Franz Senn, el Gletscherpfarrer

Quan era un jove seminarista, Franz Senn (Längenfeld, 1831) va fer una excursió a la glacera de Vernagt, als Alps d’Ötztal (Tirol austríac). Aquells paratges el captivaren de tal forma que l'octubre de 1860 sol·licità ocupar la vacant de capellà a Vent, un poblet aïllat situat a les portes d'aquella imponent massa de gel. Poc després d’arribar, s'adonà que els seus feligresos tenien serioses dificultats per subsistir i pensà que el turisme de muntanya podia ser la solució per treure'ls de la misèria. Per aconseguir-ho, calia construir camins i refugis i formar alguns habitants d’aquelles valls com a guies. Inicialment, rebé algunes donacions, però com que foren insuficients, hagué d'endeutar-se per finançar el projecte. En particular, el decebé profundament l'escàs suport del Club Alpí Austríac (Österreichischer Alpenverein, ÖAV), del qual era un dels socis més actius, ja que considerava que la seva iniciativa promovia el muntanyisme en un indret dels Alps fins aleshores desconegut. Per aquest motiu, es donà de baixa de l’ÖAV i el 9 de maig de 1869 participà activament en la fundació del Club Alpí Alemany (Deutscher Alpenverein, DAV). Senn fou un dels millors coneixedors dels Alps d'Ötztal, on signà nombroses primeres ascensions, preferentment amb el guia Cyprian Granbichler, un fuster a qui Senn apadrinà i instruí com a guia. Destaquen el Fineilspitze (3.514 m), el Hochvernagtspitze (3.535 m) i el Kreuzspitze (3.457 m). L'agreujament de la tuberculosi que patia des de feia temps i la tràgica mort de Granbichler, de la qual se sentia responsable, el portaren a deixar la tasca pastoral a Vent. Posteriorment, Senn exercí de rector a Nauders, on liderà l'ajuda humanitària i la reconstrucció del poble després del devastador incendi de 1880. Finalment, ocupà el càrrec de rector al poble de Neustift im Stubaital, on morí el gener de 1884. El projecte Bergsteigerdörfer (pobles d’alpinisme), que promou l’ÖAV des del 2008 com a segell de turisme responsable i sostenible, s'inspira en el llegat del qui es coneix en moltes valls del Tirol com el Gletscherpfarrer (capellà de les glaceres). Diverses plaques commemoratives en les poblacions on visqué, com també la Franz Senn Hütte als Alps de Stubai i el Sennkogel (3.398 m) als Alps d’Ötztal ens el recorden.

Retrat de Franz Senn, fet per Theodor Mayerhofer i publicat a la Geschichte des Deutschen und Österreichischen Alpenvereins (Johannes Emmer, Berlin, 1894).  Wikimedia Commons (Domini Públic).

Paul Grohmann, explorant les muntanyes pàl·lides

El 19 de novembre de 1862, Guido von Sommaruga, Edmund von Mojsisovics i Paul Grohmann van encapçalar l’assemblea fundacional de l’Österreichischer Alpenverein (ÖAV), que se celebrà a l'Acadèmia Austríaca de Ciències de Viena. L’ÖAV és el segon club alpí més antic del món, només per darrere de l’Alpine Club britànic. Tanmateix, poc després de la seva creació, diversos socis van considerar que l'associació no satisfeia les seves expectatives. Tant és així que, el 9 de maig de 1869, alguns, com el mateix Grohmann, van participar en la creació a Munic del Deutscher Alpenverein (DAV), entitat que adoptà una estructura descentralitzada i que apostà per crear infraestructures, com refugis i camins, que fomentessin l’excursionisme als Alps orientals. El gran èxit del DAV conduí a la fusió d’ambdues organitzacions l’any 1873, sota el nom de Deutscher und Österreichischer Alpenverein (DuÖAV). Els dos clubs, però, es van separar en acabar la Segona Guerra Mundial. Paul Grohmann (Viena, 1838-1908) inicià la seva activitat alpinística a la serralada del Hohe Tauern. Posteriorment, va fer ascensions als Alps de Zillertal, on destaquen les primeres al Hochfeiler (3510 m) i a l’Olperer (3476 m), així com la primera al Hohe Warte (2780 m), als Alps Càrnics. Entre 1863 i 1869 explorà les Dolomites, que aleshores eren un territori gairebé desconegut. En aquesta serralada, antigament anomenada “Monti Pallidi” pel característic color blanquinós de la dolomia, Grohmann va fer nombroses primeres amb guies llegendaris com Francesco Lacedelli, Angelo Dimai, Santo Siorpaes i Franz Innerkofler. Destaquen fites com la Marmolada (3343 m), la Tofana di Rozes (3225 m), el Sassolungo (3181 m), la Cima Grande de Lavaredo (2999 m) i el Monte Cristallo (3221 m). L’any 1863 organitzà una expedició fotogràfica de dos mesos al Grossglockner amb el pintor Adolf Obermüllner i el fotògraf Gustav Jägermayer. El resultat fou un recull d’imatges d’una qualitat excepcional, algunes de les quals s’exposen al museu Albertina. L’ensulsiada de la borsa de Viena del maig de 1873 el deixà en una situació econòmica molt delicada que l’obligà a reduir notablement la seva activitat alpinística. Tot i això, el 1875 publicà la Karte der Dolomit-Alpen, un mapa a escala 1:100.000 de les Dolomites, i dos anys més tard, la guia Wanderungen in den Dolomiten. La Punta Grohmann (3114 m), al grup del Sassolungo, ens el recorda. 

Retrat de Paul Grohmann fet per un fotògraf desconegut. Imatge cedida per l’Archiv Österreichischer Alpenverein, OeAV LB Album 52.418.

Michel Croz, el príncep dels guies

Durant la segona quinzena de juny de 1865, l’alpinista Edward Whymper va fer les primeres al Grand Cornier (3962 m) i a la, que posteriorment s’anomenaria Punta Whymper (4184 m), amb els guies suïssos Christian Almer i Franz Biner, i amb Michel Croz, de Chamonix. El següent objectiu era l’Aiguille Verte (4122 m), però Croz no hi participà a causa d’un compromís amb un altre client. Així, el 29 de juny, Whymper, Almer i Biner protagonitzaren la primera a l’Aiguille Verte pel corredor Whymper. Aquest èxit generà una certa controvèrsia a Chamonix, on alguns veïns no veieren amb bons ulls que s’hagués fet la primera ascensió a un dels cims més emblemàtics de la vall sense cap guia local. La polèmica anà a més quan el guia Zacharie Cachat acusà els expedicionaris de frau, al·legant que no havien aportat cap prova que acredités l’assoliment del cim. La tensió va créixer fins al punt que fou necessària la intervenció de tres fornits gendarmes, que dispersaren la multitud i detingueren Cachat. Els ànims es calmaren definitivament el 5 de juliol, quan George Christopher Hodgkinson, Charles Hudson i Thomas Stuart Kennedy contractaren els serveis dels guies Michel Ambroise Ducroz, Peter Perren i Michel Croz, per fer la segona a l’Aiguille Verte (per l’aresta de la Moine). Michel Auguste Croz (Le Tour, Chamonix, 1830 – Mattherhorn, 1865) fou un dels millors guies de l’edat d’or de l’alpinisme. Inicià la seva carrera professional amb William Mathews i Francis Fox Tuckett, amb qui explorà zones, llavors poc conegudes dels Alps, com la Vanoise, els Écrins i els Alps Cotians. Croz destacava per tenir un bon sentit de l’orientació, una gran habilitat en roca i gel, i una força i un coratge excepcionals. D’entre les nombroses primeres que protagonitzà, destaquen la Grande Casse (3855 m), el Monviso (3841 m), la Barre des Écrins (4101 m), l’Aiguille d'Argentière (3898 m), el Castor (4223 m) i el Matterhorn (4478 m). La seva trajectòria es va estroncar tràgicament el 14 de juliol de 1865 al Matterhorn. Durant el descens, una relliscada de Douglas Robert Hadow va arrossegar Croz, Charles Hudson i Francis Douglas al buit. Whymper i els guies Peter Taugwalder (pare i fill) es van salvar perquè la corda que els lligava amb la resta es trencà. Whymper deixà constància de la seva admiració per Croz al llibre Scrambles Amongst the Alps, on, a més de dedicar-li un cèlebre retrat de tres quarts, n’elogià la professionalitat i els excepcionals dots alpinístics. La Punta Croz (4110 m), a les Grandes Jorasses, ens recorda qui fou anomenat “el príncep dels guies”.

Dibuix de Michel Croz fet per M. Berthet. Número d’inventari AG.8. Reproduït amb el permís del Museu Alpí de Chamonix.