Franz Schrader, les bones panoràmiques

Al llibre Cent ans aux Pyrénées, Henri Béraldi explica que un matí d’un dia d’agost de 1866 un jove s’allotjava a la casa d’un amic, situada a prop del castell de Pau. A l’obrir la finestra de la seva habitació, quedà bocabadat en contemplar el reguitzell de muntanyes que tenia al seu davant. Aquesta visió l’animà a fer excursions per aquelles contrades i a llegir les obres de Louis Ramond de Carbonnières i Henri Russell, ajudant-lo a descobrir la seva veritable vocació. Jean François Daniel Schrader (Bordeus, 1844 – París, 1924) va ser un pirineista, geògraf, cartògraf i pintor. Començà a explorar el Pirineu central amb Léonce Lourde-Rocheblave. Tanmateix, de seguida s’adonaren que la cartografia no era gaire fiable; fet que els estimulà a realitzar-ne una de més versemblant. Entre d’altres estris, empraren un aparell que inventà el propi Schrader, que anomenà “orògraf”, amb el que es podien traçar sobre un paper panoràmiques de 360 graus. L’any 1874 presentaren un mapa a escala 1:40000 de la zona de Gavarnie i el Mont Perdut. L’obra cridà l’atenció del geògraf Élisée Reclus (cosí de Schrader) i del coronel d’enginyers Ferdinand Prudent, que influïren perquè Schrader fos contractat per l’editorial Hachette de París. Aquest liderà la secció de cartografia i publicà llibres de geografia, guies de viatges i de muntanya, mapes, com els del Pirineu central (escala 1:100000) o el topogràfic i geològic del Pirineu (escala 1:80000) i atles, com l’Atlas de géographie moderne. Tanmateix, la seva obra més significativa fou l’Atlas universel de géographie. També realitzà tasques cartogràfiques als Alps i l’Argentina, i amb Henri Vallot, fundà una societat anònima que realitzà missions topogràfiques a Turquia, Grècia, Marroc i el Perú. Fou professor de l’Escola d’Antropologia de París i, entre 1901 i 1904, presidí el Club Alpí Francès. A més, excel·lí com a pintor paisatgista, i d’entre les seves obres, destaquen les panoràmiques del Mont Blanc i les del circ i la cascada de Gavarnie. Explorà la major part del Pirineu, i amb el guia Henri Passet l’any 1878 realitzaren la primera ascensió documentada al Bachimala (3177 m) i dos anys més tard a la Punta Alta (3015 m). El pic de Schrader o Bachimala ens el recorda.

Els germans Cadier, muntanya i proïsme

Fins a principis del segle XX era pràctica habitual contractar els serveis d’un guia per fer qualsevol excursió mínimament complicada. Tanmateix, les coses van començar a canviar a partir del 7 d’agost de 1902. Aquell dia cinc joves germans originaris del poble bearnès d’Osse-en-Aspe sortien de Banhèras de Luishon per emprendre una travessa de deu dies entre l’Aneto i la Munia, passant per les Maladetes, el Maupas, els Cabrioules, el Perdiguero, els Gourgs Blancs, el Posets i els Eristes. Sense ser gaire conscients estaven creant un estil, que podríem anomenar de travessa, llavors inèdit al Pirineu, que bàsicament consistia en fer itineraris llargs i de certa dificultat (alguns cops per crestes), utilitzant el mínim material possible, bivaquejant a gran alçada i sense el concurs de cap guia. L’any següent repetiren l’experiència anant del pic Long al Balaitous, passant pel els Astazus, el Marboré, el Mont Perdut, el Taillon i el Vinhamala. Els cinc germans Cadier eren fills d’un pastor protestant establert a la vall d’Aspe. Tres d’ells George (1874-1952), Albert (1879-1929) i Charles (1882-1965) van seguir la vocació dels seu pare, mentre que Henri (1877-1965) i Édouard (1881-1958) van ser respectivament advocat i enginyer. Realitzaren importants tasques en pro de la fraternitat i la justícia social com, per exemple, acollida de nens orfes, millora de les condicions de treball de molts obrers, col·laboració en una xarxa d’evasió durant la Segona Guerra Mundial i treball de suport a presoners del camp de concentració de Gurs. George, que sovint signava en nom dels cinc germans, va escriure alguns llibres i nombrosos articles de muntanya i de caire social. Destaca sobretot l’obra en tres volums Au Pays des Isards, amb pròleg de tres personatges cabdals de la història del pirineisme com Franz Schrader i els comtes Russell i de Saint Saud. En els dos primers volums s’expliquen les travesses dels anys 1902 i 1903, mentre que l’últim és una monografia del massís del Balaitous, on els Cadier van obrir nombroses vies. L’Agulla (3022 m) i el pic Cadier (2676 m) a la zona de Balaitous ens els recorden.

Louis i Margalide Le Bondidier, integrats al Pirineu

A mitjan juliol de 1901 Louis Le Bondidier (1878-1945) ocupà una plaça de funcionari del registre del poble de Campan, proper a Banhèras de Bigòrra. Hi anà amb la seva parella, Marguerite Liouville (1879-1960), amb qui s’havia casat tres anys abans. En principi el jove matrimoni es plantejà fer una breu estada en aquestes contrades. Tanmateix, al poc temps s’introduïren en els ambients excursionistes de la zona, fent-se socis del Club Alpí Francès i integrant-se plenament en el territori. Tant és així que Marguerite adoptà el nom occità de Margalida, i en Louis l’any 1909 desestimà un trasllat a una altra població en tancar-se el registre de Campan. Durant més de deu anys la parella realitzà una important activitat pirineista, destacant la campanya de l’estiu de 1905 en la que anaren de la vall d’Aran a Luchon, passant pel Besiberri, Maladeta i Posets, tot pujant una trentena de tresmils, alguns d’ells encara mai fets, com els pics de Margalida, Maldito, Espadas, Beraldi i la Forqueta. A més, Louis demostrà tenir una gran capacitat de lideratge i organització, que li permeté col·laborar posteriorment amb el Touring Club i organismes de promoció del turisme. Així, per exemple, el febrer de 1908 organitzà a Payolle el que es considera el primer concurs d’esquí del Pirineu. Malauradament l’any 1913 a en Louis se li manifestà una hemoptisi, que l’obligà a deixar el muntanyisme. Aquest fet l’esperonà a centrar-se en el seu vessant d’erudit i d’organitzador, que cristal·litzà en la creació del Musée Pyrénéen de Lourdes, inaugurat el setembre de 1922, del que Louis i Margalide van ser els primers conservadors. Cal també destacar la seva tasca com a membre de la comissió per a la protecció del patrimoni, on aconseguí salvaguardar, entre d’altres, les cascades de Cauterets, arran de les obres hidroelèctriques. Ambdós van escriure llibres i nombrosos articles de temàtica pirineista. Els pics de Le Bondidier (3185 m), a la Maladeta occidental, i Margalida (3241 m), al costat del Tempestats, ens els recorden.

Louis Cordier, les muntanyes també s’estudien

Durant els anys 1802 i 1803 el geòleg Louis Cordier va fer una investigació sobre el vulcanisme, que començà explorant el Massís Central francès i l’acabà a les illes Canàries, on pujà dos cops el Teide, visitant també part de la conca del riu Fluvià i el Cabo de Gata. En aquest periple intentà pujar la Maladeta amb l’intel·lectual danès Tønnes Christian Bruun de Neergaard. El 9 d’octubre de 1802 Cordier, de Neergaard i dos guies assoliren el Portillón Superior. En aquest punt de Neergaard abandonà; Cordier i un guia, però, continuaren, baixaren a la glacera, la travessaren i, amb moltes dificultats, assoliren la cresta. Tanmateix, a partir d’aquest punt no van saber com superar els menys de cent metres de desnivell que els hi mancava per fer el cim i abandonaren. Calgué esperar fins el setembre de 1817 per a que Friedrich Parrot i Pierre Barrau fessin la primera ascensió. Pierre Louis Antoine Cordier (Abbeville, 1777 – Paris, 1861) va ser un geòleg i mineralogista. Estudià a l’Escola de Mines de Paris, essent deixeble del prestigiós geòleg Déodat de Dolomieu, amb qui establí una profunda amistat, fent plegats un viatge científic pels Alps i participant en la campanya napoleònica d’Egipte. Posteriorment Cordier fou inspector general de mines i professor de l’Escola de Mines de Paris i del Museu Nacional d’Història Natural, on hi amplià notablement la part dedicada a la geologia. A més ocupà diferents càrrecs de responsabilitat pública, com conseller d’estat, par de França i president de varies comissions del ministeri de Treballs Públics. Junt amb d’altres col·legues fundà la Societat Geològica de França, de la que esdevingué president. Fou un dels primers a aplicar mètodes físico-químics per l’anàlisi de les roques, raó per la qual se’l considera un dels pares de la petrologia moderna. També realitzà estudis per determinar la temperatura de l’interior de la Terra. Va fer molts viatges geològics, publicant un bon nombre d’articles científics; un d’ells constitueix el primer estudi geològic rigorós de la muntanya de sal de Cardona. Es casà amb Cécile Borgella neboda del pare del pirineisme, Louis Ramond de Carbonnières. El mineral anomenat cordierita (ciclosilicat de ferro, magnesi i alumini), i el pic de Cordier (3254 m) i la Torre Cordier (3050 m) a la Maladeta ens el recorden.

Charles Houston, les “prime donne” millor a l’òpera

Molts himalaistes consideren que l’expedició del K2 de l’any 1953, liderada per Charles Houston, fou un exemple paradigmàtic de companyonia i ètica a la muntanya. Res és casual ja que, en el procés de selecció, Houston preferí disposar d’un grup cohesionat d’alpinistes, enlloc d’un conjunt de “prime donne”. L’expedició va anar força bé fins que assoliren el camp VIII, situat a 7800 m. Tanmateix, el mal temps els obligà a restar en aquell lloc durant deu dies. Alhora, però, un dels expedicionaris, Art Gilkey, patí una tromboflebitis a una cama i una embòlia pulmonar. Sense dubtar-ho el grup decidí descendir-lo improvisant una llitera. Quan baixaven per un pendent molt pronunciat un dels expedicionaris caigué arrossegant-ne cinc més. L’acció decidida de Pete Schoening, que els assegurava des de dalt, els salvà d’una mort segura. Malauradament, unes hores més tard Gilkey morí com a conseqüència d’una allau. Charles Snead Houston (Nova York, 1913 – Burlington, Vermont 2009) va ser un alpinista i metge especialista en el camp de la fisiologia humana a grans altures. El 1934 va fer la primera ascensió coneguda al Mount Foraker (5304 m, Alaska). L’any 1936 participà en l’expedició que va fer la primera del Nanda Devi (7816 m). Posteriorment liderà les expedicions de reconeixement del K2 (1938), arribant als 8000 metres, i de l’Everest pel vessant sud (1950). Després de l’experiència de l’any 1953 al K2, però, deixà l’alpinisme. Entre 1940 i 1946 treballà com a metge a la U.S. Navy, on dissenyà “Operation Everest”. En aquest projecte s’introduïren quatre persones durant un mes dins una cambra hipobàrica, que simulava l’atmosfera de l’Everest, per comprovar si amb una bona aclimatació es podia pujar a més de 8000 metres sense suplement d’oxigen. Posteriorment exercí de metge a Exeter i Aspen. Entre 1962 i 1965 va ser director de l’organització estatal de voluntariat Peace Corps a l’Índia. Finalment, l’any 1966 ocupà una plaça de professor a la universitat de Vermont, on amplià els seus estudis d’aclimatació a grans altures, essent un dels primers en estudiar casos d’edema pulmonar i hemorràgies retinals degudes a l’altura. D’entre els llibres que publicà sol o en col·laboració, destaquen The Savage Mountain, que és la crònica de l’ascensió al K2 i Going Higher: Oxygen, Man and Mountains, que és una obra de referència per fisiòlegs i himalaistes.