Paul Preuss, a la muntanya cal tenir principis

L’ús de cordes, mosquetons i pitons, com a elements de progressió més que de seguretat, experimentà un notable augment a principis del segle XX. Alguns alpinistes, com Paul Preuss, n’eren contraris, com ell mateix feu constar en alguns articles publicats en revistes de muntanya, on arribà a afirmar que els que utilitzaven mitjans artificials feien trampes. D’altres escaladors, com Tita Piaz o Hans Dülfer, veien amb bons ulls l’ús d’aquest material, i replicaren Preuss en d’altres publicacions. Dins la història de l’alpinisme aquest episodi es coneix com el debat dels pitons o Mauerhakenstreit, on hi destaca especialment l’article que Preuss publicà el setembre de 1911 a la revista Deutsche Alpenzeitung, on exposà els seu ideari en forma de 6 principis, que segons ell, havia de seguir tot alpinista: 1) Només es poden fer ascensions que es trobin per sota del nivell més alt de competència de l’escalador. 2) S’ha d’ascendir per on es sigui capaç de baixar. 3) Els mitjans artificials només queden justificats en situacions de perill sobtat. 4) L'ús dels pitons només es farà en situacions d'emergència i no com a base de l’ascensió. 5) La corda facilita l'ascens però mai serà un mitjà de progressió. 6) La seguretat s'ha de basar en la capacitat de l'escalador, i no en les ajudes artificials. Paul Preuss o Preuß (Altaussee 1886-Mandlkogel 1913) fou un alpinista i botànic austríac, pioner de l’escalada lliure, de l’alpinisme hivernal i de l’esquí de muntanya, i creador d’una de les ètiques de l’alpinisme més radicals de la història. Malgrat morir jove, tot obrint una via en solitari al Mandlkogel, realitzà més de 1200 ascensions, 150 primeres absolutes i 300 en solitari, moltes d’elles catalogades com de V grau, sobretot als Alps orientals, i més concretament a les muntanyes de Hoher Dachstein, Wilder Kaiser, Wetterstein, Silvretta i Dolomites. Destaquen les seves escalades a la cara oest del Totenkirchl, la cara est del Campanile Basso, la cara est del Crozzon di Brenta o l’aresta sud est de l’Aiguille Blanche. També fou un dels primers en utilitzar tècniques d’entrenament específiques per l’escalada, que li permetien, per exemple, aixecar-se amb un sol braç. La Cima Piccolissima de Lavaredo (Kleinste Zinne) o Torre Preuss ens el recorda. 

Henri Reboul, el descobridor de l’Aneto

En un dels seus llibres l’historiador Henri Beraldi explica que el 8 d’agost de 1787 els científics Reboul i Vidal van pujar el pic de Midi de Bigorre. Mentre baixaven, i a l’alçada del llac d’Oncet, coincidiren amb Louis Ramond de Carbonnières, futur pare del pirineisme, que els preguntà si sabien quines eren aquelles muntanyes. Els dos savis van dir que si i, tot seguit, Reboul va estendre una mà, i descrivint un semicercle d’est a oest, anomenà tots els pics que coneixia. Segons Beraldi, en aquest moment, va néixer el pirineisme. Sens dubte els estudis sobre la geologia i la flora dels Alps d’Horace-Bénédict de Saussurre, així com la primera ascensió al Mont Blanc de l’any anterior, que marca l’inici de l’alpinisme, animaren a un bon nombre d’intel·lectuals a fer un treball semblant als Pirineus. Henri-Paul-Irénée Reboul (Pézenas 1763-1839) fou un científic i polític francès. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Tolosa. A l’acabar els estudis, però, descobrí la seva vocació científica (sobretot per la química, però també per la física i la geologia) tot llegint els treballs d’Antoine de Lavoisier, el pare de la química moderna. En l’àmbit de la política, donà suport a la Revolució Francesa, essent elegit el 1791 diputat a l’assemblea legislativa pel departament de l’Hérault. A més, fou un dels impulsors de la creació de la comissió de monuments, que salvà moltes obres d’art i que seria la llavor del futur museu del Louvre. Durant el Règim del Terror, però, fou acusat de contrarevolucionari i s’exilià a Itàlia, on en els anys del domini napoleònic, va ser administrador de la Lombardia i agent general de finances a Roma. En aquest període comprà un nombre important de peces d’art, d’entre les que destaca el quadre de Rafael d’Urbino Les Tres Gràcies. El 1809 retornà a la seva vila natal, on creà una petita empresa química, que anys més tard feu fallida, fet que l’obligà a desprendre’s de la seva col·lecció d’art. Entre 1786 i 1789, junt amb l’astrònom Jacques Vidal, realitzà primeres ascensions a diferents cims del Pirineu com: l’Anie, el Pimené, el Turon de Néouvielle (que és la primera ascensió documentada d’un tresmil) i el Grand Quayrat. L’objectiu era determinar, amb la màxima precisió possible, l’alçada dels principals cims de la serralada. El 1817 publicà l’article Nivellement des principaux sommets de la chaîne des Pyrénées a la revista Annales de Chimie et de Physique, on afirmava que el punt culminant del Pirineu no era el Mont Perdut, com llavors es creia i el mateix Ramond defensava, sinó que era un pic de les Maladetes, que anomenà Aneto, com el poble ribagorçà situat al sud-est del cim. Publicà llibres d’assaig sobre temes de política i geologia i un nombre important d’articles científics. La punta Reboul Vidal (3007 m), prop del Turon de Néouvielle, ens el recorda.

Foto extreta del llibre de Claude Alberge: Histoire de Pézenas par les rues et les places.

Excursionisme, volum 370, pàgina 32, any 2012

Alfred Tonnellé, el pintor de la muntanya

A la segona edició de Souvenirs d’un Montagnard el comte Henry Russell parla de la seva primera ascensió al Mont Perdut, i de la bona sort que tingué al coincidir amb un jove afable, cordial, simpàtic i d’una sensibilitat extrema. Qui era aquell jove pensatiu i pàl·lid amb el que conversà llargament i que no tornà a veure mai més ? Louis Nicolas Alfred Tonnellé (Tours 1831-1858) fou un estudiós de la filosofia del llenguatge i de l’art. Fill de Louis Tonnellé, primer director de l’escola de Farmàcia i Medicina de Tours. Persona d'una vasta cultura: parlava alemany i anglès, llegia els clàssics directament de l’original i, a més, era un hàbil pianista. Estudià al prestigiós Lycee Louis Le Grand de Paris i fou deixeble del filòsof i teòleg Auguste Gratry. En l’àmbit de la filosofia del llenguatge traduí de l’alemany l’obra de Wilhelm von Humboldt De l’origine des formes grammaticales et de leur influence sur le développement des idées. En el camp de l’art fou l’autor de les obres Fragments sur l'Art et la Philosophie i Voyage artistique en Angleterre. Durant l’estiu de 1858 visità els Pirineus, realitzant la primera ascensió a la Forcanada o Malh des Pois, la segona al Cabrioules, pujant l’Aneto i el Mont Perdut, i continuant fins la Mediterrània, passant pel Sobrarbe, la Ribagorça, l’Aran, el Pallars, Andorra, la Cerdanya i el Conflent. L’octubre del mateix any morí d’una febre tifoide. A partir de les seves notes de viatge s’edità el llibre Trois mois dans les Pyrénées et dans le Midi de la France en 1858 (magníficament traduït al català per Garsineu Edicions). Es tracta d’un excel·lent llibre de viatges, i una obra mítica del Pirineisme, escrit per una persona erudita i de gran sensibilitat. Des del punt de vista alpinístic destaca la narració de l’ascensió a la Forcanada, on explica amb tot luxe de detalls la seva passió per la muntanya que l’enamorà. Com a mostra, s’adjunta el que va escriure la darrera vegada que la va veure, dalt del port de Benasque (l’original és en alemany): “Forcanada, la meva bella promesa, per què brilles tan serena i tan radiant en la llum del matí, i corones d’un pur i blavós vapor lleuger el teu front amable i sever ? Sembles més bella que mai. Estàs reconciliada amb el teu raptor, i li somrius en mirar-lo ?” Anys més tard el llibre arribà a les mans del bibliòfil Henri Beraldi, que el donà a conèixer en els cercles pirineistes. Sens dubte les cèlebres paraules del propi Beraldi, que també s’adjunten, es referien a Tonnellé: “l’ideal del pirineista és pujar, escriure i sentir. Si escriu sense pujar-hi, no pot fer res. Si puja sense escriure, no deixa res. Si puja i relata amb sequedat, no deixa més que un document que pot tenir, certament, un gran interès. I si, cosa rara, puja, escriu i sent, si en una paraula és el pintor d’una naturalesa especial, el pintor de la muntanya, i deixa un veritable llibre, és admirable”. Per cert, fou Beraldi, qui explicà a Russell qui era aquell jove pensatiu i pàl·lid, amb el que coincidí 50 anys abans. El coll d’Alfred,  prop de la Forcanada i del Tuc de Molières, ens el recorda.

Foto cedida pel Sr. Jacques Labarère de l’associació “Amis du Livre Pyrénéen”

Excursionisme, volum 369, pàgina 32, any 2012

Konrad Gessner, cal anar d’excursió, com a mínim, un cop l’any

L’any 1541 Konrad Gessner publicà l’estudi sobre la llet Libellus de lacte et operibus lactariis, el qual finalitzava amb l’epístola, adreçada al seu amic Jakob Vogel (Iacobus Avienus), De montium admiratione, que és un dels primers documents on es presenta el muntanyisme com una activitat saludable. Concretament l’autor afirmava que mentre Déu li ho permetés pujaria, com a mínim, una muntanya a l'any, preferentment en primavera, per herboritzar i pel plaer de l’exercici físic, mental i espiritual. Pel que sembla, Gessner complí la seva paraula, encara que només s’ha conservat un document que ho demostri. Així, l’any 1555 publicà l'estudi sobre les plantes luminiscents De raris et admirandis herbis quae sive quod noctu luceant, que incloïa l’apèndix Descriptio Montis Fracti sive Montis Pilati, que és la ressenya d’una excursió al Mont Pilatus (Lucerna). En aquest escrit Gessner fa un relat de l’excursió, descrivint, a més, la flora, la fauna i d'altres detalls curiosos com, per exemple, que va veure tocar un alphorn o trompa dels Alps. Es tracta d'un dels primers documents on es descriu aquest instrument musical, que llavors s’utilitzava per comunicar-se i per guardar els ramats. Konrad Gessner (Zuric 1516-1565) fou un humanista i naturalista suís de renom universal. Professor de grec a l’Acadèmia de Lausana i d’història natural al Collegium Carolinum de Zuric, i també metge principal i canonicus de la ciutat de Zuric. És autor d’un gran nombre de publicacions en camps tant diversos com les humanitats, la medicina i les ciències naturals. En l’àmbit de la bibliografia destaca la Biblioteca Universalis (1545-1555), que és un compendi dels llibres i autors coneguts des de l’Antiguitat fins el Renaixement. En el camp de la lingüística publicà Mithridates de differentis linguis (1555), on revisa i estableix paral·lelismes entre les 130 llengües del món, llavors conegudes. La Historiae animalium (1551-1558) en 5 volums, més de 4000 pàgines i delicioses il·lustracions, marca l'inici de la zoologia moderna. En el camp de la botànica destaca la Opera botanica en 2 volums. Com a metge fou el primer en descriure el teixit adipós marró. També es dedicà a la paleontologia, i curiosament a la publicació De rerum fossilium lapidum descriu i dibuixa el que actualment entenem per un llapis. La família i el gènere de plantes Gesneriaceae i Gesneria, respectivament, ens el recorden.  

Excursionisme, volum 368, pàgina 32, any 2012

James David Forbes i les glaceres de plastilina

Pels volts de 1840 el naturalista suís Louis Agassiz instal·là el centre d’operacions, on realitzava els seus estudis glaciològics, a l’hotel des Neuchâtelois. Aquest era un bivac precari, construït sota un immens bloc situat a la morena central de la glacera de Unteraar (Alps bernesos), on també solia convidar alguns dels seus col·legues. Un d’ells fou el professor Forbes, que arran de la seva visita, s’interessà pel moviment de les glaceres. Després de realitzar mesures de gran precisió, primer amb Agassiz a la glacera de Unteraar i posteriorment amb el guia Auguste Balmat a la Mer de Glace, enuncià la teoria del corrent viscós. Aquesta venia a dir que una glacera es comportava com si fos un cos viscós o un fluid imperfecte, que per l’acció del pendent i les pressions internes es movia com un riu. Alguns científics de l’època com John Tyndall foren molt crítics amb la teoria, ja que no veien clar com un material fràgil com el gel podia tenir plasticitat. Curiosament les teories actuals tenen en compte alhora les idees de Forbes y Tyndall. James David Forbes (Edinburgh 1809 – Clifton, Bristol, 1868) fou un físic escocès, professor de la Universitat d’Edinburgh i director del United College de la Universitat de Saint Andrews. A part de les seves contribucions a la Glaciologia, realitzà importants treballs de Vulcanologia, Sismologia, sobre la radiació infraroja, la conducció de la calor en diferents materials, la temperatura i el magnetisme terrestre. També feu estudis geològics de les aigües termals dels Pirineus, de les glaceres de Noruega, dels antics volcans del Vivarais (França) i de les muntanyes Cuchullin i Eildon (Highlands). Fou un dels primers britànics que, sempre amb finalitats científiques, explorà i divulgà els Alps, pujant, entre d’altres, la Jungfrau i el Stockhorn. A més de publicar més d’un centenar d’articles científics, va escriure llibres com Travels through the Alps of Savoy  i The Tour of Mont Blanc and of Monte Rosa, que animaren molts dels alpinistes britànics de l’edat d’or a explorar els Alps. Les bandes de Forbes són unes capes alternades en forma d’arc d’entre 50 i 200 metres fosques i clares,  que apareixen a les superfícies d’algunes glaceres com, per exemple, la Mer de Glace. Aquestes, el riu, les muntanyes i les glaceres de Forbes a Nova Zelanda, i l’agulla i l’aresta de Forbes al grup d’agulles de Chardonnet (Chamonix) ens el recorden.

Excursionisme, volum 367, pàgina 32, any 2012

Maurice Gourdon, encantat pel Pirineu

Un dia d’estiu de 1880 un excursionista francès es trobava a l’estany de Sant Maurici escoltant la llegenda dels Encantats per boca d’un caçador d’Espot, alhora que realitzava un precís dibuix de la muntanya. El francès, que portava tres anys explorant les valls i muntanyes del Pallars i l’Aran, llavors gairebé desconegudes, quedà fortament impressionat pels Encantats. Malgrat que mai hi pujà, divulgà la seva existència en els cercles pirineistes francesos de l’època. Com a resultat, una cordada liderada per Ludovic Fontan de Negrin feu el Gran Encantat l’agost de 1901, i l’any següent una altra, capitanejada per Henri Brulle, pujà el Petit. Sens dubte la sentència del propi Brulle de que “No es coneixen els Pirineus quan no es coneixen els Encantats” l’hauria pogut subscriure l’excursionista que els contemplà el 1880. Maurice Gourdon (Nantes 1847-1941) fou un rendista, que s’establí a Luchon, on es dedicà a l’estudi de les ciències naturals i la pràctica del pirineisme. Col·leccionà un nombre important de minerals i fòssils, i junt amb el naturalista Eugène Trutat, analitzà el moviment d’algunes glaceres del Pirineu, com la de la Maladeta. També amb Trutat feu un inventari dels blocs erràtics de la vall de Larboust, que són un testimoni de l’activitat d’una antiga glacera, i estudià els monuments megalítics de la muntanya d’Espiau i del pla de Beret. Fou un notable dibuixant i pintor, com demostren les obres que es conserven al Musée du Pays de Luchon (del que fou conservador) i a l’Archiu Generau d’Aran. Se’l considera un pioner de la fotografia de muntanya, essent les seves instantànies una prova irrefutable de la recessió de les glaceres pirinenques. Realitzà un gran nombre de primeres ascensions, sempre amb guies, a les muntanyes dels voltants de Luchon, Andorra, el Pallars i l’Aran. A més, a l’any 1879 protagonitzà la segona ascensió hivernal a l’Aneto. Va escriure articles de temàtica excursionista i científica, i a partir de les seves notes manuscrites, s’editaren els llibres Au Pays de Luchon i Soixante ans aux Pyrénées. El pic de Gourdon o Noir (3034 m), contigu al Spijeoles, el Bassiero Oriental o punta Gourdon (2894 m) i el gènere de trilobits Gourdonia ens el recorden.

Excursionisme, volum 366, pàgina 32, any 2012