Émile Belloc, el vuitè de la Plèiade

Segons la mitologia grega les Plèiades eren set nimfes filles d’Atles i Plèione. Des de l’antiguitat el terme s’ha anat utilitzant per referir-se a un grup de set escriptors o poetes especialment brillants. Tanmateix, l’historiador Henri Beraldi, en el seu llibre Cent ans aux Pyrénées, introduí el terme Plèiade dels Pirineus per referir-se al grup de set pirineistes que, durant la segona meitat del segle XIX, realitzaren l’exploració sistemàtica dels cims i les valls pirinenques. El grup estava format per Henry Russell, Alphonse Lequeutre, Paul Édouard Wallon, Franz Schrader, Maurice Gourdon, Aymar de Saint Saud i Ferdinand Prudent. Tanmateix, malgrat que havien de ser set, Beraldi hi afegí el que ell considerava com l’home dels llacs del Pirineu, que va descriure com una persona sàvia, modesta i afable. Émile Belloc (Tolosa de Llenguadoc, 1841-1914) va ser un naturalista i toponimista francès. Establert a Paris com a oficial del ministeri d’instrucció publica, realitzà nombroses missions científiques, publicant alguns llibres i nombrosos articles en àmbits tan diversos com la hidrologia, la glaciologia, la botànica i la toponímia, preferentment del Pirineu. Així, cartografià un gran nombre de llacs, com els d’Oô, Caillauas, Clarabide, molts del  massís de Néouvielle, etc. Aquesta tasca la realitzava amb una senzilla canoa i una sonda de la seva invenció anomenada sonda Belloc. Aquesta consistia en un cable metàl·lic i un quadrant graduat, per llegir les fondàries, que fou utilitzada per molts limnòlegs i oceanògrafs. Entre el 1897 i el 1900 realitzà tot un seguit d’experiments per veure on anava a parar el corrent d’aigua que s’escola pel Forau dels Aigualluts. La rudimentària tècnica que utilitzà el feren concloure erròniament que l’aigua se'n anava al riu Ésera. Finalment, el 1931 l’espeleòleg Norbert Casteret demostrà que el curs ressorgia als Uelhs deth Joèu i, per tant, a la conca de la Garona. En el camp de la toponímia els seus coneixements de l’occità li foren molt útils per restablir i donar sentit a molts topònims que s’havien anant malmetent per traduccions al francès o transcripcions incorrectes. Destaquen els treballs sobre els noms de lloc de la França meridional i els Pirineus. Així, per exemple, aconseguí que a França s’imposés el topònim Aneto enlloc de Néthou. En el camp de la botànica realitzà estudis sobre algues unicel·lulars (diatomees) dels llacs de les zones de Luchon i Pirineus centrals, i també de la costa occidental del Marroc. Membre del Club Alpí Francès, també fou un gran bibliòfil, fotògraf i un excel·lent intèrpret de violi. El pic de Belloc (3008 m), les puntes Belloc Central (3006 m) i Sur (3007) i el llac de Belloc, prop del pic dels Spijeoles, ens el recorden.

François de Foix-Candale, la muntanya és una panacea

Al seu llibre Histoire universelle l’historiador Jacques Auguste de Thou explica que el maig de 1552 el comte de Foix-Candale organitzà una expedició per pujar el Midi d’Ossau, que en aquella època era anomenat “les bessones”, i que es considerava com la muntanya més alta mai assolida. El seguici estava format per cavallers, pastors, pagesos i camàlics, que anaven amb vestits de pells, i que portaven ganxos i escales per superar els passos més difícils. Pel que sembla no assoliren el cim, però si que arribaren a una alçada que estava per sobre del núvols. En realitat no se sap amb certesa qui va ser el primer (i quan) que pujà el Midi d’Ossau. Molts historiadors afirmen que va ser cap el 1787 i que possiblement fou un col·laborador dels cartògrafs Henri Reboul i Jacques Vidal. Tanmateix, una de les versions més poètiques que es coneixen és la que es recull al llibre de Marcos Feliu La Conquista del Pirineo, on es diu que va ser un pastor de la vall d’Aspe que, cada dia quan arribava a la seva cabana després de treballar, veia com l’ombra de la muntanya l’atrapava, de manera que semblava com si estigués dalt del cim; el desig de pujar fou tan gran que evidentment va fer el cim... François de Foix-Candale o Franciscus Flussatus Candalla (castell de Cadillac, Bordeus, 1512 - Bordeus 1594) fou un alquimista, humanista i matemàtic renaixentista, membre d’una branca de la família dels comtes de Foix emparentada amb els comtes de Kendal (Anglaterra). A partir de 1570, i fins la seva mort, va ser bisbe de la diòcesi d’Aire-sur-l’Adour. Entre 1572 i 1587 va ser captal de Buch o senyor feudal del Captalat de Buch, territori de la Gascunya que agrupava les actuals comunes de Arcachon, La Teste de Buch i Gujan-Mestras. Va convertir la seva residència, el castell de Puy Paulin, en un centre d’erudició, on eren convidats intel·lectuals de la talla del gran pensador Michel de Montaigne, qui, per cert, el cità en alguns dels seus famosos Essais. En el terreny de les matemàtiques traduí del grec al llatí els Elements d’Euclides, i impulsà els estudis de geometria a Bordeus, creant una càtedra de matemàtiques al Collège de Guyenne. En el camp de la filosofia, edità i traduí al llatí i al francès alguns dels llibres del Corpus Hermeticum, obra que conté els principis del hermetisme, que va ser un corrent espiritual que es desenvolupà a l’època hel·lenística, que revifà al Renaixement i que es fonamenta en els escrits atribuïts a Hermes Trismegist. En el camp de l’Alquímia inventà alguns medicaments i fins i tot una infusió de plantes barrejades amb alcohol, que s’anomenà Eau de Candale, que s’emprava com a panacea per guarir qualsevol malaltia i que fou bastant utilitzada a França fins ben entrat el segle XIX. 

Vincent Chausenque, una persona influent

Una tarda de juliol de 1858 el comte Russell, que llavors tenia 24 anys, vagarejava pels carrers de París. De sobte va veure a l’aparador d’una llibreria els dos volums de l’obra de Vincent Chausenque Les Pyrénées, ou Voyages pédestres dans toutes les régions de ces montagnes depuis l’océan jusqu’à la Méditerranée. Entrà a la botiga, fullejà els volums, els comprà a l’acte i llegí les seves quasi mil pàgines d’una tirada. Segons indiquen alguns biògrafs del comte, l’obra li va fer aparèixer els Pirineus en la seva màxima esplendor, induint-li, per una banda, una gran passió per la muntanya i, per una altra, una gran admiració per Chausenque, amb qui, més endavant, es cartejà i considerà com un dels seus mestres. Vincent Chausenque (Gontaud-de-Nogaret 1782-1868) va ser un pirineista, topògraf i naturalista francès, natural de l’Aquitània. Malgrat que seguí una brillant carrera militar, assolint ràpidament el grau de capità d’enginyers, el 1808 abandonà l’exèrcit per motius de salut. La seva vocació per la muntanya es desvetllà cap el 1804, quan se li encarregà la confecció dels mapes de Tarbes, Lourdes i Barèges. Pel que sembla les caminades que realitzà pels voltants, així com la trobada casual amb Ramond de Carbonnières a la vall d’Escoubous l’any 1805, tingueren molt a veure. El 1822 s’instal·la a Cauterets i, amb el guia Jean Latapie, explorà les muntanyes dels voltants, pujant a més el Petit Vinhamala i la Punta de Chausenque (van fer la primera ascensió coneguda a aquest pic); tanmateix no arribà a la Pique Longue, ja que no trobà la manera de baixar fins a la glacera d’Ossoue. L’any següent, i amb el seu amic Étienne Gabriel Arbanère, explorà els Pirineus Orientals, pujant el Canigó (són el primers excursionistes dels que hi ha constància escrita que van assolir el cim). Posteriorment va fer excursions per la vall d’Ossau, Luchon, la vall d’Aran, el Couserans i l’Arieja, destacant les ascensions al pics de Ger, el Montcalm, i sobretot la primera al Néouvielle (3091 m) amb el guia Bastien Teinturier. Fruit de les seves excursions els anys 1834 i 1854 publicà, respectivament, la primera i la segona edicions de l’obra que Russell comprà a París. En ella Chausenque va fer una descripció metòdica dels Pirineus de punta a punta, afegint, a més, un recull d’excursions i també estudis sobre la flora, la fauna, la geologia i l’etnografia de les diferents zones. L’obra tingué un gran impacte en els ambients pirineistes de l’època, i fou venerada pel propi Russell, Anne Lister (la primera ascensionista del Vinhamala) i molts d’altres alpinistes. L’Esquena (3154 m) i la Punta (3204 m) Chausenque al Vinhamala i la bretxa de Chausenque (2790 m) al Néouvielle ens el recorden. 

Belsazar Hacquet, a la muntanya millor anar a peu

L’any 1787 Horace-Bénédict de Saussure assolí el cim del Mont Blanc, just un any després de la primera ascensió, que protagonitzaren Jacques Balmat i Michel Paccard. Aquest fet tingué tanta repercussió que de seguida se succeïren, en diferents llocs d’Europa, iniciatives per pujar les muntanyes més emblemàtiques. Un exemple seria les expedicions al Grossglockner (3798 m), que el cardenal Franz Xaver von Salm-Reifferscheidt finançà entre el 1799 i el 1806. En aquest cas, a més, també hi influí el llibre que Belsazar Hacquet publicà el 1783, on afirmava que ningú hi havia pujat, però, que era assolible. En aquesta obra, que va ser el fruit de les exploracions que realitzà entre 1779 i 1781 pels territoris compresos entre el Triglav i el Grossglockner, va incloure, com en molts dels seus textos, il·lustracions i mapes molt interessants. El llibre de Hacquet i els escrits posteriors del bisbe de Linz, Sigismund von Hohenwart, van cridar l’atenció de von Salm, que arribà a la conclusió de que calia pujar el Grossglockner. El 1780, i després de varies temptatives, organitzà una expedició de 62 persones amb criats, camàlics, guies i fusters que habilitaren un camí per sobre de la neu, posaren cordes fixes en els llocs de més pendent i construïren dos refugis. Finalment, el 29 de juliol de 1800 cinc membres del grup assoliren el cim. Belsazar (o Balthasar o Balthazar) de la Motte Hacquet (Le Conquet 1739-Viena 1815) fou un metge i naturalista d’origen francès, que realitzà importants contribucions en els camps de la geologia, la mineralogia, la botànica, la química i l’etnografia. Fou professor d’anatomia i cirurgia del lycée de Ljubljana (Eslovènia), d’història natural i medicina de les universitats de Lviv (Ucraïna) i Cracòvia, de la que també fou degà de la facultat de Medicina. Explorà una gran part dels Alps Julians, els Carpats i les Dolomites, anat sempre a peu, ja que considerava que era la millor manera de conèixer el territori. Publicà una trentena de llibres i més d’un centenar d’articles científics. La seva obra més important és la Oryctographia Carniolica, que és un treball sobre la geologia, la mineralogia i la botànica de les regions eslovenes de Carniola i Ístria. Destaquen també els seus estudis etnogràfics d’alguns pobles eslaus i els de la flora alpina de la regió de la Carniola. Se’l considera un pioner en el camp de la geomorfologia càrstica. A més, va descriure les diferencies entre la dolòmia i la roca calcària, anys abans que ho fes el propi Déodat de Dolomieu. Protagonitzà la ben coneguda anècdota, que portà de cap durant molt temps alguns botànics, al descriure una nova espècie de card amb flors, que anomenà Escabiosa trenta, que posteriorment ningú trobà, i que un segle més tard el botànic Anton Kerner von Marilaun demostrà que era un exemplar atípic de Cephalaria leucantha. El gènere botànic Hacquetia i diversos espècies hacquetti, com per exemple la planta Pedicularis hacquetti, ens el recorden.

Elizabeth Hawkins-Whitshed, que semblà una pellroja i escandalitzà a tot Londres

Una tarda d’estiu de 1881 Elizabeth Burnaby, esposa del coronel Frederick Burnaby, que es trobava a Chamonix per motius de salut, va fer una excursió col·lectiva a la Pierre Pointue. Arribats a aquest lloc, la majoria de participants retornà; tanmateix ella, una amiga i uns guies continuaren fins els Grands Mulets, on hagueren de fer nit. Malgrat que l’endemà s’hagué de calçar les botes sense l’ajut de la seva minyona, l’experiència l’entusiasmà tant, que l’any següent hi tornà, i pujà el Mont Blanc i les Grandes Jorasses. Aquests fets arribaren a oïdes de lady Bentinck, una de les seves bes-ties, que digué a la seva mare que calia que la senyora Burnaby deixés l’alpinisme, ja que estava escandalitzant a tot Londres i que, a més, semblava una índia pellroja. Desconeixem que hauria fet lady Bentinck si hagués sabut que l’Elizabeth, quan era lluny de les zones habitades i per caminar amb més comoditat, es treia la faldilla que portava per sobre dels pantalons, i que era una peça que les excursionistes de l’època havien de portar quasi per obligació. Sembla que l’Elizabeth no va fer gaire cas de lady Bentinck, ja que es mantingué activa en el món de l’alpinisme durant més de 20 anys. A més, en un dels seus escrits, digué que sentia una enorme gratitud per les muntanyes ja que l’havien alliberat de les cadenes del convencionalisme. Elizabeth Alice Frances Hawkins-Withshed (Londres 1860-Llandrindod, país de Gal·les 1934), també coneguda com Elizabeth Burnaby (1879-1886, pel matrimoni amb Fred Burnaby), Elizabeth Main (1886-1900, pel matrimoni amb John Frederick Main) i Elizabeth Aubrey Le Blond (a partir de 1900, pel matrimoni amb Francis Bernard Aubrey Le Blond) fou una alpinista, fotògrafa i escriptora pertanyent a una família de l’aristocràtica britànica d’origen irlandès. Realitzà nombroses primeres ascensions estivals i hivernals als Alps amb guies tan reconeguts com: Alexander Burgener, Edouard Cupelin i Emile Rey. A més, el 1900 i amb Evelyn McDonnell, protagonitzà la que es coneix com la primera ascensió femenina i sense guies de la història de l’alpinisme (travessa hivernal del Piz Palü). A finals dels anys 1890s, i amb el guia Joseph Imboden, explorà els Alps de Lyngen (Noruega), llavors un territori verge, fent una vintena de primeres ascensions. Se la considera una pionera en el camp de la fotografia i els documentals d’esports de muntanya, destacant les imatges que prengué en algunes de les seves ascensions i en curses de bobsleigh, trineus i patinatge, en algunes de les que també hi participà. L’any 1907 fundà i presidí, fins la seva mort, el Ladies Alpine Club (entitat que el 1975 s’integrà a l’Alpine Club). Va escriure una desena de llibres autobiogràfics i de muntanya. La punta Burnaby (4135 m), pic bessó del Bishorn (Valais), i l’Elizabethtinden (1325 m) als Alps de Lynden ens la recorden.

Paul Preuss, a la muntanya cal tenir principis

L’ús de cordes, mosquetons i pitons, com a elements de progressió més que de seguretat, experimentà un notable augment a principis del segle XX. Alguns alpinistes, com Paul Preuss, n’eren contraris, com ell mateix feu constar en alguns articles publicats en revistes de muntanya, on arribà a afirmar que els que utilitzaven mitjans artificials feien trampes. D’altres escaladors, com Tita Piaz o Hans Dülfer, veien amb bons ulls l’ús d’aquest material, i replicaren Preuss en d’altres publicacions. Dins la història de l’alpinisme aquest episodi es coneix com el debat dels pitons o Mauerhakenstreit, on hi destaca especialment l’article que Preuss publicà el setembre de 1911 a la revista Deutsche Alpenzeitung, on exposà els seu ideari en forma de 6 principis, que segons ell, havia de seguir tot alpinista: 1) Només es poden fer ascensions que es trobin per sota del nivell més alt de competència de l’escalador. 2) S’ha d’ascendir per on es sigui capaç de baixar. 3) Els mitjans artificials només queden justificats en situacions de perill sobtat. 4) L'ús dels pitons només es farà en situacions d'emergència i no com a base de l’ascensió. 5) La corda facilita l'ascens però mai serà un mitjà de progressió. 6) La seguretat s'ha de basar en la capacitat de l'escalador, i no en les ajudes artificials. Paul Preuss o Preuß (Altaussee 1886-Mandlkogel 1913) fou un alpinista i botànic austríac, pioner de l’escalada lliure, de l’alpinisme hivernal i de l’esquí de muntanya, i creador d’una de les ètiques de l’alpinisme més radicals de la història. Malgrat morir jove, tot obrint una via en solitari al Mandlkogel, realitzà més de 1200 ascensions, 150 primeres absolutes i 300 en solitari, moltes d’elles catalogades com de V grau, sobretot als Alps orientals, i més concretament a les muntanyes de Hoher Dachstein, Wilder Kaiser, Wetterstein, Silvretta i Dolomites. Destaquen les seves escalades a la cara oest del Totenkirchl, la cara est del Campanile Basso, la cara est del Crozzon di Brenta o l’aresta sud est de l’Aiguille Blanche. També fou un dels primers en utilitzar tècniques d’entrenament específiques per l’escalada, que li permetien, per exemple, aixecar-se amb un sol braç. La Cima Piccolissima de Lavaredo (Kleinste Zinne) o Torre Preuss ens el recorda. 

Henri Reboul, el descobridor de l’Aneto

En un dels seus llibres l’historiador Henri Beraldi explica que el 8 d’agost de 1787 els científics Reboul i Vidal van pujar el pic de Midi de Bigorre. Mentre baixaven, i a l’alçada del llac d’Oncet, coincidiren amb Louis Ramond de Carbonnières, futur pare del pirineisme, que els preguntà si sabien quines eren aquelles muntanyes. Els dos savis van dir que si i, tot seguit, Reboul va estendre una mà, i descrivint un semicercle d’est a oest, anomenà tots els pics que coneixia. Segons Beraldi, en aquest moment, va néixer el pirineisme. Sens dubte els estudis sobre la geologia i la flora dels Alps d’Horace-Bénédict de Saussurre, així com la primera ascensió al Mont Blanc de l’any anterior, que marca l’inici de l’alpinisme, animaren a un bon nombre d’intel·lectuals a fer un treball semblant als Pirineus. Henri-Paul-Irénée Reboul (Pézenas 1763-1839) fou un científic i polític francès. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Tolosa. A l’acabar els estudis, però, descobrí la seva vocació científica (sobretot per la química, però també per la física i la geologia) tot llegint els treballs d’Antoine de Lavoisier, el pare de la química moderna. En l’àmbit de la política, donà suport a la Revolució Francesa, essent elegit el 1791 diputat a l’assemblea legislativa pel departament de l’Hérault. A més, fou un dels impulsors de la creació de la comissió de monuments, que salvà moltes obres d’art i que seria la llavor del futur museu del Louvre. Durant el Règim del Terror, però, fou acusat de contrarevolucionari i s’exilià a Itàlia, on en els anys del domini napoleònic, va ser administrador de la Lombardia i agent general de finances a Roma. En aquest període comprà un nombre important de peces d’art, d’entre les que destaca el quadre de Rafael d’Urbino Les Tres Gràcies. El 1809 retornà a la seva vila natal, on creà una petita empresa química, que anys més tard feu fallida, fet que l’obligà a desprendre’s de la seva col·lecció d’art. Entre 1786 i 1789, junt amb l’astrònom Jacques Vidal, realitzà primeres ascensions a diferents cims del Pirineu com: l’Anie, el Pimené, el Turon de Néouvielle (que és la primera ascensió documentada d’un tresmil) i el Grand Quayrat. L’objectiu era determinar, amb la màxima precisió possible, l’alçada dels principals cims de la serralada. El 1817 publicà l’article Nivellement des principaux sommets de la chaîne des Pyrénées a la revista Annales de Chimie et de Physique, on afirmava que el punt culminant del Pirineu no era el Mont Perdut, com llavors es creia i el mateix Ramond defensava, sinó que era un pic de les Maladetes, que anomenà Aneto, com el poble ribagorçà situat al sud-est del cim. Publicà llibres d’assaig sobre temes de política i geologia i un nombre important d’articles científics. La punta Reboul Vidal (3007 m), prop del Turon de Néouvielle, ens el recorda.

Foto extreta del llibre de Claude Alberge: Histoire de Pézenas par les rues et les places.

Excursionisme, volum 370, pàgina 32, any 2012

Alfred Tonnellé, el pintor de la muntanya

A la segona edició de Souvenirs d’un Montagnard el comte Henry Russell parla de la seva primera ascensió al Mont Perdut, i de la bona sort que tingué al coincidir amb un jove afable, cordial, simpàtic i d’una sensibilitat extrema. Qui era aquell jove pensatiu i pàl·lid amb el que conversà llargament i que no tornà a veure mai més ? Louis Nicolas Alfred Tonnellé (Tours 1831-1858) fou un estudiós de la filosofia del llenguatge i de l’art. Fill de Louis Tonnellé, primer director de l’escola de Farmàcia i Medicina de Tours. Persona d'una vasta cultura: parlava alemany i anglès, llegia els clàssics directament de l’original i, a més, era un hàbil pianista. Estudià al prestigiós Lycee Louis Le Grand de Paris i fou deixeble del filòsof i teòleg Auguste Gratry. En l’àmbit de la filosofia del llenguatge traduí de l’alemany l’obra de Wilhelm von Humboldt De l’origine des formes grammaticales et de leur influence sur le développement des idées. En el camp de l’art fou l’autor de les obres Fragments sur l'Art et la Philosophie i Voyage artistique en Angleterre. Durant l’estiu de 1858 visità els Pirineus, realitzant la primera ascensió a la Forcanada o Malh des Pois, la segona al Cabrioules, pujant l’Aneto i el Mont Perdut, i continuant fins la Mediterrània, passant pel Sobrarbe, la Ribagorça, l’Aran, el Pallars, Andorra, la Cerdanya i el Conflent. L’octubre del mateix any morí d’una febre tifoide. A partir de les seves notes de viatge s’edità el llibre Trois mois dans les Pyrénées et dans le Midi de la France en 1858 (magníficament traduït al català per Garsineu Edicions). Es tracta d’un excel·lent llibre de viatges, i una obra mítica del Pirineisme, escrit per una persona erudita i de gran sensibilitat. Des del punt de vista alpinístic destaca la narració de l’ascensió a la Forcanada, on explica amb tot luxe de detalls la seva passió per la muntanya que l’enamorà. Com a mostra, s’adjunta el que va escriure la darrera vegada que la va veure, dalt del port de Benasque (l’original és en alemany): “Forcanada, la meva bella promesa, per què brilles tan serena i tan radiant en la llum del matí, i corones d’un pur i blavós vapor lleuger el teu front amable i sever ? Sembles més bella que mai. Estàs reconciliada amb el teu raptor, i li somrius en mirar-lo ?” Anys més tard el llibre arribà a les mans del bibliòfil Henri Beraldi, que el donà a conèixer en els cercles pirineistes. Sens dubte les cèlebres paraules del propi Beraldi, que també s’adjunten, es referien a Tonnellé: “l’ideal del pirineista és pujar, escriure i sentir. Si escriu sense pujar-hi, no pot fer res. Si puja sense escriure, no deixa res. Si puja i relata amb sequedat, no deixa més que un document que pot tenir, certament, un gran interès. I si, cosa rara, puja, escriu i sent, si en una paraula és el pintor d’una naturalesa especial, el pintor de la muntanya, i deixa un veritable llibre, és admirable”. Per cert, fou Beraldi, qui explicà a Russell qui era aquell jove pensatiu i pàl·lid, amb el que coincidí 50 anys abans. El coll d’Alfred,  prop de la Forcanada i del Tuc de Molières, ens el recorda.

Foto cedida pel Sr. Jacques Labarère de l’associació “Amis du Livre Pyrénéen”

Excursionisme, volum 369, pàgina 32, any 2012

Konrad Gessner, cal anar d’excursió, com a mínim, un cop l’any

L’any 1541 Konrad Gessner publicà l’estudi sobre la llet Libellus de lacte et operibus lactariis, el qual finalitzava amb l’epístola, adreçada al seu amic Jakob Vogel (Iacobus Avienus), De montium admiratione, que és un dels primers documents on es presenta el muntanyisme com una activitat saludable. Concretament l’autor afirmava que mentre Déu li ho permetés pujaria, com a mínim, una muntanya a l'any, preferentment en primavera, per herboritzar i pel plaer de l’exercici físic, mental i espiritual. Pel que sembla, Gessner complí la seva paraula, encara que només s’ha conservat un document que ho demostri. Així, l’any 1555 publicà l'estudi sobre les plantes luminiscents De raris et admirandis herbis quae sive quod noctu luceant, que incloïa l’apèndix Descriptio Montis Fracti sive Montis Pilati, que és la ressenya d’una excursió al Mont Pilatus (Lucerna). En aquest escrit Gessner fa un relat de l’excursió, descrivint, a més, la flora, la fauna i d'altres detalls curiosos com, per exemple, que va veure tocar un alphorn o trompa dels Alps. Es tracta d'un dels primers documents on es descriu aquest instrument musical, que llavors s’utilitzava per comunicar-se i per guardar els ramats. Konrad Gessner (Zuric 1516-1565) fou un humanista i naturalista suís de renom universal. Professor de grec a l’Acadèmia de Lausana i d’història natural al Collegium Carolinum de Zuric, i també metge principal i canonicus de la ciutat de Zuric. És autor d’un gran nombre de publicacions en camps tant diversos com les humanitats, la medicina i les ciències naturals. En l’àmbit de la bibliografia destaca la Biblioteca Universalis (1545-1555), que és un compendi dels llibres i autors coneguts des de l’Antiguitat fins el Renaixement. En el camp de la lingüística publicà Mithridates de differentis linguis (1555), on revisa i estableix paral·lelismes entre les 130 llengües del món, llavors conegudes. La Historiae animalium (1551-1558) en 5 volums, més de 4000 pàgines i delicioses il·lustracions, marca l'inici de la zoologia moderna. En el camp de la botànica destaca la Opera botanica en 2 volums. Com a metge fou el primer en descriure el teixit adipós marró. També es dedicà a la paleontologia, i curiosament a la publicació De rerum fossilium lapidum descriu i dibuixa el que actualment entenem per un llapis. La família i el gènere de plantes Gesneriaceae i Gesneria, respectivament, ens el recorden.  

Excursionisme, volum 368, pàgina 32, any 2012

James David Forbes i les glaceres de plastilina

Pels volts de 1840 el naturalista suís Louis Agassiz instal·là el centre d’operacions, on realitzava els seus estudis glaciològics, a l’hotel des Neuchâtelois. Aquest era un bivac precari, construït sota un immens bloc situat a la morena central de la glacera de Unteraar (Alps bernesos), on també solia convidar alguns dels seus col·legues. Un d’ells fou el professor Forbes, que arran de la seva visita, s’interessà pel moviment de les glaceres. Després de realitzar mesures de gran precisió, primer amb Agassiz a la glacera de Unteraar i posteriorment amb el guia Auguste Balmat a la Mer de Glace, enuncià la teoria del corrent viscós. Aquesta venia a dir que una glacera es comportava com si fos un cos viscós o un fluid imperfecte, que per l’acció del pendent i les pressions internes es movia com un riu. Alguns científics de l’època com John Tyndall foren molt crítics amb la teoria, ja que no veien clar com un material fràgil com el gel podia tenir plasticitat. Curiosament les teories actuals tenen en compte alhora les idees de Forbes y Tyndall. James David Forbes (Edinburgh 1809 – Clifton, Bristol, 1868) fou un físic escocès, professor de la Universitat d’Edinburgh i director del United College de la Universitat de Saint Andrews. A part de les seves contribucions a la Glaciologia, realitzà importants treballs de Vulcanologia, Sismologia, sobre la radiació infraroja, la conducció de la calor en diferents materials, la temperatura i el magnetisme terrestre. També feu estudis geològics de les aigües termals dels Pirineus, de les glaceres de Noruega, dels antics volcans del Vivarais (França) i de les muntanyes Cuchullin i Eildon (Highlands). Fou un dels primers britànics que, sempre amb finalitats científiques, explorà i divulgà els Alps, pujant, entre d’altres, la Jungfrau i el Stockhorn. A més de publicar més d’un centenar d’articles científics, va escriure llibres com Travels through the Alps of Savoy  i The Tour of Mont Blanc and of Monte Rosa, que animaren molts dels alpinistes britànics de l’edat d’or a explorar els Alps. Les bandes de Forbes són unes capes alternades en forma d’arc d’entre 50 i 200 metres fosques i clares,  que apareixen a les superfícies d’algunes glaceres com, per exemple, la Mer de Glace. Aquestes, el riu, les muntanyes i les glaceres de Forbes a Nova Zelanda, i l’agulla i l’aresta de Forbes al grup d’agulles de Chardonnet (Chamonix) ens el recorden.

Excursionisme, volum 367, pàgina 32, any 2012

Maurice Gourdon, encantat pel Pirineu

Un dia d’estiu de 1880 un excursionista francès es trobava a l’estany de Sant Maurici escoltant la llegenda dels Encantats per boca d’un caçador d’Espot, alhora que realitzava un precís dibuix de la muntanya. El francès, que portava tres anys explorant les valls i muntanyes del Pallars i l’Aran, llavors gairebé desconegudes, quedà fortament impressionat pels Encantats. Malgrat que mai hi pujà, divulgà la seva existència en els cercles pirineistes francesos de l’època. Com a resultat, una cordada liderada per Ludovic Fontan de Negrin feu el Gran Encantat l’agost de 1901, i l’any següent una altra, capitanejada per Henri Brulle, pujà el Petit. Sens dubte la sentència del propi Brulle de que “No es coneixen els Pirineus quan no es coneixen els Encantats” l’hauria pogut subscriure l’excursionista que els contemplà el 1880. Maurice Gourdon (Nantes 1847-1941) fou un rendista, que s’establí a Luchon, on es dedicà a l’estudi de les ciències naturals i la pràctica del pirineisme. Col·leccionà un nombre important de minerals i fòssils, i junt amb el naturalista Eugène Trutat, analitzà el moviment d’algunes glaceres del Pirineu, com la de la Maladeta. També amb Trutat feu un inventari dels blocs erràtics de la vall de Larboust, que són un testimoni de l’activitat d’una antiga glacera, i estudià els monuments megalítics de la muntanya d’Espiau i del pla de Beret. Fou un notable dibuixant i pintor, com demostren les obres que es conserven al Musée du Pays de Luchon (del que fou conservador) i a l’Archiu Generau d’Aran. Se’l considera un pioner de la fotografia de muntanya, essent les seves instantànies una prova irrefutable de la recessió de les glaceres pirinenques. Realitzà un gran nombre de primeres ascensions, sempre amb guies, a les muntanyes dels voltants de Luchon, Andorra, el Pallars i l’Aran. A més, a l’any 1879 protagonitzà la segona ascensió hivernal a l’Aneto. Va escriure articles de temàtica excursionista i científica, i a partir de les seves notes manuscrites, s’editaren els llibres Au Pays de Luchon i Soixante ans aux Pyrénées. El pic de Gourdon o Noir (3034 m), contigu al Spijeoles, el Bassiero Oriental o punta Gourdon (2894 m) i el gènere de trilobits Gourdonia ens el recorden.

Excursionisme, volum 366, pàgina 32, any 2012

Tita Piaz, en cas de perill millor encomanar-se al “diavolo”

La Ladínia és un territori situat al vessant occidental de les Dolomites on es parla el ladí, una llengua de la família reto-romànica. La Ladínia està formada per 5 valls, una de les quals és la val di Fassa (en ladí val de Fascia). A principis del segle XX molta gent d’aquesta vall creia que el millor escalador local de l’època s’havia venut l’ànima al diable a canvi d’un ungüent que l’ajudava a superar els passos més complicats. Alguns estaven tan convençuts que fins i tot es senyaven quan el veien. Giovanni Battista Piaz (Pera di Fassa, agregat del municipi de Pozza di Fassa, 1879-1948), conegut com Tita Piaz i tot sovint anomenat “il diavolo delle Dolomiti”, fou un dels escaladors i guies de muntanya més importants de la seva època. Es mantingué en primera línia durant 50 anys, obrint unes 50 noves vies de dificultat compresa entre el IV i el VI graus, sobretot al massís del Catinaccio, que es troba a la val di Fassa. Destaca, per exemple, l’ascensió que realitzà en solitari l’any 1900 a la Punta Emma per la fissura nord-est. Piaz començà a escalar a l’època en que s’introduïren els pitons com a element de seguretat. Anys més tard, però, l’ús dels pitons donà lloc a forts debats entre els partidaris de la seva utilització, com Hans Dülfer i el propi Piaz, i els detractors, com Paul Preuss. Piaz fou un personatge llegendari, de fermes conviccions d’esquerra, que abominava de tot el que tingués a veure amb imposicions i jerarquies socials, fins i tot amb els seus clients. Així, per exemple, en certa ocasió li digué al rei Albert I de Bèlgica que era republicà; o bé a un capellà, que durant el descens d’una agulla estava molt espantat, li recomanà que si volia tornar a casa encomanés la seva ànima a Tita Piaz enlloc de a Déu. Fou autor d’alguns llibres de muntanya com, per exemple, “Mezzo secolo d'alpinismo” o “A tu per tu con le crode”. La Torre Piaz (2690 m), que és una de les Torres de Vajolet del massís del Catinaccio, ens el recorda. 

Excursionisme, volum 365, pàgina 32, any 2012

Hugh Thomas Munro, el “Munrobagger” que per ben poc no arribà a “Munroist”

En funció de la seva altitud les muntanyes d’Escòcia es classifiquen en Donalds (menys de 2000 peus; on 1 peu = 0.3048 m), Grahams (entre 2000 i 2499 peus), Corbetts (entre 2500 i 3000 peus) i Munros (més de 3000 peus). Segons el “Scottish Mountaineering Club” (SMC) d’aquests últims n’hi ha un total de 283. En els ambients excursionistes escocesos s’anomena “Munrobagging” a l’activitat consistent en pujar Munros, “Munrobaggers” les persones que la practiquen i “Munroists” els que els han fet tots. Com es pot comprovar a la base de dades del SMC, actualment hi ha quasi 5000 “Munroists” registrats. Hugh Thomas Munro (Londres 1856-Tarascon, Provença, 1919) fou el quart baronet (títol hereditari britànic entre cavaller i baró) de Lindertis (territori situat a l’Est de les “Central Lowlands”). Descobrí la seva vocació pel muntanyisme als 17 anys durant una llarga estada a Stuttgart, des d’on tot sovint anà als Alps. Posteriorment, realitzà estudis d’Economia a Londres, i fou secretari del governador de Natal (Sudàfrica) en els temps de la primera guerra dels Boèrs. A la seva tornada a Escòcia s’encarregà de la gestió del patrimoni familiar, i s’introduí en el món de la política com a membre del Partit Conservador. El 1889 participà en la fundació del SMC, del que en fou president entre el 1894 i 1897. El seu caràcter metòdic, la seva afició a col•leccionar tot tipus d’objectes i la seva passió per la topografia animaren alguns membres del SMC a suggerir-li que fes una llista de les muntanyes de més de 3000 peus d’Escòcia. El setembre de 1891 publicà al SMC Journal l’article "Tables giving all the Scottish mountains exceeding 3,000 feet in height", on hi ha la llista de Munros que després de successives revisions ha donat lloc a l’actual. Curiosament Munro pujà tots els cims de la seva llista menys un. De ben segur que l’artritis severa que patia, i que l’obligà a deixar prematurament la pràctica del muntanyisme, en fou la causa. Els 283 Munros, els milers i milers de “Munrobaggers” que fan “Munrobagging” i els milers de “Munroists” ens el recorden.

Excursionisme, volum 365, pàgina 32, any 2011

Louis Robach, l’home de les 25571 dents

El 25 de gener de 1904 l’alpinista alemany Hugo Mylius i els guies suissos Alexander Tännler, Kaspar Maurer i Heinrich Zurflüh realitzaren la primera ascensió amb esquís al Mont Blanc. Al Pirineu l’esquí passà ràpidament de les beceroles a estar a un nivell semblant al que es practicava als Alps. Així, a finals de novembre de 1903 l’esportista i pioner de l’aviació Henri Sallenave adquirí els primers esquís que es veieren als Pirineus. Aquest els deixà provar al violoncel·lista Louis Falisse, que quedà tant entusiasmat amb el nou giny, que en comprà uns. Durant el desembre de 1903 Falisse realitzà un bon nombre d’excursions, entre les quals destaca la volta al Midi d’Ossau. L’ascensió del Mont Blanc animà Falisse a contactar amb alguns companys, que com ell s’havien iniciat en el món de l’esquí, proposant-los pujar l’Aneto. Així, doncs, el grup format pel propi Falisse, Louis Robach, Maurice Heïd i Charles Aubry assoliren el cim el 5 d’abril de 1904, fet que és considera com l’inici de l’esquí de muntanya al Pirineu. Posteriorment, tant Robach com Falisse protagonitzaren les primeres ascensions amb esquis al Mont Perdut i al Vignemale. Louis Robach (Besançon 1871, Montréjeau 1959) fou, com constava a les targetes de visita de la seva clínica dental, un astrònom, fotògraf, alpinista, viatger i “si calia” cirurgià dentista. Vegetarià estricte (a les excursions només menjava sucre i fruita) i de costums un xic extravagants (per exemple, comptà les 25571 dents que va extreure durant tota la seva carrera professional), fou una persona amb moltes inquietuds. Com astrònom aficionat feu notables aportacions, com la que realitzà el 1912, en que aprofitant un eclipsi de Sol, feu un conjunt de fotografies que demostraven que la Lluna està aplanada als pols. Pioner de la fotografia de muntanya, malgrat que el seu equip fotogràfic pesava uns 7 quilos, realitzà un total de 8000 plaques fotogràfiques, que són un testimoni excel·lent del Pirineisme de principis del segle XX. Com alpinista el 1906 realitzà la primera ascensió coneguda al Frondella Occidental (3001 m). A més de molts cims del Pirineu i alguns dels Andes, també pujà les muntanyes més significatives dels Alps com el Mont Blanc, el Cervino, la Barre des Ecrins i el Weisshorn. Una placa a la bretxa de Tucarroya en record de les 43 vegades que pujà el Mont Perdut i l’aresta Robach al Frondella Occidental ens el recorden. 

Excursionisme, volum 364, pàgina 32, any 2011

 

Platon de Tchihatcheff, veni, vidi i ... l’Aneto ... vici

Tal com explica Jean Escudier al llibre “l’Aneto i els seus homes”, un dia de juny de 1842 un jove rus recorria els carrers de Bagneres de Luchon, preguntant a tothom: Coneixeu el massís de la Maladeta ? Podríeu guiar-me fins al punt més alt ? Ningú, però, li respongué afirmativament. Sens dubte el record de la mort del guia Pierre Barrau, que va caure dins una esquerda de la glacera de la Maladeta a l’agost de 1824 (les seves restes aparegueren 107 anys després), encara era ben viu. Aquest fet feu que fins aquell moment ningú hagués pujat l’Aneto. El jove, però, no es desanimà, marxà a Luz, contractà uns guies i pujà, entre d’altres, el Vignemale i el Mont Perdut. A mitjans de juliol tornà a Luchon, i amb el comte Albert de Franqueville, organitzà una expedició per pujar l’Aneto amb els caçadors Bernard Arrazu (dit Ursule), Pierre Redonnet (anomenat Nate), i els guies Pierre Sanio i Jean Sors (de sobrenom Argarot). El 20 de juliol assoliren el cim seguint un llarg i espectacular recorregut que evitava la glacera. A més, quatre dies després el rus tornà a fer el cim, però aquest cop, per la glacera tot desafiant les pors derivades del record de Barrau. Platon Alexandrovich Tchihatcheff (o Chikhachev o Чихачёв) (Palau de Gátxina, Sant Petesburg 1812-Versailles 1892) fou un viatger i geògraf rus, germà del conegut naturalista Pyotr Chikhachev. De ben jove ingressà a l’exèrcit, i lluità als setges de Silistra i Shumla (Bulgària) en el context de la guerra russo-turca de 1828-1829. Després participà en la invasió de Polònia de 1831, que es produí com a resposta de Rússia a la no acceptació per part dels polonesos del tsar Nicolàs I com a rei del seu país. Descobrí la seva autèntica vocació tot llegint els escrits del gran naturalista Alexander von Humboldt. Així, el 1833 deixà l’exèrcit, viatjà per Europa i el 1835 emprengué una exploració de 3 anys pel continent americà, començant al Canadà i acabant a l’Argentina, buscant, a més, una via per anar del Pacífic al Atlàntic travessant els Andes. Entre 1839 i 1840 participà en l’accidentada expedició russa al khanat de Khivà (actual Uzbekistan), en la que realitzà un estudi geogràfic de les mítiques valls del Iaxarte (Sirdarià) i l’Oxus (Amudarià), suportant diferències de temperatura entre l’estiu i el hivern de fins a 80 graus. L’agulla de Tchihatcheff (3052 m) a la cresta de Llosàs i un retrat que realitzà el pintor Paul J. A. Baudry, que es conserva al museu del Hermitage de Sant Petesburg, ens el recorda. Entre els molts escrits que publicà destaquen “Un viatge a través de les Pampes de Buenos Aires” i “Ascension au pic de Néthou”.

Excursionisme, volum 363, pàgina 32, any 2011

Toussaint Lézat, sempre cal tenir un bon pla

A la sala Gourdon-Lézat, dedicada a la història del Pirineisme, del museu del “Pays de Luchon” de Bagnères de Luchon s’exposa l’anomenat pla Lézat. Aquest és un mapa en relleu de 5.75 m de llarg per 2.5 m d’ample, i en determinats punts de fins gairebé 70 cm d’alçada, que representa la part dels Pirineus Centrals que envolten Luchon a una escala 1:10000 per la planimetria i 1:5000 pel relleu. Toussaint Lézat (Thil, Alta Garona, 1804-1884), que fou un enginyer civil que treballà com a geòmetra del cadastre de França, realitzà aquest mapa entre 1847 i 1855. Per fer-lo el dividí en 16 trossos, cadascun dels quals era transportat pels seus guies a llocs amb bona panoràmica, com colls o muntanyes, on els modelava. El pla fou exposat amb gran èxit de públic a diferents exposicions, i posteriorment fou traslladat al balneari de Luchon, on solia ser consultat pels pirineistes i turistes de l’època. El 1844, dos anys després de la primera i segones ascensions a l’Aneto, realitzà la tercera, pujant almenys un total de set vegades. De fet, fou ell qui establí la ruta normal d’ascensió i qui feu portar al cim el primer llibre de registre. El 1850 fundà la “Compagnie des Guides de la Maladeta”, antecessora de l’actual “Compagnie des Guides de Luchon”, els membres de la qual seleccionava formulant tot un seguit de preguntes bàsiques, amb les que avaluava, per exemple, si coneixien els camins, si sabien els noms dels llocs, si prenien prous precaucions en recorreguts delicats, etc. Realitzà, entre d’altres, les primeres ascensions als pics de Crabioules (3118 m), Lézat (3107 m), Boum (3006 m) i el Pico del Medio (3346 m). Fou el protagonista de la coneguda anècdota, citada en moltes guies de muntanya del segle XIX, de la troballa d’un rosari i unes restes humanes a la tuca de Salvaguardia (2738 m), que més tard identificà com les d’una monja que mig segle abans havia mort quan volia passar a Espanya pel port de Benasque, tot fugint del “Règim del Terror”. Fou autor, junt amb Ernest Lambron, del cèlebre llibre “Les Pyrénées et les Eaux Thermales Sulfurées de Bagnères de Luchon”. El pic, les agulles i la bretxa de Lézat a cavall de les valls de Lis i Oô ens el recorden. 

Excursionisme, volum 362, pàgina 32, any 2011

Paula Wiesinger, pujant s’arriba al sisè

El trofeu Mezzalama és una prova d’esquí de muntanya per equips que se celebra un cop cada dos anys a les geleres del Monte Rosa. A l’edició de l’any 1935 el cineasta Mario Craveri hi filmà la pel•lícula Maratona Bianca, que venia a ser un reportatge de la cursa barrejada amb una mica de ficció. Al film es veu com un membre de l’equip del famós alpinista Giusto Gervasutti es lesiona i és substituït per l’esquiadora Paula Wiesinger, que es vesteix amb la roba militar del lesionat, tot amagant que era una dona, ja que a aquella època a la prova només hi podien participar els homes. Tanmateix, el parany es descobreix quan l’esquiadora passa per un control mèdic, i és desqualificada. Paula Wiesinger (Bolzano 1907 – Kastelruth, Seiser Alm, 2001) fou una escaladora i esquiadora tirolesa. Dona avançada al seu temps, fou una de les primeres en superar un sisè grau, fins i tot com a primera de cordada. Al final dels anys 1920 i principis dels 1930 realitzà nombroses escalades als Dolomites, quasi sempre amb la seva parella, l’escalador bavarès Hans Steger. Destaquen la “diretissima” a la paret Nord de la Cima Una (Dolomites de Sesto), la via Steger a la paret Est del Catinaccio, o també la via Steger a la Punta Emma (Catinaccio). A partir de 1931, i durant tres anys, Hans i Paula feren de guies del rei Albert I de Bèlgica, amb qui realitzaren aventurades ascensions per les Dolomites, Kaisergebirge, Karwendel, Dachstein, Alps Marítims o Suïssa. Fins i tot Hans assessorà el rei en la construcció d’un rocòdrom pel palau de Stuyvenberg a Brussel•les, que possiblement sigui el primer de la història. Paula també fou una pionera en el món de l’esquí femení. Entre 1931 i 1936 fou 15 vegades campiona d’Itàlia d‘esquí en diferents modalitats, proclamant-se, a més, campiona del món de la prova de descens de l’any 1932 a Cortina d’Ampezzo.

Excursionisme, volum 361, pàgina 32, any 2011

Vitaly Abalakov, l’amic dels friends

En el món de l’escalada en gel sovint s’utilitza l’abalakov, un enginyós sistema per fer assegurances, reunions o ràpels amb el que s’evita l’abandonament de material costós. Es tracta d’un pont de gel que s’efectua realitzant amb un cargol de gel dos forats que s’intersequen als seus extrems, tot formant un canal en forma de “V”. Posteriorment, i amb l’ajut d’un ganxo, es passa un cordino al que finalment se li fa un nus. Vitaly Mijáilovich Abalakov (Yeniséisk 1906 – Moscou 1986) fou un alpinista i enginyer d’origen siberià considerat per molts el pare de l’escalada a l’antiga Unió Soviètica. Era germà del escultor i alpinista Evgeniy Abalakov que realitzà la primera ascensió al Ismail Samani (abans pic Comunisme, 7495 m) a la serralada del Pamir. Durant molts anys Vitaly fou director d’un important laboratori de recerca i desenvolupament d’equipament esportiu, on creà un gran nombre de nous aparells. En el camp de l’escalada i l’alpinisme, a més de l’abalakov, inventà encastadors, claus, cargols i ganxos de gel, grampons de titani i autobloquejadors. De fet, els “friends” creats pels escaladors americans Greg Lowe l’any 1973 i Ray Jardine el 1978 s’inspiraven en un encastador de lleves inventat anys abans per Abalakov. També ideà tècniques de control del rendiment esportiu com, per exemple, l’anomenat test d’Abalakov per mesurar la força de les cames en els salts, que s’utilitza en esports com el bàsquet. D’entre les seves ascensions destaquen les primeres absolutes a muntanyes del Caucas, com les cares nord del Dykh-Tau (5205 m) i del Ullu-Tau (4207 m), o la cresta que uneix els pics de Gestola (4860 m) i el Skhara (5183 m) a la paret del Bezengi. També realitzà primeres a cims d’altres zones com la nord del Ibn Sina (abans pic Lenin, 7134 m) al Pamir o el Jengish Chokusu (o pic Pobeda 7439 m) a la serralada del Tian Shan. Malgrat que a l’any 1936 se li hagué d’amputar part d’un peu, com a resultat de les greus congelacions que sofrí durant l’ascens al pic de Khan Tengri (7010 m) al Tian Shan, adaptà la seva forma d’escalar a aquesta discapacitat, i es mantingué actiu liderant expedicions i exercint, a més, d’instructor de muntanya. Escrigué diversos manuals d’escalada i llibres de temàtica alpinística.

Excursionisme, volum 360, pàgina 32, any 2011