Michel-Gabriel Paccard, la veritat s’acaba imposant

El 8 d'agost de 1786, dos veïns de Chamonix, el metge Michel-Gabriel Paccard i el buscador de cristalls Jacques Balmat, van fer la primera ascensió al Mont Blanc. Fins aquella data, Paccard ho havia intentat cinc cops, mentre que, just un mes abans, Balmat havia fet un bivac de fortuna a més de 4000 metres d’altitud. Aquest fet extraordinari despertà l’interès de Paccard, que contractà Balmat per intentar fer el cim, tot seguint una via proposada pel mateix metge. Les motivacions de Paccard eren principalment científiques, mentre que Balmat volia aconseguir la recompensa que el naturalista Horace-Bénédict de Saussure havia promès al primer que hi pugés. L'agost de 1887, amb motiu del centenari de la tercera ascensió, protagonitzada per Saussure i Balmat, s’erigí un monument al centre de Chamonix dedicat a tots dos, on no hi ha cap referència a Paccard. A finals del segle XIX, aquest era un desconegut per diverses raons. D’una banda, hi van contribuir els articles que el polifacètic artista i escriptor Marc Théodore Bourrit publicà a la premsa, que enaltien el rol de Balmat i minimitzaven el de Paccard. També van influir els experiments que Saussure realitzà dalt del Mont Blanc, que eren molt millors que els de Paccard. En defensa d’aquest, cal dir que, com arribà al cim a les 18h23’, només disposà d’una mica més de mitja hora per fer uns experiments, que mai publicà. Per la seva banda, Saussure va romandre dalt del cim més de quatre hores i mitja. Un altre factor que influí en l’oblit de Paccard, fou una entrevista que l’escriptor Alexandre Dumas (pare) va fer a Balmat el 1832 (Paccard ja era mort), que es recull al llibre Impressions de Voyage en Suisse, on Balmat afirmava que el mèrit de l'ascensió havia estat únicament seu. Tanmateix, a mitjan segle XX, les investigacions d’alguns estudiosos com Thomas G. Brown, Gavin R. de Beer i Heinrich Dübi, van posar en relleu el paper determinant de Paccard en aquella ascensió històrica. Michel-Gabriel Paccard (Chamonix 1757-1827) fou un metge i alpinista de la Savoia, quan aquesta regió pertanyia a l’estat de Piemont-Sardenya. Després d’estudiar medicina a Torí i París, exercí de metge a Chamonix. Aficionat a la botànica i a la geologia, i admirador de les idees de la Revolució Francesa fou batlle i jutge de pau de Chamonix durant un breu període de temps. Malgrat que no tornà a pujar el Mont Blanc, molts expedicionaris, que hi volien pujar, el visitaren per demanar-li consell. L’estàtua construïda l’any 1986, amb motiu del bicentenari de la primera ascensió al Mont Blanc, que està situada a uns cent metres de la de Balmat i Saussure, ens el recorda.    

Dibuix del doctor Paccard fet pel farmacèutic i naturalista Henri-Albert Gosse (1753-1816), reproduït amb permís de la Bibliothèque de Genève.

William Mathews, posant les coses al seu lloc

L'any 1680, el cartògraf Giovanni Tommaso Borgonio publicà la Carta Corografica degli Stati di S.M. il Re di Sardegna. A l’est del coll de l’Iseran, que separa les valls de la Tarentaise i la Maurienne, situà una muntanya que anomenà mont Iseran. Durant més de dos segles, aquest topònim va ser citat per diversos cartògrafs i geògrafs. Així, apareix a la Carta topografica degli Stati in Terraferma di S.M. il Re di Sardegna de l’any 1858 amb una altura de 4045 metres, d’acord amb les estimacions de Franz Ludwig von Welden i Jean Baptiste Coraboeuf. A més, a la guia Itinéraire descriptif de la Savoie, editada per Adolphe Joanne, Élisée Reclus justificava l’existència d’una gran muntanya des d’un punt de vista hidrogràfic. Empès per la curiositat de conèixer-la, el setembre de 1859, William Mathews contractà els serveis d’un guia, que el portà fins al coll de l’Iseran (2764 m). Arribats a aquest lloc, es produí el següent diàleg entre el client i el guia: —On és el mont Iseran? —És aquí, senyor. —No em refereixo al coll, sinó a la gran muntanya. —Bé, senyor, és aquí. —Però on és el cim amb neu, que anomenen mont Iseran? —No hi ha cap cim amb neu, senyor; això sempre ha estat un camí de ferradura. Per treure’n l’aigua clara, l’any següent William Mathews hi tornà amb el guia Michel Croz. El 5 d’agost pujaren a l’Aiguille de la Grande Sassière (3751 m), des d’on van concloure que el Mont Iseran era una impostura. Paral·lelament, John Jermyn Cowell, conegut per les primeres al Gran Paradiso (4061 m) i al Nordend (4609 m), hi anà amb els guies Michel-Ambroise Payot (de Chamonix) i Jean Culet (de Bonneval-sur-Arc), el setembre de 1860. El dia 10 van fer la primera a la Levanna Occidental (3593 m), des d’on verificaren que el Mont Iseran era “remarcable per la seva absència”. Posteriorment, Mathews publicà un article on assenyalava que sovint el terme “mont” s’utilitzava per designar un coll, i on demostrava que, en les seves triangulacions, Coraboeuf va confondre el mont Iseran amb el Gran Paradiso. William Mathews (Hagley, Worcestershire, 1828-1901) fou un administrador de finques rurals, agrimensor, botànic i alpinista britànic de l'edat d'or de l'Alpinisme. Impulsà la creació de l’Alpine Club, que presidí entre 1868 i 1871. Va fer les primeres a la Grande Casse (3855 m), el Castor (4225 m) i el Monviso (3841 m) amb el guia Michel Croz. L'abreviatura ”Mathews”, que s'utilitza per referenciar-lo com a autoritat en la descripció i classificació científica de plantes, i la Pointe Mathews (3783 m), a la Grande Casse, ens el recorden.

Detall del gravat The Club-Room of Zermatt, in 1864, realitzat per Edward Whymper, que apareix al seu llibre Scrambles Amongst The Alps in the Years 1860-69. Domini Públic.

 

Albert Smith, generant aficions

El matí del 12 d’agost de 1851, una nombrosa comitiva sortí de Chamonix en direcció al Mont Blanc. En formaven part, el comediant Albert Smith, tres estudiants d’Oxford, setze guies liderats per Jean Tairraz i vint camàlics, que portaven els queviures i quasi un centenar d’ampolles de begudes alcohòliques. L'endemà, a empentes i rodolons, van fer l’ascensió número quaranta al Mont Blanc. El 15 de març de l'any següent, Smith va presentar per primera vegada l’espectacle Mr. Albert Smith’s Ascent of Mont Blanc a l'Egyptian Hall de Piccadilly, a Londres. En aquest xou el protagonista narrava el seu viatge fins a Chamonix i la posterior ascensió al Mont Blanc. Els diorames creats pel reconegut escenògraf William Beverley, juntament amb efectes de llum, proporcionaven una ambientació vívida. A més, la presència de diferents elements, que ajudaven a crear una atmosfera muntanyenca, com motxilles, bastons de muntanya, santbernats i figurants (fins i tot es va intentar, sense èxit, que hi hagués isards), induïa als espectadors a tenir la sensació que estaven pujant el Mont Blanc. L'espectacle, a més de ser entretingut i instructiu, tenia grans dosis d’emoció, ja que Smith tendia a exagerar els perills de la seva aventura. Aquest xou va assolir un èxit esclatant, convertint-se en el més popular de Londres, i va estar en cartell sis anys, realitzant-se fins a dues mil representacions. S’estima que va ser vist per més de mig milió d’espectadors, un dels quals fou l’alpinista Douglas Freshfield, que hi anà quan era un nen. Segons el diari The Times, l’obra generà una autèntica Mont Blanc mania, amb un marxandatge d’objectes de tota mena, com llibres, bastons de muntanya, trineus, ventalls, partitures (com la Mont Blanc Quadrille o la Chamouni Polka) o jocs de taula (com el New Game of Mont Blanc, semblant a un joc de l’oca). Albert Richard Smith (Chertsey, 1816 - Fulham, Londres, 1860) fou un comediant, periodista i escriptor. Poc després d’acabar els estudis de medicina, es decantà cap al periodisme, treballant per diferents publicacions de caràcter humorístic. Posteriorment, va escriure novel·les, obres teatrals i de varietats. Tanmateix, el que li donà més renom foren els monòlegs, basats en els seus viatges, que el convertiren en un personatge molt popular dins el panorama teatral del Londres de mitjan segle XIX. Malgrat que només pujà el Mont Blanc, i cap topònim ens el recorda, fou un dels fundadors de l’Alpine Club i popularitzà l’alpinisme, així com Chamonix com a destí turístic. 

Fotografia feta per Herbert Watkins cap al final dels anys 1850, cedida per la National Portrait Gallery, London, i reproduïda amb llicència de Creative Commons.

Edward Whymper, aportant coneixement

Al llibre Scrambles Amongst the Alps in the Years 1860-69, Edward Whymper descriu el prototip d’una tenda de campanya, que muntava en uns tres minuts, que s’inspirava en les que Leopold McClintock utilitzà en les seves expedicions àrtiques dels anys 1850. Tenia una base quadrada, una secció transversal amb forma de triangle equilàter i se sostenia amb quatre pals clavats a terra. La coberta era de cotó i el terra estava fet d’un material impermeable. Era relativament lleugera, bastant estable i podia encabir fins a quatre persones. El fabricant Benjamin Edgington la comercialitzà amb el nom de “Whymper tent" entre 1892 i 1960. Edward Whymper (Londres, 1840-Chamonix, 1911) fou una de les figures més importants de l’edat d’or de l’alpinisme, a més d’un bon escriptor i excel·lent il·lustrador. Entre 1861 i 1865, realitzà un bon grapat de primeres a cims emblemàtics dels Alps, com la Barre des Écrins (4102 m), l’Aiguille Verte (4122 m), la punta Whymper (4184 m) o el Matterhorn (4478 m), aquest darrer després de vuit intents. Com és ben conegut, l’ascensió d’aquesta muntanya tingué un desenllaç tràgic, quan en el descens s’estimbaren quatre dels set components de la cordada. El mateix Whymper confessà que aquest accident el turmentà tota la vida. Als anys 1867 i 1872, Whymper va fer dues expedicions a Groenlàndia, amb l’objectiu de creuar l’illa amb trineus tirats per gossos. Malgrat no reeixir en l’intent, recollí una important col·lecció de plantes fòssils, que diposità al Museu Britànic. El 1879, liderà una expedició als Andes de l’Equador, que tenia per principal missió estudiar les causes i els efectes del mal de muntanya, així com l’adaptació del cos humà a grans altures. A més, va fer primeres a alguns volcans com l’Antisana (5704 m), el Cayambe (5790 m) o el Chimborazo (6263 m). Relatà aquestes ascensions, els treballs cartogràfics i les observacions sobre la flora i la fauna d’aquelles contrades al llibre Travels Amongst de Great Andes of Equator, que li valgueren el reconeixement de la Royal Geographical Society. Entre 1901 i 1909 va fer unes quantes estades a les Muntanyes Rocalloses del Canadà, convidat per la Canadian Pacific Railway, per promocionar el turisme d’aquella zona. Les guies The Valley of Zermatt and the Matterhorn i Chamonix and the Range of Mont Blanc, que va escriure i il·lustrar, foren molt populars a la seva època. El Mont (2844 m, Columbia Britànica), la Punta (a les Grandes Jorasses) o el corredor Whymper (a l’Aiguille Verte) ens el recorden.

Gravat d’Edward Whymper aparegut al diari The Illustrated London News, el 28 de maig de 1881. Extret de l’Internet Archive. Domini públic.