Paul Preuss, a la muntanya cal tenir principis

L’ús de cordes, mosquetons i pitons, com a elements de progressió més que de seguretat, experimentà un notable augment a principis del segle XX. Alguns alpinistes, com Paul Preuss, n’eren contraris, com ell mateix feu constar en alguns articles publicats en revistes de muntanya, on arribà a afirmar que els que utilitzaven mitjans artificials feien trampes. D’altres escaladors, com Tita Piaz o Hans Dülfer, veien amb bons ulls l’ús d’aquest material, i replicaren Preuss en d’altres publicacions. Dins la història de l’alpinisme aquest episodi es coneix com el debat dels pitons o Mauerhakenstreit, on hi destaca especialment l’article que Preuss publicà el setembre de 1911 a la revista Deutsche Alpenzeitung, on exposà els seu ideari en forma de 6 principis, que segons ell, havia de seguir tot alpinista: 1) Només es poden fer ascensions que es trobin per sota del nivell més alt de competència de l’escalador. 2) S’ha d’ascendir per on es sigui capaç de baixar. 3) Els mitjans artificials només queden justificats en situacions de perill sobtat. 4) L'ús dels pitons només es farà en situacions d'emergència i no com a base de l’ascensió. 5) La corda facilita l'ascens però mai serà un mitjà de progressió. 6) La seguretat s'ha de basar en la capacitat de l'escalador, i no en les ajudes artificials. Paul Preuss o Preuß (Altaussee 1886-Mandlkogel 1913) fou un alpinista i botànic austríac, pioner de l’escalada lliure, de l’alpinisme hivernal i de l’esquí de muntanya, i creador d’una de les ètiques de l’alpinisme més radicals de la història. Malgrat morir jove, tot obrint una via en solitari al Mandlkogel, realitzà més de 1200 ascensions, 150 primeres absolutes i 300 en solitari, moltes d’elles catalogades com de V grau, sobretot als Alps orientals, i més concretament a les muntanyes de Hoher Dachstein, Wilder Kaiser, Wetterstein, Silvretta i Dolomites. Destaquen les seves escalades a la cara oest del Totenkirchl, la cara est del Campanile Basso, la cara est del Crozzon di Brenta o l’aresta sud est de l’Aiguille Blanche. També fou un dels primers en utilitzar tècniques d’entrenament específiques per l’escalada, que li permetien, per exemple, aixecar-se amb un sol braç. La Cima Piccolissima de Lavaredo (Kleinste Zinne) o Torre Preuss ens el recorda. 

Henri Reboul, el descobridor de l’Aneto

En un dels seus llibres l’historiador Henri Beraldi explica que el 8 d’agost de 1787 els científics Reboul i Vidal van pujar el pic de Midi de Bigorre. Mentre baixaven, i a l’alçada del llac d’Oncet, coincidiren amb Louis Ramond de Carbonnières, futur pare del pirineisme, que els preguntà si sabien quines eren aquelles muntanyes. Els dos savis van dir que si i, tot seguit, Reboul va estendre una mà, i descrivint un semicercle d’est a oest, anomenà tots els pics que coneixia. Segons Beraldi, en aquest moment, va néixer el pirineisme. Sens dubte els estudis sobre la geologia i la flora dels Alps d’Horace-Bénédict de Saussurre, així com la primera ascensió al Mont Blanc de l’any anterior, que marca l’inici de l’alpinisme, animaren a un bon nombre d’intel·lectuals a fer un treball semblant als Pirineus. Henri-Paul-Irénée Reboul (Pézenas 1763-1839) fou un científic i polític francès. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Tolosa. A l’acabar els estudis, però, descobrí la seva vocació científica (sobretot per la química, però també per la física i la geologia) tot llegint els treballs d’Antoine de Lavoisier, el pare de la química moderna. En l’àmbit de la política, donà suport a la Revolució Francesa, essent elegit el 1791 diputat a l’assemblea legislativa pel departament de l’Hérault. A més, fou un dels impulsors de la creació de la comissió de monuments, que salvà moltes obres d’art i que seria la llavor del futur museu del Louvre. Durant el Règim del Terror, però, fou acusat de contrarevolucionari i s’exilià a Itàlia, on en els anys del domini napoleònic, va ser administrador de la Lombardia i agent general de finances a Roma. En aquest període comprà un nombre important de peces d’art, d’entre les que destaca el quadre de Rafael d’Urbino Les Tres Gràcies. El 1809 retornà a la seva vila natal, on creà una petita empresa química, que anys més tard feu fallida, fet que l’obligà a desprendre’s de la seva col·lecció d’art. Entre 1786 i 1789, junt amb l’astrònom Jacques Vidal, realitzà primeres ascensions a diferents cims del Pirineu com: l’Anie, el Pimené, el Turon de Néouvielle (que és la primera ascensió documentada d’un tresmil) i el Grand Quayrat. L’objectiu era determinar, amb la màxima precisió possible, l’alçada dels principals cims de la serralada. El 1817 publicà l’article Nivellement des principaux sommets de la chaîne des Pyrénées a la revista Annales de Chimie et de Physique, on afirmava que el punt culminant del Pirineu no era el Mont Perdut, com llavors es creia i el mateix Ramond defensava, sinó que era un pic de les Maladetes, que anomenà Aneto, com el poble ribagorçà situat al sud-est del cim. Publicà llibres d’assaig sobre temes de política i geologia i un nombre important d’articles científics. La punta Reboul Vidal (3007 m), prop del Turon de Néouvielle, ens el recorda.

Foto extreta del llibre de Claude Alberge: Histoire de Pézenas par les rues et les places.

Excursionisme, volum 370, pàgina 32, any 2012

Alfred Tonnellé, el pintor de la muntanya

A la segona edició de Souvenirs d’un Montagnard el comte Henry Russell parla de la seva primera ascensió al Mont Perdut, i de la bona sort que tingué al coincidir amb un jove afable, cordial, simpàtic i d’una sensibilitat extrema. Qui era aquell jove pensatiu i pàl·lid amb el que conversà llargament i que no tornà a veure mai més ? Louis Nicolas Alfred Tonnellé (Tours 1831-1858) fou un estudiós de la filosofia del llenguatge i de l’art. Fill de Louis Tonnellé, primer director de l’escola de Farmàcia i Medicina de Tours. Persona d'una vasta cultura: parlava alemany i anglès, llegia els clàssics directament de l’original i, a més, era un hàbil pianista. Estudià al prestigiós Lycee Louis Le Grand de Paris i fou deixeble del filòsof i teòleg Auguste Gratry. En l’àmbit de la filosofia del llenguatge traduí de l’alemany l’obra de Wilhelm von Humboldt De l’origine des formes grammaticales et de leur influence sur le développement des idées. En el camp de l’art fou l’autor de les obres Fragments sur l'Art et la Philosophie i Voyage artistique en Angleterre. Durant l’estiu de 1858 visità els Pirineus, realitzant la primera ascensió a la Forcanada o Malh des Pois, la segona al Cabrioules, pujant l’Aneto i el Mont Perdut, i continuant fins la Mediterrània, passant pel Sobrarbe, la Ribagorça, l’Aran, el Pallars, Andorra, la Cerdanya i el Conflent. L’octubre del mateix any morí d’una febre tifoide. A partir de les seves notes de viatge s’edità el llibre Trois mois dans les Pyrénées et dans le Midi de la France en 1858 (magníficament traduït al català per Garsineu Edicions). Es tracta d’un excel·lent llibre de viatges, i una obra mítica del Pirineisme, escrit per una persona erudita i de gran sensibilitat. Des del punt de vista alpinístic destaca la narració de l’ascensió a la Forcanada, on explica amb tot luxe de detalls la seva passió per la muntanya que l’enamorà. Com a mostra, s’adjunta el que va escriure la darrera vegada que la va veure, dalt del port de Benasque (l’original és en alemany): “Forcanada, la meva bella promesa, per què brilles tan serena i tan radiant en la llum del matí, i corones d’un pur i blavós vapor lleuger el teu front amable i sever ? Sembles més bella que mai. Estàs reconciliada amb el teu raptor, i li somrius en mirar-lo ?” Anys més tard el llibre arribà a les mans del bibliòfil Henri Beraldi, que el donà a conèixer en els cercles pirineistes. Sens dubte les cèlebres paraules del propi Beraldi, que també s’adjunten, es referien a Tonnellé: “l’ideal del pirineista és pujar, escriure i sentir. Si escriu sense pujar-hi, no pot fer res. Si puja sense escriure, no deixa res. Si puja i relata amb sequedat, no deixa més que un document que pot tenir, certament, un gran interès. I si, cosa rara, puja, escriu i sent, si en una paraula és el pintor d’una naturalesa especial, el pintor de la muntanya, i deixa un veritable llibre, és admirable”. Per cert, fou Beraldi, qui explicà a Russell qui era aquell jove pensatiu i pàl·lid, amb el que coincidí 50 anys abans. El coll d’Alfred,  prop de la Forcanada i del Tuc de Molières, ens el recorda.

Foto cedida pel Sr. Jacques Labarère de l’associació “Amis du Livre Pyrénéen”

Excursionisme, volum 369, pàgina 32, any 2012

Konrad Gessner, cal anar d’excursió, com a mínim, un cop l’any

L’any 1541 Konrad Gessner publicà l’estudi sobre la llet Libellus de lacte et operibus lactariis, el qual finalitzava amb l’epístola, adreçada al seu amic Jakob Vogel (Iacobus Avienus), De montium admiratione, que és un dels primers documents on es presenta el muntanyisme com una activitat saludable. Concretament l’autor afirmava que mentre Déu li ho permetés pujaria, com a mínim, una muntanya a l'any, preferentment en primavera, per herboritzar i pel plaer de l’exercici físic, mental i espiritual. Pel que sembla, Gessner complí la seva paraula, encara que només s’ha conservat un document que ho demostri. Així, l’any 1555 publicà l'estudi sobre les plantes luminiscents De raris et admirandis herbis quae sive quod noctu luceant, que incloïa l’apèndix Descriptio Montis Fracti sive Montis Pilati, que és la ressenya d’una excursió al Mont Pilatus (Lucerna). En aquest escrit Gessner fa un relat de l’excursió, descrivint, a més, la flora, la fauna i d'altres detalls curiosos com, per exemple, que va veure tocar un alphorn o trompa dels Alps. Es tracta d'un dels primers documents on es descriu aquest instrument musical, que llavors s’utilitzava per comunicar-se i per guardar els ramats. Konrad Gessner (Zuric 1516-1565) fou un humanista i naturalista suís de renom universal. Professor de grec a l’Acadèmia de Lausana i d’història natural al Collegium Carolinum de Zuric, i també metge principal i canonicus de la ciutat de Zuric. És autor d’un gran nombre de publicacions en camps tant diversos com les humanitats, la medicina i les ciències naturals. En l’àmbit de la bibliografia destaca la Biblioteca Universalis (1545-1555), que és un compendi dels llibres i autors coneguts des de l’Antiguitat fins el Renaixement. En el camp de la lingüística publicà Mithridates de differentis linguis (1555), on revisa i estableix paral·lelismes entre les 130 llengües del món, llavors conegudes. La Historiae animalium (1551-1558) en 5 volums, més de 4000 pàgines i delicioses il·lustracions, marca l'inici de la zoologia moderna. En el camp de la botànica destaca la Opera botanica en 2 volums. Com a metge fou el primer en descriure el teixit adipós marró. També es dedicà a la paleontologia, i curiosament a la publicació De rerum fossilium lapidum descriu i dibuixa el que actualment entenem per un llapis. La família i el gènere de plantes Gesneriaceae i Gesneria, respectivament, ens el recorden.  

Excursionisme, volum 368, pàgina 32, any 2012

James David Forbes i les glaceres de plastilina

Pels volts de 1840 el naturalista suís Louis Agassiz instal·là el centre d’operacions, on realitzava els seus estudis glaciològics, a l’hotel des Neuchâtelois. Aquest era un bivac precari, construït sota un immens bloc situat a la morena central de la glacera de Unteraar (Alps bernesos), on també solia convidar alguns dels seus col·legues. Un d’ells fou el professor Forbes, que arran de la seva visita, s’interessà pel moviment de les glaceres. Després de realitzar mesures de gran precisió, primer amb Agassiz a la glacera de Unteraar i posteriorment amb el guia Auguste Balmat a la Mer de Glace, enuncià la teoria del corrent viscós. Aquesta venia a dir que una glacera es comportava com si fos un cos viscós o un fluid imperfecte, que per l’acció del pendent i les pressions internes es movia com un riu. Alguns científics de l’època com John Tyndall foren molt crítics amb la teoria, ja que no veien clar com un material fràgil com el gel podia tenir plasticitat. Curiosament les teories actuals tenen en compte alhora les idees de Forbes y Tyndall. James David Forbes (Edinburgh 1809 – Clifton, Bristol, 1868) fou un físic escocès, professor de la Universitat d’Edinburgh i director del United College de la Universitat de Saint Andrews. A part de les seves contribucions a la Glaciologia, realitzà importants treballs de Vulcanologia, Sismologia, sobre la radiació infraroja, la conducció de la calor en diferents materials, la temperatura i el magnetisme terrestre. També feu estudis geològics de les aigües termals dels Pirineus, de les glaceres de Noruega, dels antics volcans del Vivarais (França) i de les muntanyes Cuchullin i Eildon (Highlands). Fou un dels primers britànics que, sempre amb finalitats científiques, explorà i divulgà els Alps, pujant, entre d’altres, la Jungfrau i el Stockhorn. A més de publicar més d’un centenar d’articles científics, va escriure llibres com Travels through the Alps of Savoy  i The Tour of Mont Blanc and of Monte Rosa, que animaren molts dels alpinistes britànics de l’edat d’or a explorar els Alps. Les bandes de Forbes són unes capes alternades en forma d’arc d’entre 50 i 200 metres fosques i clares,  que apareixen a les superfícies d’algunes glaceres com, per exemple, la Mer de Glace. Aquestes, el riu, les muntanyes i les glaceres de Forbes a Nova Zelanda, i l’agulla i l’aresta de Forbes al grup d’agulles de Chardonnet (Chamonix) ens el recorden.

Excursionisme, volum 367, pàgina 32, any 2012

Maurice Gourdon, encantat pel Pirineu

Un dia d’estiu de 1880 un excursionista francès es trobava a l’estany de Sant Maurici escoltant la llegenda dels Encantats per boca d’un caçador d’Espot, alhora que realitzava un precís dibuix de la muntanya. El francès, que portava tres anys explorant les valls i muntanyes del Pallars i l’Aran, llavors gairebé desconegudes, quedà fortament impressionat pels Encantats. Malgrat que mai hi pujà, divulgà la seva existència en els cercles pirineistes francesos de l’època. Com a resultat, una cordada liderada per Ludovic Fontan de Negrin feu el Gran Encantat l’agost de 1901, i l’any següent una altra, capitanejada per Henri Brulle, pujà el Petit. Sens dubte la sentència del propi Brulle de que “No es coneixen els Pirineus quan no es coneixen els Encantats” l’hauria pogut subscriure l’excursionista que els contemplà el 1880. Maurice Gourdon (Nantes 1847-1941) fou un rendista, que s’establí a Luchon, on es dedicà a l’estudi de les ciències naturals i la pràctica del pirineisme. Col·leccionà un nombre important de minerals i fòssils, i junt amb el naturalista Eugène Trutat, analitzà el moviment d’algunes glaceres del Pirineu, com la de la Maladeta. També amb Trutat feu un inventari dels blocs erràtics de la vall de Larboust, que són un testimoni de l’activitat d’una antiga glacera, i estudià els monuments megalítics de la muntanya d’Espiau i del pla de Beret. Fou un notable dibuixant i pintor, com demostren les obres que es conserven al Musée du Pays de Luchon (del que fou conservador) i a l’Archiu Generau d’Aran. Se’l considera un pioner de la fotografia de muntanya, essent les seves instantànies una prova irrefutable de la recessió de les glaceres pirinenques. Realitzà un gran nombre de primeres ascensions, sempre amb guies, a les muntanyes dels voltants de Luchon, Andorra, el Pallars i l’Aran. A més, a l’any 1879 protagonitzà la segona ascensió hivernal a l’Aneto. Va escriure articles de temàtica excursionista i científica, i a partir de les seves notes manuscrites, s’editaren els llibres Au Pays de Luchon i Soixante ans aux Pyrénées. El pic de Gourdon o Noir (3034 m), contigu al Spijeoles, el Bassiero Oriental o punta Gourdon (2894 m) i el gènere de trilobits Gourdonia ens el recorden.

Excursionisme, volum 366, pàgina 32, any 2012

Tita Piaz, en cas de perill millor encomanar-se al “diavolo”

La Ladínia és un territori situat al vessant occidental de les Dolomites on es parla el ladí, una llengua de la família reto-romànica. La Ladínia està formada per 5 valls, una de les quals és la val di Fassa (en ladí val de Fascia). A principis del segle XX molta gent d’aquesta vall creia que el millor escalador local de l’època s’havia venut l’ànima al diable a canvi d’un ungüent que l’ajudava a superar els passos més complicats. Alguns estaven tan convençuts que fins i tot es senyaven quan el veien. Giovanni Battista Piaz (Pera di Fassa, agregat del municipi de Pozza di Fassa, 1879-1948), conegut com Tita Piaz i tot sovint anomenat “il diavolo delle Dolomiti”, fou un dels escaladors i guies de muntanya més importants de la seva època. Es mantingué en primera línia durant 50 anys, obrint unes 50 noves vies de dificultat compresa entre el IV i el VI graus, sobretot al massís del Catinaccio, que es troba a la val di Fassa. Destaca, per exemple, l’ascensió que realitzà en solitari l’any 1900 a la Punta Emma per la fissura nord-est. Piaz començà a escalar a l’època en que s’introduïren els pitons com a element de seguretat. Anys més tard, però, l’ús dels pitons donà lloc a forts debats entre els partidaris de la seva utilització, com Hans Dülfer i el propi Piaz, i els detractors, com Paul Preuss. Piaz fou un personatge llegendari, de fermes conviccions d’esquerra, que abominava de tot el que tingués a veure amb imposicions i jerarquies socials, fins i tot amb els seus clients. Així, per exemple, en certa ocasió li digué al rei Albert I de Bèlgica que era republicà; o bé a un capellà, que durant el descens d’una agulla estava molt espantat, li recomanà que si volia tornar a casa encomanés la seva ànima a Tita Piaz enlloc de a Déu. Fou autor d’alguns llibres de muntanya com, per exemple, “Mezzo secolo d'alpinismo” o “A tu per tu con le crode”. La Torre Piaz (2690 m), que és una de les Torres de Vajolet del massís del Catinaccio, ens el recorda. 

Excursionisme, volum 365, pàgina 32, any 2012

Hugh Thomas Munro, el “Munrobagger” que per ben poc no arribà a “Munroist”

En funció de la seva altitud les muntanyes d’Escòcia es classifiquen en Donalds (menys de 2000 peus; on 1 peu = 0.3048 m), Grahams (entre 2000 i 2499 peus), Corbetts (entre 2500 i 3000 peus) i Munros (més de 3000 peus). Segons el “Scottish Mountaineering Club” (SMC) d’aquests últims n’hi ha un total de 283. En els ambients excursionistes escocesos s’anomena “Munrobagging” a l’activitat consistent en pujar Munros, “Munrobaggers” les persones que la practiquen i “Munroists” els que els han fet tots. Com es pot comprovar a la base de dades del SMC, actualment hi ha quasi 5000 “Munroists” registrats. Hugh Thomas Munro (Londres 1856-Tarascon, Provença, 1919) fou el quart baronet (títol hereditari britànic entre cavaller i baró) de Lindertis (territori situat a l’Est de les “Central Lowlands”). Descobrí la seva vocació pel muntanyisme als 17 anys durant una llarga estada a Stuttgart, des d’on tot sovint anà als Alps. Posteriorment, realitzà estudis d’Economia a Londres, i fou secretari del governador de Natal (Sudàfrica) en els temps de la primera guerra dels Boèrs. A la seva tornada a Escòcia s’encarregà de la gestió del patrimoni familiar, i s’introduí en el món de la política com a membre del Partit Conservador. El 1889 participà en la fundació del SMC, del que en fou president entre el 1894 i 1897. El seu caràcter metòdic, la seva afició a col•leccionar tot tipus d’objectes i la seva passió per la topografia animaren alguns membres del SMC a suggerir-li que fes una llista de les muntanyes de més de 3000 peus d’Escòcia. El setembre de 1891 publicà al SMC Journal l’article "Tables giving all the Scottish mountains exceeding 3,000 feet in height", on hi ha la llista de Munros que després de successives revisions ha donat lloc a l’actual. Curiosament Munro pujà tots els cims de la seva llista menys un. De ben segur que l’artritis severa que patia, i que l’obligà a deixar prematurament la pràctica del muntanyisme, en fou la causa. Els 283 Munros, els milers i milers de “Munrobaggers” que fan “Munrobagging” i els milers de “Munroists” ens el recorden.

Excursionisme, volum 365, pàgina 32, any 2011

Louis Robach, l’home de les 25571 dents

El 25 de gener de 1904 l’alpinista alemany Hugo Mylius i els guies suissos Alexander Tännler, Kaspar Maurer i Heinrich Zurflüh realitzaren la primera ascensió amb esquís al Mont Blanc. Al Pirineu l’esquí passà ràpidament de les beceroles a estar a un nivell semblant al que es practicava als Alps. Així, a finals de novembre de 1903 l’esportista i pioner de l’aviació Henri Sallenave adquirí els primers esquís que es veieren als Pirineus. Aquest els deixà provar al violoncel·lista Louis Falisse, que quedà tant entusiasmat amb el nou giny, que en comprà uns. Durant el desembre de 1903 Falisse realitzà un bon nombre d’excursions, entre les quals destaca la volta al Midi d’Ossau. L’ascensió del Mont Blanc animà Falisse a contactar amb alguns companys, que com ell s’havien iniciat en el món de l’esquí, proposant-los pujar l’Aneto. Així, doncs, el grup format pel propi Falisse, Louis Robach, Maurice Heïd i Charles Aubry assoliren el cim el 5 d’abril de 1904, fet que és considera com l’inici de l’esquí de muntanya al Pirineu. Posteriorment, tant Robach com Falisse protagonitzaren les primeres ascensions amb esquis al Mont Perdut i al Vignemale. Louis Robach (Besançon 1871, Montréjeau 1959) fou, com constava a les targetes de visita de la seva clínica dental, un astrònom, fotògraf, alpinista, viatger i “si calia” cirurgià dentista. Vegetarià estricte (a les excursions només menjava sucre i fruita) i de costums un xic extravagants (per exemple, comptà les 25571 dents que va extreure durant tota la seva carrera professional), fou una persona amb moltes inquietuds. Com astrònom aficionat feu notables aportacions, com la que realitzà el 1912, en que aprofitant un eclipsi de Sol, feu un conjunt de fotografies que demostraven que la Lluna està aplanada als pols. Pioner de la fotografia de muntanya, malgrat que el seu equip fotogràfic pesava uns 7 quilos, realitzà un total de 8000 plaques fotogràfiques, que són un testimoni excel·lent del Pirineisme de principis del segle XX. Com alpinista el 1906 realitzà la primera ascensió coneguda al Frondella Occidental (3001 m). A més de molts cims del Pirineu i alguns dels Andes, també pujà les muntanyes més significatives dels Alps com el Mont Blanc, el Cervino, la Barre des Ecrins i el Weisshorn. Una placa a la bretxa de Tucarroya en record de les 43 vegades que pujà el Mont Perdut i l’aresta Robach al Frondella Occidental ens el recorden. 

Excursionisme, volum 364, pàgina 32, any 2011

 

Platon de Tchihatcheff, veni, vidi i ... l’Aneto ... vici

Tal com explica Jean Escudier al llibre “l’Aneto i els seus homes”, un dia de juny de 1842 un jove rus recorria els carrers de Bagneres de Luchon, preguntant a tothom: Coneixeu el massís de la Maladeta ? Podríeu guiar-me fins al punt més alt ? Ningú, però, li respongué afirmativament. Sens dubte el record de la mort del guia Pierre Barrau, que va caure dins una esquerda de la glacera de la Maladeta a l’agost de 1824 (les seves restes aparegueren 107 anys després), encara era ben viu. Aquest fet feu que fins aquell moment ningú hagués pujat l’Aneto. El jove, però, no es desanimà, marxà a Luz, contractà uns guies i pujà, entre d’altres, el Vignemale i el Mont Perdut. A mitjans de juliol tornà a Luchon, i amb el comte Albert de Franqueville, organitzà una expedició per pujar l’Aneto amb els caçadors Bernard Arrazu (dit Ursule), Pierre Redonnet (anomenat Nate), i els guies Pierre Sanio i Jean Sors (de sobrenom Argarot). El 20 de juliol assoliren el cim seguint un llarg i espectacular recorregut que evitava la glacera. A més, quatre dies després el rus tornà a fer el cim, però aquest cop, per la glacera tot desafiant les pors derivades del record de Barrau. Platon Alexandrovich Tchihatcheff (o Chikhachev o Чихачёв) (Palau de Gátxina, Sant Petesburg 1812-Versailles 1892) fou un viatger i geògraf rus, germà del conegut naturalista Pyotr Chikhachev. De ben jove ingressà a l’exèrcit, i lluità als setges de Silistra i Shumla (Bulgària) en el context de la guerra russo-turca de 1828-1829. Després participà en la invasió de Polònia de 1831, que es produí com a resposta de Rússia a la no acceptació per part dels polonesos del tsar Nicolàs I com a rei del seu país. Descobrí la seva autèntica vocació tot llegint els escrits del gran naturalista Alexander von Humboldt. Així, el 1833 deixà l’exèrcit, viatjà per Europa i el 1835 emprengué una exploració de 3 anys pel continent americà, començant al Canadà i acabant a l’Argentina, buscant, a més, una via per anar del Pacífic al Atlàntic travessant els Andes. Entre 1839 i 1840 participà en l’accidentada expedició russa al khanat de Khivà (actual Uzbekistan), en la que realitzà un estudi geogràfic de les mítiques valls del Iaxarte (Sirdarià) i l’Oxus (Amudarià), suportant diferències de temperatura entre l’estiu i el hivern de fins a 80 graus. L’agulla de Tchihatcheff (3052 m) a la cresta de Llosàs i un retrat que realitzà el pintor Paul J. A. Baudry, que es conserva al museu del Hermitage de Sant Petesburg, ens el recorda. Entre els molts escrits que publicà destaquen “Un viatge a través de les Pampes de Buenos Aires” i “Ascension au pic de Néthou”.

Excursionisme, volum 363, pàgina 32, any 2011

Toussaint Lézat, sempre cal tenir un bon pla

A la sala Gourdon-Lézat, dedicada a la història del Pirineisme, del museu del “Pays de Luchon” de Bagnères de Luchon s’exposa l’anomenat pla Lézat. Aquest és un mapa en relleu de 5.75 m de llarg per 2.5 m d’ample, i en determinats punts de fins gairebé 70 cm d’alçada, que representa la part dels Pirineus Centrals que envolten Luchon a una escala 1:10000 per la planimetria i 1:5000 pel relleu. Toussaint Lézat (Thil, Alta Garona, 1804-1884), que fou un enginyer civil que treballà com a geòmetra del cadastre de França, realitzà aquest mapa entre 1847 i 1855. Per fer-lo el dividí en 16 trossos, cadascun dels quals era transportat pels seus guies a llocs amb bona panoràmica, com colls o muntanyes, on els modelava. El pla fou exposat amb gran èxit de públic a diferents exposicions, i posteriorment fou traslladat al balneari de Luchon, on solia ser consultat pels pirineistes i turistes de l’època. El 1844, dos anys després de la primera i segones ascensions a l’Aneto, realitzà la tercera, pujant almenys un total de set vegades. De fet, fou ell qui establí la ruta normal d’ascensió i qui feu portar al cim el primer llibre de registre. El 1850 fundà la “Compagnie des Guides de la Maladeta”, antecessora de l’actual “Compagnie des Guides de Luchon”, els membres de la qual seleccionava formulant tot un seguit de preguntes bàsiques, amb les que avaluava, per exemple, si coneixien els camins, si sabien els noms dels llocs, si prenien prous precaucions en recorreguts delicats, etc. Realitzà, entre d’altres, les primeres ascensions als pics de Crabioules (3118 m), Lézat (3107 m), Boum (3006 m) i el Pico del Medio (3346 m). Fou el protagonista de la coneguda anècdota, citada en moltes guies de muntanya del segle XIX, de la troballa d’un rosari i unes restes humanes a la tuca de Salvaguardia (2738 m), que més tard identificà com les d’una monja que mig segle abans havia mort quan volia passar a Espanya pel port de Benasque, tot fugint del “Règim del Terror”. Fou autor, junt amb Ernest Lambron, del cèlebre llibre “Les Pyrénées et les Eaux Thermales Sulfurées de Bagnères de Luchon”. El pic, les agulles i la bretxa de Lézat a cavall de les valls de Lis i Oô ens el recorden. 

Excursionisme, volum 362, pàgina 32, any 2011

Paula Wiesinger, pujant s’arriba al sisè

El trofeu Mezzalama és una prova d’esquí de muntanya per equips que se celebra un cop cada dos anys a les geleres del Monte Rosa. A l’edició de l’any 1935 el cineasta Mario Craveri hi filmà la pel•lícula Maratona Bianca, que venia a ser un reportatge de la cursa barrejada amb una mica de ficció. Al film es veu com un membre de l’equip del famós alpinista Giusto Gervasutti es lesiona i és substituït per l’esquiadora Paula Wiesinger, que es vesteix amb la roba militar del lesionat, tot amagant que era una dona, ja que a aquella època a la prova només hi podien participar els homes. Tanmateix, el parany es descobreix quan l’esquiadora passa per un control mèdic, i és desqualificada. Paula Wiesinger (Bolzano 1907 – Kastelruth, Seiser Alm, 2001) fou una escaladora i esquiadora tirolesa. Dona avançada al seu temps, fou una de les primeres en superar un sisè grau, fins i tot com a primera de cordada. Al final dels anys 1920 i principis dels 1930 realitzà nombroses escalades als Dolomites, quasi sempre amb la seva parella, l’escalador bavarès Hans Steger. Destaquen la “diretissima” a la paret Nord de la Cima Una (Dolomites de Sesto), la via Steger a la paret Est del Catinaccio, o també la via Steger a la Punta Emma (Catinaccio). A partir de 1931, i durant tres anys, Hans i Paula feren de guies del rei Albert I de Bèlgica, amb qui realitzaren aventurades ascensions per les Dolomites, Kaisergebirge, Karwendel, Dachstein, Alps Marítims o Suïssa. Fins i tot Hans assessorà el rei en la construcció d’un rocòdrom pel palau de Stuyvenberg a Brussel•les, que possiblement sigui el primer de la història. Paula també fou una pionera en el món de l’esquí femení. Entre 1931 i 1936 fou 15 vegades campiona d’Itàlia d‘esquí en diferents modalitats, proclamant-se, a més, campiona del món de la prova de descens de l’any 1932 a Cortina d’Ampezzo.

Excursionisme, volum 361, pàgina 32, any 2011

Vitaly Abalakov, l’amic dels friends

En el món de l’escalada en gel sovint s’utilitza l’abalakov, un enginyós sistema per fer assegurances, reunions o ràpels amb el que s’evita l’abandonament de material costós. Es tracta d’un pont de gel que s’efectua realitzant amb un cargol de gel dos forats que s’intersequen als seus extrems, tot formant un canal en forma de “V”. Posteriorment, i amb l’ajut d’un ganxo, es passa un cordino al que finalment se li fa un nus. Vitaly Mijáilovich Abalakov (Yeniséisk 1906 – Moscou 1986) fou un alpinista i enginyer d’origen siberià considerat per molts el pare de l’escalada a l’antiga Unió Soviètica. Era germà del escultor i alpinista Evgeniy Abalakov que realitzà la primera ascensió al Ismail Samani (abans pic Comunisme, 7495 m) a la serralada del Pamir. Durant molts anys Vitaly fou director d’un important laboratori de recerca i desenvolupament d’equipament esportiu, on creà un gran nombre de nous aparells. En el camp de l’escalada i l’alpinisme, a més de l’abalakov, inventà encastadors, claus, cargols i ganxos de gel, grampons de titani i autobloquejadors. De fet, els “friends” creats pels escaladors americans Greg Lowe l’any 1973 i Ray Jardine el 1978 s’inspiraven en un encastador de lleves inventat anys abans per Abalakov. També ideà tècniques de control del rendiment esportiu com, per exemple, l’anomenat test d’Abalakov per mesurar la força de les cames en els salts, que s’utilitza en esports com el bàsquet. D’entre les seves ascensions destaquen les primeres absolutes a muntanyes del Caucas, com les cares nord del Dykh-Tau (5205 m) i del Ullu-Tau (4207 m), o la cresta que uneix els pics de Gestola (4860 m) i el Skhara (5183 m) a la paret del Bezengi. També realitzà primeres a cims d’altres zones com la nord del Ibn Sina (abans pic Lenin, 7134 m) al Pamir o el Jengish Chokusu (o pic Pobeda 7439 m) a la serralada del Tian Shan. Malgrat que a l’any 1936 se li hagué d’amputar part d’un peu, com a resultat de les greus congelacions que sofrí durant l’ascens al pic de Khan Tengri (7010 m) al Tian Shan, adaptà la seva forma d’escalar a aquesta discapacitat, i es mantingué actiu liderant expedicions i exercint, a més, d’instructor de muntanya. Escrigué diversos manuals d’escalada i llibres de temàtica alpinística.

Excursionisme, volum 360, pàgina 32, any 2011

De Saussure, o com fer el Mont Blanc pujant les escales de casa

L’any 1760 el prestigiós naturalista Albrecht von Haller suggerí al jove de Saussure que anés a Chamonix a herboritzar pels voltants de la muntanya del Brévent. De Saussure hi anà, contemplà el Mont Blanc (que solia veure des de casa seva) i quedà tan fascinat que prometé donar una recompensa a qui trobés una via d’ascensió. Tanmateix, hagué de passar més d’un quart de segle perquè algú hi pugés: el 8 d’agost de 1786 ho feren Michel Gabriel Paccard i Jacques Balmat. El 3 d’agost de 1787 de Saussure i el seu ajuda de cambra Têtu, junt amb una nombrós grup de camàlics i guies (un d’ells el propi Balmat, que ja havia cobrat la recompensa), assoliren el cim. Pel testimoni del biòleg Charles Bonnet, oncle de de Saussure, se sap que aquest s’entrenà durant tot l’any pujant les escales de casa seva 8 o 9 vegades al dia. L’expedició romangué 4 hores i mitja dalt del cim, temps en el que de Saussure realitzà experiments com: bullir aigua, determinar el grau d’humitat, quantificar el blau del cel i mesurar l’altura (que estimà en 4775 m, uns 30 metres menys que el valor real). Horace-Bénédict de Saussure (Conches, prop de Ginebra, 1740-Conches, 1799) fou un naturalista suís de l’època de la Il•lustració i professor de l’Acadèmia de Ginebra, que feu importants aportacions en els camps de la Botànica, la Geologia, la Meteorologia i l’Electricitat. Entre 1779 i 1796 publicà els 4 volums dels cèlebres “Voyages dans les Alpes”, que és a la vegada un recull d’excursions i d’observacions científiques. Inventà un gran nombre d’instruments científics, entre els que destaca l’higròmetre de cabell. Va recórrer moltes de les valls alpines, i se’l considera l’inspirador dels “tours” del Mont Blanc i del Monte Rosa. L’estada de 17 dies a l’estiu de 1788 al col du Géant (3365 m), on realitzà una gran varietat d’experiments, reflecteix la seva visió de l’Alpinisme com una activitat amb finalitat científica, en que la muntanya és el gran laboratori de la Natura. El monument a Chamonix, el gènere “Saussurea” amb més de 300 especies de plantes i l’agregat mineral “Saussurita” ens recorden a qui per molts fou el pare de l’Alpinisme.

Excursionisme, volum 359, pàgina 32, any 2010

John Ball, o per què hi ha revistes de muntanya

El 22 de desembre de 1857 un grup de dotze persones es reuniren a l’hotel Ashley de Londres per fundar l’Alpine Club (AC), que es considera com el primer club de muntanya de la història. Som a l’edat d’or de l’alpinisme, llavors liderat pels muntanyencs britànics, que fins aquell moment feien ascensions sense cap estructura que els aglutinés. L’AC va néixer pel desig d’alguns d’ells de crear una entitat que els permetés reunir-se per intercanviar informació sobre ascensions realitzades i preparar-ne de noves. El primer president fou el naturalista i polític irlandès John Ball, que ocupà el càrrec des del 1857 fins el 1860. John Ball (Dublín, 1818 – Londres, 1889) començà la seva carrera política el 1846, essent parlamentari de la Cambra dels Comuns (1852-1857) i Subsecretari d’Estat per les Colònies (1855-1857). Durant aquest període impulsà o donà suport a iniciatives de caràcter científic, com per exemple, l’expedició que John Palliser realitzà als llavors inexplorats territoris de l’Oest del Canadà, o la campanya de catalogació de la flora de les diferents colònies de l’Imperi Britànic. Essent president de l’AC fou editor de la revista “Peaks, Passes and Glaciers” que fou el preludi de l’actual “Alpine Journal”, i per tant la primera revista de muntanya de la història. Entre 1863 i 1868 publicà els diferents volums de la prestigiosa “Alpine Guide”, on es descriuen excursions a zones llavors desconegudes com els Alps del Delfinat, de Graies, de Llombardia, d’Austria o Dolomites. Just al volum dedicat a les Dolomites narra la seva ascensió al Monte Pelmo (3168 m), que es considera com la primera “escalada” a les Dolomites. Com a naturalista feu importants campanyes a l’Atlas del Marroc (1871) i a Sud Amèrica (1882), en les que catalogà un gran nombre d’espècies vegetals (per aquest motiu és autor botànic). També feu contribucions a la Meteorologia, la Geografia i la Geologia. La Serra, el Pas i el Pic de Ball (3311 m) a les Muntanyes Rocalloses, així com el Passo i la Cima di Ball (2783 m) a les Dolomites ens el recorden.

Excursionisme, número 356, pàgina 32, any 2010

Henri Brulle, seguint el comte per camins difícils

A les 5 de la tarda del 7 d’agost de 1889 el comte Russell prenia el te amb uns convidats a les coves Bellevue, que s’havia fet construir sota la gelera d’Ossoue. Els hostes: Célestin Passet, François Bernat-Salles, Roger de Monts, Jean Bazillac i Henri Brulle, que havien pujat el Vinhamala pel provocador i fascinant corredor de Gauba, li explicaven els detalls (com els més de 1300 esglaons tallats per Passet) d’una ascensió que trigaria 44 anys en ser repetida. El comte els suggerí de repetir l’aventura, però afegint encara més dificultat, tot pujant d’esquena... Aquella fou una època en que el Pirineisme clàssic, que simbolitzava el propi Russell, estava donant pas a una altra concepció en que prevalia la dificultat. La figura més rellevant fou el notari Jean Jacques Henri Brulle (Liborna, 1854 – Chamonix, 1936), que feu cordada primer amb Bazillac i de Monts, després amb René d’Astorg i finalment amb el seu fill Roger Brulle, utilitzant sempre els serveis de grans guies com Célestin Passet o Germain Castagné. D’entre les 274 ascensions que anotà al seu diari, n’hi ha 88 primeres, podent destacar les dels corredors del Clot de la Hount i de Gauba al Vinhamala, la cara nord del Taillón o el Petit Vinhamala per la via dels sèracs. Brulle era un caminador infatigable: així, el 1882 anà del Tempestats al pic d’Alba en una sola jornada, i el 1891 pujà el Monte Perdido i el Vinhamala en 17 hores. Escalà per múltiples vies els diferents pics del circ de Gavàrnia des dels Astazus fins els Gabietos. Explorà el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran, fent les primeres de l’Encantat Petit i el Comaloforno. Feu meritòries ascensions als Alps, destacant la Meije, el Cervino o el Petit Dru, on aprengué les tècniques de l’us de la corda i el piolet curt (el seu era el cèlebre Fleur de Gaube). Arran de la mort del seu fill a la Primera Guerra Mundial deixà la muntanya durant uns 20 anys. Tornà, però cap el 1930, i essent octogenari pujà varies vegades el Mont Blanc. El pic Central de la Cascada o pic Brulle (3106 m) i el Bassiero Occidental (2903 m) o punta Brulle ens el recorden.

Excursionisme, número 355, pàgina 32, any 2010

Annie Peck, a la muntanya millor pantalons que faldilles

El dia 26 de març de 1911 el New York Times informava que l’Acadèmia de Ciències havia donat la raó a Fanny Bullok Workman en la disputa que mantenia amb Annie Peck pel rècord d’alçada femení. El conflicte començà el 7 de setembre de 1908 quan Peck pujà el Huascarán Nord (6655 m) al que li assignà una alçada d’uns 7300 m, que era superior a la del Pinnacle Peak (6954 m), situat al massís del Nun Kun (Himalàia), que Workman feu el 1906. Fanny dubtà de l’afirmació de Peck i pagà 13000 $ a un equip de geòmetres, que li suggeriren els geògrafs Franz Schrader i Henri Vallot, perquè es traslladessin a la zona del Huascarán i calculessin l’alçada. Annie Smith Peck (Providence, Rhode Island 1850 – New York 1935) fou professora universitària de llengües clàssiques, conferenciant i escriptora. Malgrat que sempre li agradà la muntanya, fou a partir de 1885 quan veié el Cervino que es plantejà fer alpinisme. De fet hi pujà el 1895, essent la tercera dona en fer-ho. D’entre les ascensions més importants que feu destaquen el Mount Shasta (4322m, Califòrnia), els volcans mexicans Popocatepelt (5452 m) i el Citlatepelt o Orizaba (5610 m), els diferents intents no reeixits al Illampu (6485 m, Andes bolivians), però sobretot el Huascarán Nord, situat als Andes peruans i al que ningú havia pujat, i que assolí amb els guies Gabriel i Rudolf Taugwalder. Després d’aquesta ascensió reduí la seva activitat, encara que feu excursions fins els 82 anys. Dues anècdotes ens il·lustren que era poc donada als convencionalismes i ferma partidària de la igualtat entre sexes: per una banda sempre portava pantalons enlloc de faldilles, que eren incòmodes però “obligatòries” per les dones, i d’altra que dalt del Coropuna (6445 m, Andes peruans) deixà un banderí amb la inscripció “Votes for Women”. Publicà el llibre “A Search of the Apex of South America” on relatava les seves vivències alpinístiques andines i d’altres tres destinats a fomentar les relacions comercials entre Estats Units i Sudamèrica. El Huascarán Nord o “cumbre Ana Peck” ens la recorda.

Excursionisme, número 354, pagina 32, any 2010

Vittorio Sella, el duc dels fotògrafs

El mític geògraf Claudi Ptolomeu situava les fonts del Nil a una serralada que anomenà Muntanyes de la Lluna. Durant molts segles, però, es posà en dubte la seva existència. Tanmateix, en el curs de les seves exploracions, Romolo Gessi (1888) i Henry Morton Stanley (1889) les localitzaren a l’actual Uganda. Animat per una conferència que Stanley feu el 1901 a la Royal Geographical Society de Londres, el 1906 el duc dels Abruzzi (Luigi Amedeo de Savoia) decidí explorar les Muntanyes de la Lluna o Rwenzori. A finals de maig l’expedició del duc es trobava prop del llac Edward caminant sobre el fang i dins la boira. Aprofitant una aturada, Vittorio Sella, fotògraf de l’expedició, preparà la seva aparatosa càmera. Després d’una llarga espera el cel s’obrí el suficient per què prengués una fotografia, i les Muntanyes de la Lluna deixessin de ser un misteri. Per molts entesos Vittorio Sella (Biella 1859 – Biella 1943) ha estat els més gran fotògraf de muntanya de la història. Fill de Giuseppe Sella, pioner de la fotografia a Itàlia, i nebot de Quintino Sella, fundador del club alpí italià. Feu nombroses ascensions als Alps, sovint amb la seva càmera, destacant les hivernals al Cervino (1882), la Punta Dufour (1884), el Gran Paradiso, el Lyskamm (1885) i la travessa del Mont Blanc (1888). Participà com a fotògraf en grans expedicions, com les que encapçalà Douglas Freshfield al Caucas (1889, 1890 i 1896) i al Kanchenjunga (1899), i les del duc dels Abbruzzi al Mount Saint Elias (1897, Alaska), Rwenzori, i al K2 i el Karakoram (1909). En totes elles feu fotografies inèdites per l’època d’un incalculable valor històric i artístic. El pic de Sella (4627 m al Rwenzori), el coll de Sella (prop de la gelera Godwin-Austen al K2), el pas de Sella (prop de la gelera de Seward al Saint Elias), el pic (4370 m), el coll i la gelera Sella (a Bezengi, Caucas) i el refugi Vittorio Sella (Gran Paradiso) ens el recorden.

Excursionisme, número 353, pàgina 32, any 2009

Charles Packe, o quan la botànica ens pot fer passar pel fil d’una navalla

Un dia de l’any 1861, o potser de 1862, John Ball, el primer president de l’Alpine Club, explicà a l’amic Charles Packe el seu intent de pujar un dels cims més desconeguts del Pirineu: el Balaitous (3144 m). El relat de Ball impressionà tant Packe que l’estiu de 1862 va fer un intent fallit de pujar-hi. Tanmateix, el setembre de 1864 hi tornà, amb el guia d’Arrens Jean Pierre Gaspard. Després d’una setmana de temptatives, el 15 de setembre assolien el cim per la cresta de Packe-Russell, una variant de la via de la Gran Diagonal. Dalt del cim, però, comprovaren amb sorpresa, que no havien estat els primers, ja que hi trobaren les restes d’una torre geodèsica, així com algunes piquetes de tendes de campanya. 40 anys després l’historiador Henri Beraldi resolgué l’enigma, al trobar l’informe de la campanya cartogràfica pirenaica del anys 1825-1827, on s’explica que el 1825 els oficials geodèsics Peytier i Hossard van fer el cim. Charles Packe (1826 Prestwold, Leicestershire -1896 Stretton Hall, Leicestershire) fou un explorador de l’edat d’or del Pirineisme. Gran amic del mític Henry Russell, advocat de formació i botànic d’afició. A partir de 1857 explorà algunes zones poc conegudes del vessant espanyol del Pirineu. Realitzà nombroses ascensions, entre les que destaquen, a part del Balaitous, la tercera al Posets (3375 m), i les primeres a la Munia (3133 m), el Bessiberri Sud (3030 m) i el Ballibierna. El pas de cavall que separa les tuques de Culebres (3061 m) i Ballibierna (3067 m), i que descriu com el fil d’una navalla, el va passar atret per la presència, a l’altra banda, d’uns curiosos exemplars de paramà alpí (papaver alpinum). Publicà els llibres “The spirit of travel” i “A Guide to the Pyrenees”, i un mapa escala 1:80000 de la zona de la Maladeta. L’històric refugi Packe al coll de Rabiet (Néouvielle), el boulevard Packe o la cresta Russell-Packe al Balaitous ens el recorden.

Excursionisme, número 352, pagina 32, any 2009

Ludwig Purtscheller, de Salzburg al sostre d’Alemània

A les primeres hores del matí del 6 d’octubre de 1889 Ludwig Purtscheller i el profesor Hans Meyer superaven els forts pendents de neu de la cota 5500 del Kilimanjaro, que dos anys abans van fer recular Meyer en el seu intent de ser el primer en pujar-hi. A les 10h30’ assolien el punt més alt (pic Uhuru, 5895 m) del cràter principal (Kibo), que van anomenar kaiser Wilhelm Spitze. Estem en plena època colonial, i aquest territori formava part de l’Àfrica Oriental Alemana, i per tant el Kilimanjaro era el sostre d’Alemània. L’expedició de 1889 estava formada per 17 persones, i entre elles havia el guia local Yohani Kinyala Laudo, que diuen va viure 124 anys. Ludwig Purtscheller (Innsbruck, Austria, 1849 - Berna, Suissa, 1900) va ser professor de diferents escoles d’educació secundària de Graz i Salburg. Fou un dels millors coneixedors dels Alps, havent fet més de 1700 cims. Va ser company d’escalada dels germans Zsigmondy (Otto i Emil) i de Karl Blodig (el primer que pujà tots els 4000 dels Alps). D’entre les seves ascensions, sempre sense guies, destaquen la Cima Piccola di Lavaredo, la travessa de les arestes de la Meije, la travessa del Cervino, el Monte Rosa pel corredor Marinelli, el Bietschhorn per la cara sud i molts cims dels Alps austríacs com el Mandlkogel, el Konigsspitze o l’Acherkogel. L’any 1891 formà part de l’expedició de Gottfried Merzbacher al Caucas, on pujà cims de més de 4000 metres com el Dongusorun, el Tebulos, el Diklos o l’Elbrus (5642 m). Morí mig any després de patir un accident al caure a una rimaya quan baixava de l’agulla del Grand Dru. Diferents topònims ens el recorden com: l’Agulla (3478 m) i el coll de Purstcheller al plateau de Trient, el corredor de Purstcheller a les Denti d’Ambin (3372 m) o el pic de Purtscheller (5148 m) al cràter Mawenzi del Kilimanjaro. Va escriure guies turístiques i de muntanya de Salburg i els Alps austríacs.

Excursionisme, número 351, pagina 32, any 2009

Friedrich Parrot: De la Maladeta a la Lluna passant pel Mont Ararat

Al massís del Monte Rosa, just davant del coll de Lys, i fent triangle amb la Punta Dufour i els Lyskamm, s’alça la Punta Parrot o Parrotspitze (4436 m), en record de Johann Jacob Friedrich Wilhelm Parrot (Karlsruhe, Alemanya 1791-Tartu, Estònia 1841). Parrot fou un naturalista (professor de la Universitat de Tartu) d’origen franc-alemany, la família del qual s’establí a Estònia, llavors pertanyent a l’imperi rus. El 1811 va participar en una expedició organitzada pel geòleg von Engelhardt al Caucas, en que va mesurar la diferència de nivells entre els mars Caspi i Negre. Després d’uns anys en que exercí de cirurgià de l’exèrcit rus, llavors en guerra amb les forces napoleòniques, el 1816 va intentar pujar el Monte Rosa, assolint una cota superior als 3900 m. L’estiu de 1817 travessà els Pirineus en 7 setmanes per estudiar la vegetació i l’estat de les geleres, i mesurar la diferència entre els nivells de l’oceà Atlàntic i el mar Mediterrani. A més Parrot pujà el Midi d’Ossau, el Mont Perdut i va fer la primera ascensió coneguda al cim de la Maladeta (3308 m) junt amb el guia Pierre Barrau, que 7 anys després desapareixeria en una esquerda de la gelera de la Maladeta. El 27 de setembre de 1829 Parrot va fer realitat el seu somni de pujar el Mont Ararat (5165 m), on alguns situen les restes de l’Arca de Noé, i que el deixà fascinat 18 anys abans durant una ascensió no reeixida al Mont Kasbek (5047 m). Malgrat que al Pirineu no hi ha cap topònim que ens recordi la seva figura, si que hi és als Alps (Parrotspitze), al Mont Ararat (gelera de Parrot), al món de la botànica (la Parrotia Persica és el nom científic de l’arbre de ferro), i fins i tot a la Lluna (un crater de 70 km de diàmetre situat a les coordenades 14.5 S, 3.3 E).

Excursionisme, número 340, pagina 32, any 2007

Norbert Casteret: una vida subterrània

Pel camí que va de Goriz a la Bretxa de Roland, prop del Casco (3006 m) i sota el pic Anònim (o Punta Os Crabineros, 2773 m) es troba la gruta glaçada de Casteret (2665 m) o Espluca Negra (en aragonès). Es tracta d’una cova amb un llac glaçat, cascades i columnes de gel que Norbert Casteret (Saint Martory, Alta Garona 1897-Tolosa 1987) va explorar amb la seva dona Élisabeth el juny de 1926. El 1950 tornà amb les seves filles i a més trobà prop del Collado de los Sarrios les no tant conegudes coves dels Isards. Per molts Norbert Casteret és el pare de l’espeleologia moderna. Atleta complet, home amb una formació sòlida en prehistòria i geologia, va explorar nombroses grutes com les de la Cigalère, Esparros i la Henne Morte, avencs com el de Martel, i va participar en exploracions de gran volada com la del conjunt de coves i avencs de la Pierre Saint Martin. En algunes grutes va trobar estàtues, pintures i gravats rupestres com, per exemple, a les de Montespan i Labastide. Entre 1928 i 1931 va fer un rigorós estudi per demostrar que l’aigua del riu Garona prové de la gelera de l’Aneto. Per fer la prova definitiva llençà 60 quilos d’una substància colorant (fluoresceïna) a l’aigua del Forau dels Aigualluts, que va ressorgir amb un intensa coloració verda als Uelhs de Joèu, i no a la conca del riu Ésera com es creia a aquella època. Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb la resistència francesa suggerint llocs on trobar mines de pólvora o coves on amagar material de guerra o documents confidencials. Casteret també va ser un gran naturalista, destacant els seus estudis sobre les rates-pinyades. A més va fer una gran tasca de divulgació de les seves troballes publicant una trentena de llibres i donant nombroses conferències.

Excursionisme, número 339, pagina 32, any 2007

Déodat de Dolomieu, el cavaller efervescent

Entre els mesos d’agost i octubre de 1789 Déodat de Dolomieu va fer un estudi geològic de la serralada alpina de les Dolomites. Prop del pas de Brenner recollí unes pedres que li van semblar diferents del tipus de roca calcària llavors coneguda. Les analitzà i el juliol de 1791 va publicar l’article “pedres calcàries molt poc efervescents als àcids” a la revista Journal de Physique. Més tard envià unes mostres al fill d’Horace Bénédict de Sausurre, el químic Nicolas Théodore, que en un article publicat el març de 1792 a la mateixa revista, suggerí anomenar dolòmia el tipus de pedra descobert per Dolomieu. Dieudonné-Silvain-Guy-Tancrède (Déodat) de Gratet de Dolomieu (castell de Dolomieu, Isère, 1750 - castell de Châteauneuf, Saône et Loire, 1801) feu importants contribucions al món de la geologia com a mineralogista (teoritzà sobre l’origen del basalt i descobrí nous minerals), vulcanòleg (entre d’altres explorà els volcans Etna, Vesubi, Stromboli i Vulcano), sismòleg (analitzà els efectes i les causes del terratrèmol de 1783 a Calàbria). Home amb una vida dilatada, ocupà càrrecs importants dins l’ordre dels Cavallers de Malta. En un principi simpatitzà amb les idees de la Revolució Francesa, tanmateix posteriorment es va desdir com a resultat dels excessos del Règim del Terror. Fou un dels científics que va anar a la campanya d’Egipte liderada per Napoleó. Durant el viatge de tornada el seu vaixell va ser capturat al sud d’Itàlia, i fou confinat a una presó de Messina, essent alliberat 21 mesos més tard per exprés desig de Napoléo (Tractat de Florència de 1801). Fou director del Museu d’Història Natural i professor de l’Escola de Mines de Paris, on tingué com alumne Pierre Louis Cordier, que el 1802 va fer un intent no reeixit de pujar la Maladeta (el pic 3254 m i la torre Cordier 3050 m ens ho recorden).

Excursionisme, número 341, pagina 32, any 2007

Lady Lister, o quan la veritat s’acaba imposant

Al massís de Vinhamala, entre els pics de Cerbillona (3247 m) i Central (3235 m), es troba el coll de lady Lister (3200 m), lloc per on el 7 d’agost de 1838 va passar Anne Lister junt amb els guies Henri Cazaux, Jean Pierre Charles i Jean Pierre Sanjou en la primera ascensió oficial a la Pica Longa (3298 m). Quatre dies després Henri Cazaux també guià Joseph Ney, príncep de la Moskowa i fill del mariscal Michel Ney, al que Napoleó concedí el títol de príncep arran de la batalla del riu Moskowa (1812). Pel que sembla, Cazaux va amagar Ney l’èxit de Lister, de manera que als pocs dies va sortir publicat a la premsa que l’ascensió del príncep era la primera. La notícia va arribar a oïdes de Lister, que va fer redactar Cazaux una declaració jurada al seu favor. Malgrat tot, durant més de 100 anys es va creure que Ney havia estat el primer. Sens dubte va tenir molt a veure el seu relat publicat el setembre de 1838 a la revista Deux Mondes. Anne Lister (1791 Halifax, Anglaterra-1840 Kutaisi, Georgia) fou terratinent de la propietat rural de Shibden Hall, que heretà del seu oncle James. Des de 1806 fins la seva mort va escriure un diari personal (27 volums), que és un bon reflex de la societat anglesa de principis del segle XIX. La part de diari que darrerament ha cridat més l’atenció és la que, en un llenguatge encriptat, explica les relacions afectives amb les seves amants. El 1967, mentre realitzava una tesi doctoral sobre la part del diari on Anne descriu els seus viatges, Vivien Ingham va descobrir la veritable història sobre la primera ascensió al Vinhamala, i publicà un article a l’Alpine Journal (novembre de 1968) on es posaven les coses al seu lloc. També es va divulgar que Lister fou la primera dona a pujar el Mont Perdut (24 d’agost de 1830). Anne va morir com a conseqüència d’unes febres que va contreure en el transcurs d’un viatge per Rússia i el Caucas, on tenia la intenció de pujar el Mont Ararat.

Excursionisme, número 345, pagina 32, any 2008

Julius Kugy, o com esdevenir alpinista tot buscant una flor

El prestigiós botànic Muzio de Tommasini (1794-1879) solia contar als seus alumnes la curiosa història d’una espècie vegetal que havia desaparegut misteriosament. En síntesi els hi explicava que l’any 1782, prop de la població de Trenta, el científic Belsazar Hacquet (1739-1815) va trobar i descriure una nova espècie de card amb flors que va anomenar Escabiosa Trenta, i que posteriorment ningú havia retrobat. Aquest enigma va animar Julius Kugy, un dels deixebles de Tommasini, a buscar-la durant molts anys endebades. El misteri, però, fou desvetllat pel botànic Anton Kerner von Marilaun (1831-1898) que demostrà que en realitat el que Hacquet havia collit era un exemplar atípic de Cephalaria leucantha. Julius Kugy (Gorizia 1858 – Trieste 1944) fou un escriptor, alpinista i botànic d’origen eslovè que centrà la seva tasca muntanyenca als Alps Julians. Destaquen les seves ascensions, sempre fetes amb guies locals, a cims mítics com el Skrlatica (1880 i 1887), el Triglav (1881), el Prisojnik (1890), el Jôf di Montasio (1902), el Jôf Fuart (1905), etc. També feu importants ascensions per les zones del Monte Rosa, Matterhorn, Mont Blanc, Berner Oberland, Ecrins, i Dolomites amb guies tan prestigiosos com Alexander Burgener o Daniel Maquinaz. Durant les cruents batalles del riu Isonzo (Primera Guerra Mundial) els seus coneixements foren molt útils a l’exèrcit austríac. D’entre els seus llibres, que es consideren com a paradigmes de la literatura de muntanya, destaquen els títols “De la vida d’un alpinista”, “els Alps Julians en les seves imatges” o “Triglav, 500 anys d’història”. Conjuntament amb Albert Bois de Chesne impulsà la construcció del Jardí Botànic Alpí “Juliana” de Trenta, on es poden trobar moltes espècies de flora dels Alps Julians.

Excursionisme, número 349, pagina 32, any 2009

Pere Gabarró, escac al camí del port de Sotllo

Un dia de juliol de 1932 el doctor Pere Gabarró sortí “tot sol, i a punta de dia, de la cabana de Boet” amb la intenció de pujar la Pica d’Estats per un camí diferent del clàssic del port de Sotllo. Arribat a l’estany d’Estats dirigí les seves passes cap a un collet situat a l’Est, continuà fins l’Estanyet de la Conca Gelada, assolí la carena pel port de Riufred, passà prop del pic Rodó de Canalbona (3005 m), pujà la Punta Oriental (o Punta Gabarró, 3114 m) i finalment arribà a la Pica (3143 m). Havia trobat un camí, actualment conegut com via Gabarró, “que sense sortir de Catalunya no presentava grans dificultats ni provocava esgarrifances”. Pere Gabarró i Garcia (Igualada 1899 - Barcelona 1980) fou un dels introductors de la cirurgia plàstica a Catalunya. Durant la Guerra Civil feu nombroses intervencions quirúrgiques al bàndol republicà. El 1939 s’exilià a la Gran Bretanya, on treballà amb Sir Harold Gillies, un dels “pares” de la cirurgia plàstica. El 1942 ocupà el càrrec de cap del servei de cirurgia plàstica de dos importants centres mèdics de Manchester: el Baguley Emergency Hospital i el Cancer Christie Hospital, on va fer centenars d’operacions a cremats, ferits, mutilats de guerra i malalts de càncer, i on ideà la tècnica d’empelt de teixits anomenada empelt en tauler d’escacs. El 1947 tornà a Barcelona, on treballà en el servei de cirurgia de l’hospital de Sant Pau. Entre 1961 i 1965 fou president de la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica. Estigué molt vinculat a l’escoltisme i l’excursionisme, essent president de l’Agrupació Excursionista Icària entre 1928 i 1931. Publicà llibres i articles de medicina, i per la seva relació amb l’excursionisme, destaca el petit manual de primers auxilis en dos volums “Com cal auxiliar un ferit” (1930 i 1931). També publicà ressenyes de viatges i excursions, sobresortint les de la Pica d’Estats, de la que fou un gran coneixedor.

Excursionisme, número 347, pagina 32, any 2008

Loránd Eötvös, del Principi d’Equivalència als pous de petroli

Cap el 1590 Galileu Galiei deduí que en absència de fregament tots els objectes, com per exemple una ploma o una pedra, cauen amb la mateixa acceleració. Aquest fet és conseqüència del Principi d’Equivalència que afirma que les masses inercial i gravitatòria de qualsevol objecte són iguals. Pels volts de 1885 i durant 30 anys Loránd Eötvös modificà i inventà un gran nombre d’instruments (com la balança d’Eötvös), que el feren concloure amb una resolució insòlita per l’època que el Principi d’Equivalència era cert. Tan gran fou l’impacte d’aquest resultat que el propi Albert Einstein el va prendre com a base per elaborar la Teoria de la Relativitat General. A part d’aquest important treball, el físic hongarès i professor a la Universitat de Budapest Vásárosnaményi Báro Eötvös Loránd, o senzillament el baró Loránd Eötvös (Buda 1848 – Budapest 1919), fou un dels fundadors de la Geofísica moderna, tant per les seves mesures de la força gravitatòria com del camp magnètic terrestre. A més, durant bastants anys la balança d’Eötvös s’utilitzà per buscar petroli i gas natural. També feu importants treballs en el camp de l’estat líquid (llei d’Eötvös de la tensió superficial). Una de les seves aficions fou l’escalada, realitzant nombroses primeres ascensions als Dolomites, concretament a les zones del Monte Cristallo (Vecio del Forame, Cristallo NO), Sesto (Croda dei Rondoi, Croda Rossa di Sesto, Cima Una, Cima Bulla Nord) i el grup Cadini, generalment amb el mític guia Michel Innerkofler (1848-1888), a l’època d’or de l’exploració del massís. La segona agulla més alta del grup del Cadini s’anomena Cima Eötvös (2837 m), i el pas que hi ha al sud de la Croda da Lago s’anomena Forcella Eötvös. Sovint feu ascensions amb les seves filles Loranda i Ilona (pioneres en el món de l’escalada femenina), que el 1901 obriren amb el guia Antonio Dimai la clàssica via Eötvös-Dimai a la cara sud de la Tofana di Rozes (3225 m).

Excursionisme, número 344, pagina 33, any 2008

El comte de Saint Saud, el cartògraf meridional

Si pugeu al port de Gias per la per la vall d’Estós a l’esquerra tindreu els pics de Clarabide i Gias, i a la vostra dreta el dominant Gourgs Blancs i els seus satèl·lits la Torre Armengaud, el pic de Jean Arlaud i la punta de Lourde Rocheblave. Si mireu en direcció Nord veureu dos cims més: el Camboué i el de Saint Saud (3003 m). Jean Marie Hippolyte Aymar d’Arlot, comte de Saint Saud (Coulonges sur l'Autize 1853 - Bordeaux 1951), fou un cartògraf de l’època en que es confeccionaren els primers mapes detallats dels Pirineus. Fou justament el gran geògraf Franz Schrader, qui el posà en contacte amb el coronel i prestigiós cartògraf Ferdinand Prudent. En aquells moments Prudent treballava en un mapa de la frontera franc-espanyola, i necessitava col·laboradors que li subministressin informació de la part meridional. Com els militars no es podien endinsar en territori espanyol, Prudent demanà col·laboració a socis del Club Alpí Francès. Així fou com entre 1879 i 1890 Saint Saud feu innombrables ascensions a diferents punts dels Pirineu navarrès, aragonès i català. Fruit d’aquest treball el 1892 Prudent i Saint Saud presentaren l’obra “Contribution à la carte des Pyrénées espagnoles”, un conjunt de 6 mapes escala 1:200000. D’altra banda, el 1881, en el transcurs d’un viatge a Ribadesella, Saint Saud descobrí els Picos d’Europa. Quedà tant impressionant per aquell massís, en aquella època poc conegut, que decidí estudiar-ho a fons. Així, durant els períodes: 1890-1893 i 1906-1908 feu diferents campanyes topogràfiques. La més fructífera fou la de 1892, quan junt amb Juan Suarez, François Bernat Salles i Paul Labrouche, pujaren el punt més alt del massís, la Torre de Cerredo (2648 m). Com a resultat d’aquests estudis el 1922 publicà junt amb Labrouche la seva obra més important: Monographie des Picos de Europe.

Excursionisme, número 350, pagina 32, any 2009

John Tyndall, o perquè el cel és blau

Els que pugin el Cerví o Matterhorn (4478 m) per l’aresta del Lleó passaran en primer lloc pel pic Tyndall (4241 m), en record de John Tyndall (Leighlinbridge, Irlanda, 1820 - Hindhead, Anglaterra, 1893) que assolí aquesta cota el juliol de 1862 junt amb els guies Jean Antoine Carrel i Johann Joseph Bennen, tres anys abans de la primera (Edward Whymper) i segona (Carrel) ascensions. El 1868, junt amb els guies Jean Joseph i Jean Pierre Maquignaz, pujà el Cerví per l’aresta del Lleó i el baixà per la Hörnli. Tanmateix Tyndall és conegut per ser el primer en pujar el Weisshorn (4505 m), un dels cims més espectaculars dels Alps, l’agost de 1861 amb els guies Johann Joseph Bennen i Ulrich Wenger. Tyndall fou un dels físics més brillants i multidisciplinars de la segona meitat del segle XIX. Destaquen els treballs en el camp de la meteorologia sobre la capacitat dels gasos per absorbir la calor, i que provaven que el vapor d’aigua és el principal regulador de la temperatura terrestre. També realitzà estudis sobre la dispersió de la llum en líquids i gasos, descobrint l’anomenat efecte Tyndall i explicant perquè el cel és blau. En el camp de la microbiologia realitzà experiments de gran rellevància, on utilitzà una nova tècnica d’esterilització (tindalització), que demostraven definitivament que la teoria de la generació espontània era incorrecta, i donant per tant la raó a Louis Pasteur. També foren importants els estudis sobre el moviment de les geleres, el diamagnetisme, la propagació del só i la reflexió total interna. A més Tyndall fou un gran divulgador de la ciència, així les seves lliçons magistrals a la Royal Institution of Great Britain van ser tan o més famoses que les del propi Michael Faraday. Publicà nombrosos tractats i articles científics, a més del llibre “Hours of exercise in the Alps”.

Excursionisme, número 342, pagina 33, any 2008

Paul Güssfeldt, o com quasi pujar l’Aconcagua amb una sabata i una espardenya

El febrer de 1883 els arriers xilens Gilberto Salazar i Vicente Pereira acompanyaren el científic Paul Güssfeldt en el seu intent d’ascensió al mític “Akon Cahuak”, el Sentinella de Pedra dels quítxues. Malauradament el material que portaven no era adequat per fer front al fort vent i les baixes temperatures imperants a aquelles alçades. Tant fou així que a Vicente se li van congelar els peus; malgrat tot, Gilberto i Güssfeldt van continuar l’ascensió un dia més fins arribar a la cota 6560 m, on una forta tempesta els va obligar a abandonar. Encara que no va assolir els desitjats 6962 m, Güssfeldt intuí la via normal d’ascensió, que va ser la que, en gran part, van seguir 14 anys més tard Matthias Zurbriggen i d’altres components de l’expedició liderada per Edward Fitzgerald. Paul Güssfeldt (o Güßfeldt, Berlin 1840 – Berlin 1920) fou un geòleg i explorador que participà en les expedicions naturalistes alemanyes de l’any 1873 a la costa de Loango (Àfrica Equatorial) i a la de 1876 al desert d’Aràbia (és l’època d’or dels grans exploradors com David Livingstone). De la seva activitat alpinística es pot destacar la travessa integral del Piz Bernina (4049 m) de l’any 1878 per la Biancograt, l’ascensió del 1881 a la Barre des Écrins (4101 m) per l’aresta NE amb el guia Alexander Burgener, amb el que el 1883 pujà el volcà Maipo (5264 m) durant la seva estada als Andes. El 1892 escalà el Mont Blanc (4807 m) pel corredor de Güssfeldt (a l’esperó de la Brenva). L’any 1893 amb el guia Emile Rey feu la travessa de l’aresta que va de l’Aiguille Blanche de Peuterey (la seva màxima elevació és la Pointe Güssfeldt 4112 m) fins el Mont Blanc. A l’Aconcagua també hi ha topònims que ens el recorden, com per exemple, el ventisquero (gelera) i la cúpula (5350 m) de Güsffeldt. 

Excursionisme, número 343, pagina 32, any 2008