el primers excursionistes dels que hi ha constància escrita que van assolir el cim). Posteriorment va fer excursions per la vall d’Ossau, Luchon, la vall d’Aran, el Couserans i l’Arieja, destacant les ascensions al pics de Ger, el Montcalm, i sobretot la primera al Néouvielle (3091 m) amb el guia Bastien Teinturier. Fruit de les seves excursions els anys 1834 i 1854 publicà, respectivament, la primera i la segona edicions de l’obra que Russell comprà a París. En ella Chausenque va fer una descripció metòdica dels Pirineus de punta a punta, afegint, a més, un recull d’excursions i també estudis sobre la flora, la fauna, la geologia i l’etnografia de les diferents zones. L’obra tingué un gran impacte en els ambients pirineistes de l’època, i fou venerada pel propi Russell, Anne Lister (la primera ascensionista del Vinhamala) i molts d’altres alpinistes. L’Esquena (3154 m) i la Punta (3204 m) Chausenque al Vinhamala i la bretxa de Chausenque (2790 m) al Néouvielle ens el recorden. 

Belsazar Hacquet, a la muntanya millor anar a peu

L’any 1787 Horace-Bénédict de Saussure assolí el cim del Mont Blanc, just un any després de la primera ascensió, que protagonitzaren Jacques Balmat i Michel Paccard. Aquest fet tingué tanta repercussió que de seguida se succeïren, en diferents llocs d’Europa, iniciatives per pujar les muntanyes més emblemàtiques. Un exemple seria les expedicions al Grossglockner (3798 m), que el cardenal Franz Xaver von Salm-Reifferscheidt finançà entre el 1799 i el 1806. En aquest cas, a més, també hi influí el llibre que Belsazar Hacquet publicà el 1783, on afirmava que ningú hi havia pujat, però, que era assolible. En aquesta obra, que va ser el fruit de les exploracions que realitzà entre 1779 i 1781 pels territoris compresos entre el Triglav i el Grossglockner, va incloure, com en molts dels seus textos, il·lustracions i mapes molt interessants. El llibre de Hacquet i els escrits posteriors del bisbe de Linz, Sigismund von Hohenwart, van cridar l’atenció de von Salm, que arribà a la conclusió de que calia pujar el Grossglockner. El 1780, i després de varies temptatives, organitzà una expedició de 62 persones amb criats, camàlics, guies i fusters que habilitaren un camí per sobre de la neu, posaren cordes fixes en els llocs de més pendent i construïren dos refugis. Finalment, el 29 de juliol de 1800 cinc membres del grup assoliren el cim. Belsazar (o Balthasar o Balthazar) de la Motte Hacquet (Le Conquet 1739-Viena 1815) fou un metge i naturalista d’origen francès, que realitzà importants contribucions en els camps de la geologia, la mineralogia, la botànica, la química i l’etnografia. Fou professor d’anatomia i cirurgia del lycée de Ljubljana (Eslovènia), d’història natural i medicina de les universitats de Lviv (Ucraïna) i Cracòvia, de la que també fou degà de la facultat de Medicina. Explorà una gran part dels Alps Julians, els Carpats i les Dolomites, anat sempre a peu, ja que considerava que era la millor manera de conèixer el territori. Publicà una trentena de llibres i més d’un centenar d’articles científics. La seva obra més important és la Oryctographia Carniolica, que és un treball sobre la geologia, la mineralogia i la botànica de les regions eslovenes de Carniola i Ístria. Destaquen també els seus estudis etnogràfics d’alguns pobles eslaus i els de la flora alpina de la regió de la Carniola. Se’l considera un pioner en el camp de la geomorfologia càrstica. A més, va descriure les diferencies entre la dolòmia i la roca calcària, anys abans que ho fes el propi Déodat de Dolomieu. Protagonitzà la ben coneguda anècdota, que portà de cap durant molt temps alguns botànics, al descriure una nova espècie de card amb flors, que anomenà Escabiosa trenta, que posteriorment ningú trobà, i que un segle més tard el botànic Anton Kerner von Marilaun demostrà que era un exemplar atípic de Cephalaria leucantha. El gènere botànic Hacquetia i diversos espècies hacquetti, com per exemple la planta Pedicularis hacquetti, ens el recorden.

Elizabeth Hawkins-Whitshed, que semblà una pellroja i escandalitzà a tot Londres

Una tarda d’estiu de 1881 Elizabeth Burnaby, esposa del coronel Frederick Burnaby, que es trobava a Chamonix per motius de salut, va fer una excursió col·lectiva a la Pierre Pointue. Arribats a aquest lloc, la majoria de participants retornà; tanmateix ella, una amiga i uns guies continuaren fins els Grands Mulets, on hagueren de fer nit. Malgrat que l’endemà s’hagué de calçar les botes sense l’ajut de la seva minyona, l’experiència l’entusiasmà tant, que l’any següent hi tornà, i pujà el Mont Blanc i les Grandes Jorasses. Aquests fets arribaren a oïdes de lady Bentinck, una de les seves bes-ties, que digué a la seva mare que calia que la senyora Burnaby deixés l’alpinisme, ja que estava escandalitzant a tot Londres i que, a més, semblava una índia pellroja. Desconeixem que hauria fet lady Bentinck si hagués sabut que l’Elizabeth, quan era lluny de les zones habitades i per caminar amb més comoditat, es treia la faldilla que portava per sobre dels pantalons, i que era una peça que les excursionistes de l’època havien de portar quasi per obligació. Sembla que l’Elizabeth no va fer gaire cas de lady Bentinck, ja que es mantingué activa en el món de l’alpinisme durant més de 20 anys. A més, en un dels seus escrits, digué que sentia una enorme gratitud per les muntanyes ja que l’havien alliberat de les cadenes del convencionalisme. Elizabeth Alice Frances Hawkins-Withshed (Londres 1860-Llandrindod, país de Gal·les 1934), també coneguda com Elizabeth Burnaby (1879-1886, pel matrimoni amb Fred Burnaby), Elizabeth Main (1886-1900, pel matrimoni amb John Frederick Main) i Elizabeth Aubrey Le Blond (a partir de 1900, pel matrimoni amb Francis Bernard Aubrey Le Blond) fou una alpinista, fotògrafa i escriptora pertanyent a una família de l’aristocràtica britànica d’origen irlandès. Realitzà nombroses primeres ascensions estivals i hivernals als Alps amb guies tan reconeguts com: Alexander Burgener, Edouard Cupelin i Emile Rey. A més, el 1900 i amb Evelyn McDonnell, protagonitzà la que es coneix com la primera ascensió femenina i sense guies de la història de l’alpinisme (travessa hivernal del Piz Palü). A finals dels anys 1890s, i amb el guia Joseph Imboden, explorà els Alps de Lyngen (Noruega), llavors un territori verge, fent una vintena de primeres ascensions. Se la considera una pionera en el camp de la fotografia i els documentals d’esports de muntanya, destacant les imatges que prengué en algunes de les seves ascensions i en curses de bobsleigh, trineus i patinatge, en algunes de les que també hi participà. L’any 1907 fundà i presidí, fins la seva mort, el Ladies Alpine Club (entitat que el 1975 s’integrà a l’Alpine Club). Va escriure una desena de llibres autobiogràfics i de muntanya. La punta Burnaby (4135 m), pic bessó del Bishorn (Valais), i l’Elizabethtinden (1325 m) als Alps de Lynden ens la recorden.