A
la novel·la Viatge al centre de la Terra, publicada per Jules Verne el
1864, el professor de mineralogia del Gelehrtenschule des Johanneums d’Hamburg,
Otto Lidenbrock, el seu nebot Axel i el guia Hans Bjelke comencen el seu
periple baixant per una xemeneia del volcà islandès Snæfellsjökull. Verne posa
en boca d’Axel la següent reflexió: “una corda lligada a dalt hauria estat
suficient per sostenir-nos. Tanmateix, com la deslligaríem un cop arribéssim al
final?” Una mica més endavant Axel ens explica la solució: “El meu tiet posà en
pràctica un mitjà molt senzill. Desenrotllà una corda, primer deixà caure dins
la xemeneia una meitat, passà la corda per sobre d’un sortint de lava i tot
seguit llença l’altra meitat. D’aquesta forma podíem baixar tenint les dues
meitats de la corda a la mà, que no es podia deslligar. Un cop arribats al
final ens seria molt fàcil recuperar la corda, tot tibant-la per un dels seus
extrems.” Els Drus són una muntanya situada al massís del Mont Blanc, formada
per les agulles del Grand Dru (3754 m) i el Petit Dru (3733 m). Durant molt
temps fou un objectiu cobejat per alpinistes de renom. Així, el 13 de juliol de
1876 Jean Charlet intentà pujar-la en solitari, quedant-se a 20 metres de la
bretxa que separa ambdós cims. Per baixar els passos més compromesos emprà el
mètode de la doble corda, que es descriu a la novel·la de Verne, essent la
primera persona a fer-ho. Havia llegit Charlet aquesta obra? Això no se sap; tanmateix,
el 29 d’agost de 1879 Charlet i els guies Prosper Payot i Frédéric Folliguet
van fer la primera ascensió al Petit Dru. Jean Estéril Charlet (Argentière
1840-La Roche-sur-Foron 1925) fou un guia de muntanya, que destacava per la
seva agilitat, seguretat i determinació. A més del Petit Dru, va fer la primera
hivernal al Mont Blanc i d’altres primeres absolutes, com l’Aiguille du Moine
(3412 m), la Pointe Isabella (3761 m) o l’Aiguille de la Persévérance (2901 m).
L’any 1876, en casar-se amb l’alpinista Isabella Stratton, adoptà el cognom
Charlet-Straton. Introduí alguna de les bases del que actualment coneixem com
ràpel, tècnica que Hans Dülfer establiria cap al 1910, amb l’anomenat ràpel en “S”,
en el que la corda fricciona el cos de l’escalador. Posteriorment, s’inventaren
ginys per augmentar la seguretat. Així el 1943, Pierre Allain creà un fre de ràpel,
que és un antecessor dels actuals “vuits”.
Foto de
Georges Tairraz, publicada a la Revue Alpine volum XXVII a l’any 1926, i extreta de Wikimedia
Commons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada