Jean d’Ussel, com més difícil millor

L’alpinista i historiador William A. B. Coolidge introduí els termes edat d’or i de plata de l’alpinisme per designar els dos períodes de temps en que es va pujar la majoria dels cims més alts dels Alps. En el primer, que comença l’any 1854 i acaba el 1865 amb l’ascensió del Cervino per part d’Edward Whymper, es van fer els més assequibles. Durant la segona etapa, que va del 1865 al 1882, es van assolir d’altres més secundaris i també alguns principals per vies més difícils, essent la figura més representativa Albert Mummery. El pirineisme evolucionà de manera semblant, així el comte Henri Russel vindria a ser el personatge més conegut de la corresponent edat d’or del pirineisme, mentre que Henri Brulle, els germans Cadier o el vescomte d’Ussel ho serien de l’edat de plata. Jean d’Ussel (Paris, 1874-Sailly-Saillisel, 1914) va ser un enginyer forestal, que era l’hereu d’una nissaga de la noblesa amb importants propietats al poblet de Neuvic (Llemosí). A més, era descendent dels cèlebres quatre trobadors d’Ussel, una família de trobadors occitans de finals del segle XII. El 1898 va ser destinat a Tarascon d’Arieja com a guàrdia general d’aigües i boscos. Aquest fet facilità que descobrís el Pirineu on, durant uns quinze anys, hi realitzà nombroses ascensions. Al principi se centrà en les muntanyes d’Andorra i l’Arieja, fent-se acompanyar per guies locals, com Pierre Marfaing. Més endavant va fer importants primeres al Pirineu Central amb els grans guies gavarnesos François Bernat-Salles i Germain Castagné. Destaquen, per exemple, el Cabrioles pel nord o les arestes de Tempestats, de Costerillou i de Peytier-Hossard al Balaitús. El 1901 publicà el llibre Excursions et sensations pyrénéennes: Cimes ariégeoises, on hi exposa la seva manera de concebre el muntanyisme; segons ell, allò que feia atractiu un cim no era l’altura sinó el seu aspecte i la dificultat de l’ascensió. També publicà dos monografies sobre les campanyes napoleòniques del 1813 a Austria i Prússia. Morí en un dels primers combats de la Primera Guerra Mundial prop de la localitat de Sailly-Saillisel (Somme). L’agulla d’Ussel (3022 m), al massís del Balaitús, ens el recorda.

Célestin Passet, el manyà del Pirineu

En una de les necrologies que Henri Brulle va escriure en record de Célestin Passet s’explica que Edward Whymper convidà Passet a participar en l’expedició que realitzaria l’any 1880 als Andes de l’Equador, a la què hi anà el guia Jean-Antoine Carrel. Passet, però, declinà la invitació adduint motius personals. Què hauria donat de si una cordada amb Passet i els dos protagonistes de les primeres ascensions al Cervino ? Malauradament, això no ho sabrem mai. Tanmateix, Whymper realitzà un magnífic retrat de Passet, que il·lustra una de les primeres pàgines del llibre de caceres Short Stalks, que el conservacionista i polític britànic Edward North Buxton publicà l’any 1892. Buxton, que va fer alguna primera ascensió als Alps, va ser qui l’any 1881 encarregà al ferrer de Torla instal·lar les famoses “clavijas” de Cotatuero a fi d’escurçar l’accés a la vall d’Arazas des de Gavarnia. Célestin Passet (Gavarnia, 1845-1917) va ser un dels millors guies de muntanya de la seva època. Realitzà més de vuitanta primeres als Pirineus. Guià algunes de les grans figures de l’edat d’or del pirineisme com el comte Henri Russell, que impressionat per la seva agilitat, deia que era l’isard bípede. Les seves empreses més agosarades, però, les realitzà amb Brulle. Aquest, en adonar-se de les seves capacitats, li proposà fer una estada formativa als Alps. Així, l’estiu de 1883 Brulle, Passet i Jean Bazillac contractaren els serveis del gran guia Pierre Gaspard i el seu fill Maximin per fer la Meije (primera absoluta en una jornada) i la Barre des Écrins. Tanmateix, la seva empresa més esclatant va ser el Vinhamala pel corredor de Gauba, que realitzà l’any 1889 amb Brulle, Bazillac, Roger de Monts i el guia François Bernat-Salles. Segons Passet el motiu pel que aquesta ascensió trigaria 44 anys en ser repetida era perquè n’havia guardat la clau d’entrada a la seva butxaca. Passet també era un excel·lent caçador, molt apreciat per Buxton i alguns dels seus col·legues, que el contractaren perquè els acompanyés en les diferents expedicions cinegètiques que van fer per Sardenya, Algèria i l’Àsia Menor. La punta Passet (2998 m), un quasi tres mil situat prop del Comaloforno, ens el recorda.

Mattia Zurbriggen, dels Alps als Andes

Actualment se sap que l’Aconcagua (6961 m) no és un volcà. Aquesta afirmació va ser suggerida a principis del segle XX pel geòleg Walther Schiller, però calgué esperar fins els anys vuitanta perquè fos plenament acceptada. Durant més d’un segle hi hagué un gran debat sobre aquest tema. Així, l'any 1839 Charles Darwin afirmà que era un volcà actiu al confondre'l amb un de proper que estava en erupció. Vint anys després el geògraf Amado Pissis, que confeccionà el mapa de Xile, ho desmentí. Ara bé, per afirmar amb certesa si era o havia estat un volcà calia pujar-hi i veure si havia un cràter o les restes d'un cràter. El 14 de gener de 1897 una expedició liderada per Edward FitzGerald va fer el cim; tanmateix, ni Mattia Zurbriggen, el guia que hi pujà en solitari, ni Stuart Vines, el geòleg que l’assolí un mes després, van arribar a cap conclusió clara. Mattia Zurbriggen (Saas-Fee, Valais, 1856-Ginebra, 1917) va ser un dels guies de muntanya més experimentats del seu temps. Quan era un nen la seva família s’establí al poblet de Macugnaga. Després d’uns anys de treballar en feines de poc valor afegit per diferents llocs, el 1881 retornà a Macugnaga i començà la seva carrera de guia, esdevenint un especialista de la cara est del Monte Rosa. El 1887, amb Oscar Eckenstein, va fer la primera ascensió al Stecknadelhorn (4241 m). L’any 1892 acompanyà Martin Conway al Karakoram, on van assolir una cota secundària del Baltoro Kangri, anomenada Pioneer Peak (6501 m).  FitzGerald el contractà per la seva expedició a Nova Zelanda de l’any 1894, on pujaren alguns dels cims més emblemàtics, com el Sefton, el Silberhorn o el Tasman, fent a més la segona ascensió al Aoraki o Mount Cook. Entre els anys 1896 i 1897 FitzGerald tornà a comptar amb ell per l’expedició dels Andes que assolí, entre d'altres, l’Aconcagua i el volcà Tupungato (6570 m). L’any 1900 amb Scipione Borghese s’endinsà per la serralada del Tian Shan. Entre 1899 i 1902 visità de nou el Karakoram amb el matrimoni de geògrafs Bullock-Workman. Cap el 1907 abandonà la seva professió i entrà en una espiral autodestructiva, com a resultat de la seva addicció a l’alcohol. L’any 1899 publicà l’autobiografia From the Alps to the Andes. L’aresta (Aoraki), els colls (Mont Rosa i Nova Zelanda) i el Cerro Zurbriggen (5322 m, a l'Aconcagua) ens el recorden. 

Pierre Allain, amb audàcia i prudència

El curtmetratge “A l’assaut de la tour Eiffel”, dirigit per Alain Pol l’any 1947, mostra les habilitats de quatre escaladors que pugen la torre Eiffel davant els ulls incrèduls d’uns turistes i un gendarme enfurismat, que no pot fer res per aturar-los. La cordada estava formada per Guy Poulet, René Ferlet, Jacques Poincenot i Pierre Allain, uns magnífics alpinistes formats a la zona d’escalada en bloc del bosc de Fontainebleau. Aquesta àrea, on hi ha centenars de blocs de gres d’entre dos i una desena de metres, ha estat utilitzada com a lloc d’entrenament d’escalada des de finals del segle XIX. El bleausard (persona que escala a Fontainebleau) més important dels anys 1930 i 1940 va ser Pierre Allain, que hi obrí vies de cinquè i sisè grau. Pierre Allain (Mirebeau, 1904 -Saint-Martin-d’Uriage, 2000) va ser un inventor i un dels millors alpinistes francesos de tots els temps. Realitzà unes 25 primeres ascensions, d’entre les que destaquen les que protagonitzà amb Raymond Leininger l’any 1935 al Petit Dru per la cara nord i a la Meije pel vessant sud. A més, fou un dels membres de l’expedició francesa de l’any 1936 al Gasherbrum I (8080 m), que assolí la cota 6900 m. Els seus invents impulsaren l’evolució del material de muntanya. Així l’any 1933 fabricà un mosquetó asimètric i molt lleuger fet amb un aliatge d’alumini. El 1935 ideà un sac de dormir i un anorac de plomes. L’any 1943 va concebre un fre de ràpel en forma de forquilla, que posteriorment aniria modificant, i que és un antecessor dels actuals vuits. L’any 1935 fabricà unes botes lleugeres amb sola llisa de goma que, a partir de l’any 1948, es comercialitzaren amb les seves inicials PA i que són les precursores dels actuals peus de gat. Cap els anys 1930 obrí una botiga d’esports de muntanya a Paris. Posteriorment s’establí a Saint-Martin-d’Uriage (prop de Grenoble), on muntà un taller en el que fabricava ferramenta d’escalada i espeleologia. Va escriure llibres de muntanya, com L’art de l’alpinisme (1956) i Alpinisme et compétition (1948). En aquest últim es pot llegir una de les seves màximes “De l’audace dans la conception, de la prudence dans la réalisation”.    

Angelo Dibona, dotze pitons donen per molt

Cap a l’any 1908 el “diabòlic” escalador Tita Piaz afirmava que els problemes pendents a les Dolomites eren les parets oest de la Roda di Vaèl (Catinaccio), la sud-oest del Croz dell’Altissimo (Brenta), la nord de la Laliderer (Karwendel) i la nord de la Cima Una (Sesto). Aquest últim problema va ser abordat pel llegendari guia Sepp Innerkofler, que es veié obligat a retirar-se en no poder superar un dels passos clau, situat a 300 metres de l’inici, i on muntà una instal·lació de ràpel amb un pitó i una anella de corda. Temps després un guia novell s’adreçà a ell per informa-li que tenia la intenció de fer aquella via. Com Innerkofler creia que era impossible pujar més amunt d’on ell ho havia fet, prometé pagar-li 100 corones de plata si li portava l’anella de corda. El 18 de juliol de 1910, quasi un any després d’aquell encontre, el guia escalà la Cima Una per aquella via, recollí l’anella i s’embutxacà les 100 corones. Angelo Dibona (Cortina d’Ampezzo, 1879-1956) va ser un guia, monitor d’esquí i alpinista. Pioner de l’escalada de dificultat a les Dolomites, era nét, per via materna d’Angelo Dimai, l’iniciador d’una important dinastia de guies. A més de resoldre els quatre problemes als que es referia Piaz, obrí més de setanta noves vies, d’una dificultat que en molts casos no baixa del cinquè grau, a les Dolomites i als massissos dels Écrins (paret sud de la Meije i cara nord-oest de la Dôme de Neige) i Mont Blanc (aresta nord-est de la Dent du Requin). Alguns dels seus clients foren el rei Albert I de Bèlgica i els empresaris vienesos d’origen jueu Max i Guido Mayer. Amb aquests últims i el guia Luigi Rizzi realitzà les seves ascensions més importants. No era gaire partidari de l’ús de pitons, com ho demostra el fet que cert dia, en ser preguntat sobre quants en solia utilitzar a cada escalada, respongué que en tota la seva vida només n’havia emprat una dotzena. Va ser un dels protagonistes del film de l’any 1949 I Cavalieri della Montagna, ambientat als Tres Cims de Lavaredo i dirigit pel cineasta i escalador Severino Casara, on s’homenatja Emilio Comici i Sepp Innerkofler. L’Agulla (Écrins, 3131 m) i el Campanile (Cristallo, 2550 m) Dibona ens el recorden. 

Emil Solleder, fer l’extremadament difícil

A partir de principis del segle XX alguns alpinistes, principalment alemanys, austríacs i italians, començaren a escalar les parets dels diferents massissos dels Alps orientals per vies de gran dificultat. Per fer front a aquests reptes calgué, per una banda, introduir tot un seguit de mitjans artificials per assegurar i superar els passos més complicats i, per una altra, desenvolupar una nova tècnica d’escalada. Així, cap a l’any 1910, Otto Herzog començà a utilitzar uns mosquetons semblants als que empraven els bombers de Munich. Simultàniament, Hans Fiechtl dissenyà uns pitons, que milloraven clarament els ja existents. Alhora, Hans Kresz inventà els manchons, que eren uns peus de gat amb sola de feltre premsat que tenien una gran adherència. Finalment, Hans Dülfer desenvolupà un conjunt de tècniques per treure el màxim profit d’aquests nous invents. El gran progrés que es produí durant aquest temps en el món de l’escalada animà Willo Welzenbach a presentar l’any 1926 la històrica escala de dificultat de sis graus, reservant l’últim nivell a l’extremadament difícil. Les primeres escalades de sisè grau es van fer entre 1920 i 1930. Moltes d’elles van ser protagonitzades per alpinistes de l’escola de Munich, que adoptaren les tècniques proposades per Dülfer. Una de les primeres ascensions extremadament difícil, i possiblement la més important des d’un punt de vista històric, va ser la protagonitzada per Emil Solleder i Gustav Lettenbauer, que l’agost de 1925 van superar “la paret de les parets”, és a dir els 1200 metres de desnivell de la  cara nord-oest de la Civetta en 15 hores i utilitzant, només, una dotzena de pitons. Emil Solleder (Munich, 1899- La Meije, 1931) va ser un alpinista i guia de muntanya de l’escola de Munich. Començà a escalar a les parets calcàries de les serralades tiroleses de Karwendel, Wilder Kaiser i Wetterstein. Posteriorment protagonitzà ascensions als Dolomites que, per la seva dificultat extrema, han assolit la categoria de mítiques. A més de la Civetta, destaquen, respectivament, les dels anys 1925 i 1926, a la paret nord de la Furchetta (Odle) amb Fritz Wiessner i a la paret est del Sass Maor (Pale di San Martino) amb Franz Kummer. El juny de 1931 patí un accident mortal mentre feia la travessa de les arestes de la Meije (Écrins) amb un client. La clàssica via Solleder-Lettenbauer a la Civetta ens el recorda.

Jaume Oliveras, que Déu vos faci bons

Un dels objectius de la travessa Matagalls-Montserrat, que des de l’any 1972 organitza el Club Excursionista de Gràcia, és retre homenatge a mossèn Jaume Oliveras, un antic soci de l’entitat, que el 14 d’agost de 1904 realitzà aquesta caminada en una sola jornada amb un altre capellà. 25 anys després redactà una crònica de l’excursió, que va ser publicada al butlletí del Grup Excursionista Joventut Catalana. En un llenguatge fresc i farcit de divertides anècdotes, Oliveras descriu com van fer front als més de 85 km de longitud i 6000 m de desnivell acumulat. Curiosament, al principi de l’escrit posa en dubte que la proesa pugui ser repetida, tot afirmant que “anar del Montseny a Montserrat en un sol dia és un rècord que no sé si el jovent d’avui seria prou fort per a batre”. Al darrer paràgraf explica que arribats al monestir “vam donar les gràcies a la nostra Patrona d’haver-nos permès realitzar una gesta tan absurda com la d’anar del Montseny a Montserrat en una sola jornada”. A Oliveras fins i tot li semblà que la “Moreneta” es va comunicar amb ells “la Verge ens mirava amb cert aire mig rialler mig compassiu com dient-nos: Que Déu vos faci bons”. Jaume Oliveras i Brossa (La Garriga, 1877-Barcelona, 1957) va ser, segons el geògraf i historiador Josep Iglésies, “la figura més representativa de l’excursionisme pur, a qui no mogué cap especulació científica ni artística ni literària, sinó un principi elemental d’amor i admiració pels Pirineus”. Realitzà un nombre important d’activitats alpinístiques a les zones d’Encantats, Besiberri i Maladeta. Un exemple seria l’ascensió a l’Aneto, que protagonitzà l’any 1906 amb mossèn Antoni Arenas, on sense proposar-s’ho van obrir dues noves vies. Com portaven un equipament gens adequat per anar per una glacera, un cop van arribar a la collada de Corones (a la que accediren per la vall del mateix nom), van evitar la neu enfilant-se per l’aresta NO, inaugurant l'actualment coneguda com via dels descalços. A la baixada, i de nou per no trepitjar neu, van optar per fer la cresta SO o de Llosàs. Són destacables també les ascensions dels anys 1910 i 1911, respectivament, al Gran Encantat per la canal NO i al Petit Encantat per la paret i cresta NE (aquesta en solitari). Publicà el llibret Els llamps de la Maleïda, on descriu el terrible accident que va viure “in situ” el 27 de juliol de 1916, en què el guia José Sayó i el client Adolf Blass van morir al pas de Mahoma en ser fulminats per un llamp a causa d’una tempesta elèctrica. Afectat per aquest incident, l’any següent marxà a Veneçuela, on va ser prevere de la parròquia de la ciutat de Tumeremo. L’any 1925 retornà definitivament a Barcelona on, entre altres coses, impulsà la construcció de l’església de Santa Teresa de l’Infant Jesús del barri de Gràcia, de la que va ser el seu primer rector. La punta Oliveras-Arenas (3298 m), davant de l’Aneto, ens el recorda.    

Emil Zsigmondy, Berg Heil !

L’any 1861 l’odontòleg d’origen hongarès Adolf Zsigmondy ideà el primer sistema de notació dental, conegut com diagrama de quadrants de Zsigmondy-Palmer. Malgrat que actualment s’ha anat imposant la notació proposada per la Federació Dental Internacional, alguns dentistes de països com la Gran Bretanya encara utilitzen el diagrama de quadrants. Adolf Zsigmondy es casà amb la poetessa hongaresa Irma Szakmáry i tingueren quatre fills: Karl, Richard Adolf, Emil i Otto, que animats pels seus pares, van fer muntanyisme amb més o menys intensitat. El més petit, Karl, va ser un matemàtic i professor de la universitat de Viena, autor del teorema de Zsigmondy, bastant utilitzat en la teoria de nombres. Richard Adolf va ser un químic que l’any 1925 li fou concedit el premi Nobel de Química pels seus treballs en el camp dels col·loides. Otto, que era el més gran, va ser un dentista que també realitzà importants contribucions en l’àmbit de l’odontologia. L’altre fill, Emil (Viena, 1861-cara sud de la Meije, 1885), va fer un doctorat en medicina. Amb el seu germà Otto i també amb Ludwig Purtscheller i Karl Schultz, realitzà nombroses ascensions pels Alps de Zillertal, Dolomites, Oberland, Valais i Delfinat, essent un dels precursors de l’alpinisme sense guies. D’entre les seves empreses, sovint molt arriscades i qualificades de temeràries per alguns dels seus contemporanis, destaquen les travesses del Matterhorn i la Marmolada, les ascensions al Feldkopf (Zillertal) i el Monte Rosa pel corredor Marinelli, i, sobretot, la primera travessa de les arestes de la Meije. L’any 1881 pujà el pic de Fußstein (Zillertal) amb el seu germà Otto, Ludwig Purtscheller i el geògraf August von Böhm-Böhmersheim. Alguns historiadors afirmen que quan van arribar a dalt ho van celebrar tot cridant Berg Heil !, que és la manera com, des de llavors i segons aquests autors, molts alpinistes alemanys i austríacs es feliciten quan fan un cim. Poc abans de morir en un accident de muntanya, quan intentava pujar la Meije per una nova via, va escriure el manual sobre els perills a la muntanya Die Gefahren der Alpen. Posteriorment, l’any 1889, Karl Schultz edità el llibre Im Hochgebirge, Wanderungen von Dr. Emil Zsigmondy, que és un recull d’alguns dels seus itineraris. La Zsygmondy Spitze (o pic de Feldkopf de 3080 m) als Alps de Zillertal, la bretxa Zsigmondy a la Meije i la Zsigmondyhütte (o refugi Zsigmondy-Comici) als Dolomites de Sesto ens el recorden.

Alexander Kellas, els que s'adapten pugen més amunt

Al llibre Over the Sea and Far Away, publicat l’any 1876, Thomas W. Hinchliff, llavors president de l’Alpine Club, reflexionava sobre els límits del cos humà per adaptar-se a les grans altures, i suggerí que la màxima cota que es podia assolir era aproximadament d’uns 6500 m. Aquesta afirmació, però, va ser refutada pel duc dels Abruzzi (Luigi Amedeo de Savoia) que l’any 1909, en el seu intent de fer el Chogolisa, arribà fins els 7500 m sense cap suplement d’oxigen. Posteriorment, l’any 1920, el doctor Kellas publicà l’article A consideration of the possibility of ascendig Mount Everest on, a partir de criteris científics, concloïa que un alpinista amb unes condicions físiques i mentals excepcionals podria pujar l’Everest només amb l’oxigen de l’aire que captarien els seus pulmons. Com és ben sabut, l’any 1978 Reinhold Messner i Peter Habeler donaren la raó a Kellas al fer la primera ascensió a l’Everest sense utilitzar bombones d’oxigen. Alexander Mitchell Kellas (Aberdeen 1868-Khampa Dzong, Tibet, 1921) va ser un químic i himalaista escocès. Al poc temps d’acabar els seus estudis treballà amb el premi Nobel de química William Ramsay. Més tard, i durant quasi vint anys, impartí classes de química al Middlesex Hospital Medical School de Londres, on realitzà importants estudis sobre l’aclimatació a les grans altures, arribant a col·laborar amb l’eminent fisiòleg John Scott Haldane. Entre 1907 i 1921 organitzà vuit expedicions a les muntanyes de Sikkim, Kashmir i Garhwal, llavors zones molt poc conegudes, fent un nombre important de primeres ascensions a cims de més de 6000 m, com el Pauhunri (7128 m), Langpo (6954 m), Sentinel Peak (6490 m), Chomoyummo (6829 m) i Kangchenjau (6889 m). A més, va ser el primer en incorporar xerpes a les seves empreses, ja que s’adonà de que el seu organisme estava adaptat a les grans altures. Com possiblement ningú coneixia millor que ell les vies d’aproximació a l’Everest, va ser convidat a participar a l’expedició britànica de reconeixement de l’Everest de 1921. Tanmateix, als pocs dies d’incorporar-se, agafà una disenteria i morí d’un atac de cor. El pic (6680 m) i el coll (6343 m) de Kellas a l'estat de Sikkim (Índia) ens el recorden.

Jacques Vidal, observant Mercuri i el Pirineu

A principis del segle XVIII es començà a calcular l'altura de les muntanyes mitjançant triangulacions i mesures baromètriques. Així, durant la campanya duta a terme els anys 1700 i 1701 per determinar l'arc del meridià entre Dunkerque i Cotlliure, els astrònoms Giovanni Domenico Cassini, el seu fill Jacques Cassini i Giacomo Filippo Maraldi calcularen l'altura de diversos cims, com el Canigó, el roc de Madres i el pic de Saint-Barthélemy.  Malgrat que posteriorment es realitzaren més càlculs, a finals del segle XVIII es desconeixia l'altura de les principals muntanyes del Pirineu. Aquesta tasca va ser abordada pels científics Henri Reboul i Jacques Vidal, que entre 1786 i 1789 van pujar un conjunt de cims des d'on, per triangulacions, determinaren l'altura de les muntanyes més rellevants. Destaquen, sobretot, els treballs realitzats per calcular l’altura del pic de Midi de Bigorre (2877 m), on el dia 6 d’agost de 1787 van fer-hi un bivac, i l’ascensió al Turon de Neuvielha (3035 m), també l’agost de 1787, que és el primer tresmil del Pirineu del que es té constància que va ser pujat. Els resultats d’aquesta empresa van ser publicats l'any 1817 a la revista Annales de Chimie et de Physique sota el títol de Nivellement des principaux sommets de la chaîne des Pyrénées. En aquest treball s'afirmava que el cim més alt del Pirineu era l’Aneto. Jacques Vidal (Mirapeis o Mirepoix 1747-1819) va ser un astrònom d'origen occità, que destacà per la seva habilitat per construir instruments i desenvolupar tècniques d'observació eficients. Al poc temps d’acabar els estudis d’enginyeria, va ser contractat pel baró de Bonrepos (Jean Gabriel Amable de Riquet) com a astrònom de l’observatori que tenia al seu castell. Posteriorment, Vidal arribà a ser director de l’observatori de Tolosa de Llenguadoc. Fruit de la col·laboració amb astrònoms de la talla de Jérôme Lalande i Honoré Flaugergues, catalogà més d’un miler d’estrelles. Realitzà importants aportacions a l’estudi dels cometes com, per exemple, les observacions del Gran Cometa de 1807 (C/1807 R1), del que estimà la longitud de la seva cua. Ocupa un lloc important en la història de l’astronomia per les seves observacions de  Mercuri, que van ser elogiades per alguns dels científics més importants de l’època. A més, realitzà estudis sobre la refracció de la llum a l’atmosfera i sobre el magnetisme terrestre. L’any 1808 retornà al seu poble natal, on es va fer construir un petit observatori, i on col·laborà com a enginyer en diverses obres públiques. Ultra ser un bon científic i enginyer, Vidal era una persona erudita, que interpretava música i fins i tot era capaç de redactar memòries sobre els monuments de la seva regió. La punta Reboul-Vidal (3007 m), prop del Turon de Neuvielha, i el carrer de l’astrònom Vidal a Mirapeis ens el recorden.

Antoine de Ville, tot es pot pujar

A principis de novembre de 1490, i durant un pelegrinatge a la catedral de Notre Dame d’Embrun, el rei de França Charles VIII es fixà en el Mons Inaccessibilis o Supereminet Invius, una muntanya aïllada i inaccessible situada al massís del Vercors, que és una de les set meravelles del Delfinat i que, segons algunes llegendes, era la llar de deus, deesses, àngels i d’altres esperits. El Mont Aiguille (2085 m), que és com es coneix actualment, és una mesa o muntanya tabular d’uns 900 m de longitud i d’uns 130 m d’amplada màxima, amb penya-segats a totes bandes que superen els 250 m. El rei, que era un jove un xic presumptuós, considerà que calia pujar-hi com fos, i plantejà el repte a un del seus homes de confiança, Antoine de Ville, que s’avingué a fer-ho. De Ville, que segons alguns cronistes, era audaç, obstinat i enginyós, emprà tècniques d’assalt de fortaleses per escalar la muntanya. Durant uns vint mesos preparà tot el material necessari: uns 1500 metres d’escales i, segons paraules d’ell, uns ginys subtils (alguns historiadors creuen que es referia a bastides). El  26 de juny de 1492 liderà un equip de vuit persones que assolí el cim. Entre elles hi havia el seu criat, un predicador apostòlic, un especialista en l’assalt de fortaleses, un picapedrer, un fuster i l’almoiner François de Bosco, que va fer de cronista. Durant el sis dies que restaren dalt de la muntanya van construir una cabana, van plantar tres creus, van celebrar misses i fins i tot van rebre la visita d’alguns personatges notables de la regió, que tot aprofitant la infraestructura, van fer-hi cap. També havien de rebre Yves Lévy, agutzil del parlament de Grenoble, que havia de donar fe de l’ascensió; tanmateix, s’espantà tant, que no pujà i aixecà acta des de baix. A la seva crònica de Bosco explicà que els ascensionistes van quedar meravellats per la bellesa del lloc: un prat florit i acollidor on van veure ocells de molts colors. La primera ascensió al Mont Aiguille (la segona la va fer Jean Liotard, veí del poble de Trézannes, l’any 1834) va ser ben coneguda a l’època, com ho demostra el fet que al llibre IV del Pantagruel, publicat l’any 1552, François Rabelais descriu l’escalada d’una muntanya amb forma de bolet, que sens dubte es basa en la gesta de de Ville. Antoine de Ville, senyor de Dompjulien i de Beaupré, va ser un cavaller, conseller i camarlenc del duc de Lorena, René II. Alguns estudiosos afirmen que va néixer l’any 1450 al poble de Ville-sur–Illon (Lorena). Participà a la cèlebre batalla de Nancy de 1477, que enfrontà els ducs de Borgonya i Lorena, donant suport a aquest últim. A partir de 1479 es posà al servei, com a enginyer artiller, del rei Charles VIII, que al poc temps l’anomenà conseller, camarlenc i capità de Montélimar i de Saou. En el context de les guerres italianes de 1494-1498, participà en la conquesta del regne de Nàpols, estant al càrrec d’una companyia de 50 homes armats i de 400 arquers. Després de la victòria francesa de 1494, el rei l’anomenà governador i duc de Monte Sant’Angelo, càrrec que ocupà fins la seva mort, que segons alguns historiadors succeí l’any 1497. Les diferents plaques commemoratives de l’ascensió de 1492, que es troben al Mont Aiguille, i el grup escolar “Antoine de Ville” del poblet de Clelles (Isère) ens el recorden.

Sant Bernat de Menthon, cal mantenir el dimoni a ratlla

La via Francigena era la ruta més freqüentada pels pelegrins, viatgers i mercaders que a l’edat mitjana es dirigien cap a Roma, tot passant pel nord de França. La clau de volta del camí era el coll del Gran Sant Bernat (2473 m), que comunica el Valais amb la Vall d’Aosta. En època romana hi passava una via, de la que actualment són visibles algunes restes. A més, hi havia un alberg i un temple dedicat a Júpiter Penninus; per aquest motiu el lloc s’anomenava Mont Jovis (en francès Montjoux). Les persones que, cap a l’any 1000, passaven per aquest indret havien de fer front, per una banda, als perills propis de la muntanya i, per una altra, als possibles actes de pillatge dels bandolers que freqüentaven aquests verals. El lloc adquirí tan mala fama que la gent creia que el dimoni s’hi havia instal·lat, i que, com a delme, cobrava la vida d’una de cada deu persones. Diu la llegenda que un dia Sant Bernat hi pujà i que, quan el dimoni se li atansà, li llançà la seva estola al coll, que a l’instant es convertí en una cadena. Alguns autors afirmen que el dimoni està encadenat dins d’una glacera fins el dia del Judici Final. Sant Bernat de Menthon, o d’Aosta o de Montjoux (Menthon, Alta Savoia 1020-Novara 1081) era membre d’una família noble propietària del castell de Menthon (prop de llac d’Annecy). Arribat a l’edat adulta decidí dedicar la seva vida al servei de l’Església. Va ser ardiaca de la catedral d’Aosta i predicà durant més de 40 anys la doctrina cristiana pels pobles de vall d’Aosta i els seus voltants. Cap a el 1050 va fer construir albergs de viatgers als colls del Gran i el Petit Sant Bernat (2188 m, que comunica les valls d’Aosta i del riu Isère) a fi de millorar la seguretat d’aquells indrets. Encarregà la gestió del primer d’aquests albergs a un grup de canonges agustins, que actualment constitueixen la Congregació del Gran Sant Bernat. Malgrat que era venerat des de principis del segle XII, la seva canonització data de l’any 1681. El 1923 el papa Pius XI l’anomenà patró dels alpinistes, excursionistes, esquiadors i habitants dels Alps. La seva onomàstica se celebra el 15 de juny. Els gossos santbernat, que s’utilitzaven per guardar els albergs i fer salvaments de muntanya, i els colls del Gran i el Petit Sant Bernat ens el recorden.  

Jean-Antoine Carrel, el vi negre ho cura tot

L’any 1880 el cèlebre alpinista Edward Whymper organitzà una campanya científica de mig any de durada als Andes de l’Equador, que tenia per objectiu recopilar dades per fer un estudi sobre l’etiologia del mal de muntanya. Els expedicionaris, entre els que hi havia el guia Jean-Antoine Carrel, realitzaren primeres ascensions a diferents cims, com el Chimborazo (6310 m), Cayambe (5790 m), Antisana (5750 m), Carihuairazo (5116 m), Illiniza (5248 m) i, fins i tot, passaren la nit dalt del Cotopaxi (5897 m). El 1892 Whymper publicà el llibre Travels amongst the Great Andes of the Equator, un clàssic de la literatura de muntanya, on es combinen les descripcions geològiques i geogràfiques amb la narració de les diferents ascensions. En el capítol III explica que per mitigar els símptomes del mal de muntanya subministrava clorat potàssic als seus guies. Tanmateix, Carrel no en volia prendre, ja que segons ell el millor medicament per guarir qualsevol malaltia era el vi negre. Jean-Antoine Carrel (Valtournenche 1829-1890), també conegut amb el sobrenom de “il bersagliere”, va ser un pastor, pagès, caçador, artesà i, sobretot, guia de muntanya valldostà. Participà a les guerres d’independència d’Itàlia com a membre dels bersaglieri, un cos de tiradors d’elit. Carrel és especialment conegut per rivalitzar amb Whymper per ser el primer en pujar el Cervino o Matterhorn. Com és ben sabut, i després de moltes temptatives, el 14 de juliol de 1865 Whymper fou el primer en fer cim (per l’aresta Hörnli), mentre que Carrel ho va fer tres dies després (per la cresta del Leone). La victòria de Whymper, però, fou agredolça, ja que en el descens quatre dels set membres de la cordada moriren com a conseqüència de la fatal relliscada d’un d’ells. Als films Der Kampf ums Mattherhorn (1928) i The Challenge (1938), protagonitzats pel cineasta i alpinista Luis Trenker, s’il·lustra aquesta història. Malgrat les disputes, Whymper tenia una gran estima per Carrel, com ho demostra el fet que el contractés per la campanya dels Andes. A més, en un dels apèndix del seu llibre Scrambles amongst the Alps, va fer una sentida necrologia de Carrel, on es narren molts detalls de la seva darrera ascensió: un intent frustrat pel mal temps de pujar el Cervino amb el compositor Leone Sinigaglia i el guia Carlo Gorret. Whymper explica que els alpinistes arribaren a una cabana, situada a prop de l’actual refugi Carrel (3835 m), on s’aixoplugaren d’una forta tempesta durant dos dies. Com que continuar més temps a la cabana era perillós i no els hi quedaven més provisions, van decidir baixar sota unes condicions meteorològiques molt dolentes, que es cobraren la vida del propi Carrel, que morí de fred i esgotament. Posteriorment Sinigaglia i Gorret reconegueren que, gràcies als coneixements i determinació de Carrel, pogueren baixar els trams més compromesos i, per tant, salvar la vida. La croce di Carrel, que és una creu d’acer feta construir per Sinigaglia al lloc on Carrel morí, que està situada a 2920 m en la ruta per pujar el Cervino des de Breuil, i la Punta Carrel (3841 m), entre el Cervino i la Dent d’Herens, ens el recorden. 

Hudson Stuck, millor pujar una muntanya que trobar una mina d’or

El setembre de 1906 l’explorador Frederick Cook afirmà que havia pujat el cim del Denali o Mont McKinley (6168 m). L’any següent publicà el llibre To the Top of the Continent, on hi havia una foto amb una persona dalt del cim, que suscità les sospites d’alguns alpinistes. Poc temps després, aquests demostraren que en realitat Cook havia pujat una muntanya de 1675 m, situada a uns 30 km del cim, que actualment es coneix amb el nom de “Fake Peak” (Pic Fals). Malauradament aquest no va ser l’únic episodi fraudulent protagonitzat per Cook, ja que el 1908 assegurà que havia arribat al Pol Nord, fet que anys més tard es demostrà que també era fals. Un intent més seriós per fer el cim el protagonitzaren el components de l’expedició Sourdough, formada pels miners Tom Lloyd, Peter Anderson, Billy Taylor i Charles McGonagall, que el 1910 assoliren la punta Nord (5934 m) del Denali. Deixaren com a testimoni un pal d’uns 4 m amb una gran bandera americana, que pensaven que es podria veure, utilitzant un potent telescopi, des de la ciutat de Fairbanks, que dista 240 km del cim. Tanmateix, com el grup no tenia cap experiència alpinística i la bandera no era visible, poca gent se’ls va creure. Finalment, el 7 de juliol de 1913 l’expedició formada per Hudson Stuck, Harry Karstens, Walter Harper i Robert Tatum assoliren la punta Sud (6168 m). L’empresa va ser èpica, ja que, entre d’altres coses, hagueren de tallar esglaons, en un recorregut de molts quilòmetres, per un terreny que l’any anterior havia sofert els efectes d’un gran terratrèmol. Un cop arribats al cim van veure amb gran sorpresa la bandera que els integrants de l’expedició Sourdough havien plantat tres anys abans a la punta Nord, que dista uns 3 km de la Sud. Hudson Stuck (Londres 1863-Fort Yukon, Alaska, 1920) va ser un religiós de l’Església Episcopal dels Estats Units. Amant dels espais oberts; com la vida a una ciutat com Londres no l’omplia, després de completar els seus estudis al King’s College, es plantejà emigrar a Austràlia o a Texas. Com no tenia clar el destí, s’ho jugà a cara o creu: cara volia dir Austràlia i creu Texas. Com sortí creu el 1895 anà a Texas, on al principi treballà com a cowboy. Més endavant estudià teologia i va ser ordenat sacerdot, arribant a ser rector de la catedral de Sant Matthiew de la ciutat de Dallas, on desenvolupà una gran tasca social, fundant escoles i cases d’acollida per nens i indigents. A més, impulsà iniciatives per acabar amb el treball infantil i d’altres pràctiques tan execrables com els linxaments. El 1904 va ser anomenat ardiaca del territori de Yukon, on continuà la seva tasca social, convertint-se, a més, en un ferm defensor de la cultura i el drets dels indis d’Alaska. Així, per exemple, enlloc de McKinley defensà  el topònim Denali, que vol dir “el més gran” en les llengües atapascanes que parlen els indis que viuen pels voltants d’aquesta muntanya. Durant els setze anys que va viure en aquestes terres va recórrer desenes de milers de quilòmetres amb trineus de gossos i canoes. Moltes d’aquestes experiències les va explicar als llibres Ten Thousand Miles with a Dog Sled i Voyages on the Yukon and its Tributaries. També va escriure The Ascent of Denali. Just en el primer capítol d’aquest llibre apareix una frase que resumeix el seu tarannà: “Prefereixo pujar aquesta muntanya que descobrir la més rica mina d’or d’Alaska”. Els seguidors de l’Església Episcopal el recorden el 22 d’abril de cada any, ja que segons el seu calendari de sants, aquest és el dia dedicat a ell i al naturalista John Muir. Els que no són seguidors d’aquest corrent religiós el recordaran si pugen el Denali o miren el mapa de la zona, ja que a prop d’aquesta muntanya hi ha l’anomenada Archdeacons Tower (Torre de l’Ardiaca) de 5974 m.

Henri Barrio, les aparences enganyen

Durant la Segona Guerra Mundial molts jueus i soldats aliats van poder passar de la França ocupada a Espanya gràcies a la tasca, tot sovint heroica, dels membres de les xarxes d’evasió que operaven en diferents punts del Pirineu. S’han escrit moltes obres sobre aquest tema, però no està de més citar el llibre de Francesc Viadiu Entre el Torb i la Gestapo, que tracta d’una xarxa d’evasió que actuava a Andorra. A la vall d’Aspe n’hi havia una altra formada per membres de la Resistència francesa. Un d’ells era el reconegut pirineista Henri Barrio, que cap el 1942 va ser capturat per la Gestapo. Durant l’interrogatori, i en resposta a les qüestions referents a la seva activitat com a passador, Barrio respongué: Jo alpinista ? Mireu-me bé: tinc una mà i un peu amb només una falange, un genoll dislocat, un ull sense cristal·lí i el cor hipertrofiat. Vostès creuen que jo puc fer de passador ? Els que l’interrogaven estaven confusos: efectivament aquell no podia ser l’home que buscaven, però com dubtaven van decidir enviar-lo a Tolosa de Llenguadoc, per a què fos interrogat pels seus superiors. Durant el trajecte, però, Barrio s’escapolí saltant del tren en marxa, i es refugià a casa del pastor i escalador de la vall d’Aspe Pierre Bourdieu, que el 1922, descalç i sense corda, realitzà la primera ascensió al Capéran de Sesques. Henri Barrio (1912-1969) va ser un guia de muntanya i mestre d’escola bearnès. Malgrat tenir una constitució física deficient, va ser un dels millors escaladors del Pirineu del període d’entreguerres. Liderà la segona ascensió al corredor de Gauba, 44 anys després de que ho fessin Henri Brulle i Célestin Passet, i només dos dies abans que la cordada de François Cazalet i Robert Ollivier també ho aconseguís. Una altra de les seves grans fites va ser la primera ascensió al Vinhamala per la cara Nord. Va ser mestre d’escola d’un llogaret proper al municipi de Sarrance (vall d’Aspe), on junt amb el també mestre Jean Dutech, aplicà mètodes pedagògics avançats a la seva època, que afavorien el contacte dels alumnes amb la natura. Així, per exemple, impartien classes d’iniciació a l’esquí, o feien excursions botàniques i itineraris de natura per identificar i reconèixer rastres d’animals. Fidel al seu ideal de que el muntanyisme havia de ser una activitat popular i no reservada només a una elit, durant molts anys organitzà campaments de muntanya per joves, on s’inculcaven valors tan importants com la solidaritat i la tolerància. Una de les petites agulles d’Ansabère, la Punta Barrio, i diferents vies d’escalada com les clàssiques Barrio-Bellocq a la cara Nord del Vinhamala i a la Punta de Aragón (Midi d’Ossau), ens el recorden.

Jean Arlaud, amb una bona dieta es puja millor

El film Karakoram, del cineasta i alpinista Marcel Ichac, guanyà el premi al millor curtmetratge de la Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica de Venècia de l’any 1938. L’obra és el reportatge gràfic de la primera expedició francesa a l’Himàlaia, que tenia per objectiu l’ascensió del Gasherbrum I (8080 m). La pel·lícula il·lustra com era una expedició a l’Himàlaia als anys 1930, destacant, per exemple, les imatges on es veu una corrua de quasi 800 camàlics traginant 8 tones de material per la glacera de Baltoro. L’expedició liderada per Henry de Ségogne, en la que hi participà, entre d’altres, l’alpinista i inventor Pierre Allain, assolí la cota 6900 m, però no feu el cim, bàsicament degut a que el monsó arribà tres setmanes abans del previst. El metge de l’expedició era el doctor Arlaud que aconseguí que els alpinistes mantinguessin en tot moment un perfecte estat de salut, tot realitzant, entre d’altres coses, un intel·ligent i escrupolós control de les dietes. Jean Arlaud (Romans-sur-Isère 1896 - Gourgs Blancs 1938) va ser un metge d’origen savoià que jugà un paper clau en el desenvolupament del pirineisme d’entreguerres. Descobrí el Pirineu essent estudiant de medicina de la universitat de Tolosa de Llenguadoc. Realitzà primeres ascensions a algunes puntes com, per exemple, les agulles d’Argarot i Franqueville, el pic de Bondidier o la Punta Buzón del Firé als Mallos de Riglos. Però, sobretot obrí noves vies a diferents cims, destacant, el Posets pel corredor Arlaud, la Dent d’Orlu per la cara sud, el Petit Vinhamala per la via dels seracs i les crestes de Salenques, del Diablo i d’Alba. L’any 1920, i dins l’estructura del Club Alpí Francès (CAF) de Tolosa, fundà el Groupe des Jeunes (GDJ), que tenia per objectiu la divulgació de l’escalada en el jovent, advocant per una evolució de l’alpinisme de l’època en la direcció d’ascendir muntanyes sense guies i per vies de certa dificultat. Per això, durant molts anys organitzà campaments de muntanya en diferents zones del Pirineu, en els que es pujaven els pics més característics per múltiples vies. Realitzà una important tasca de difusió de l’esquí de muntanya, esdevenint president de la Fédération Pyrénéenne de Ski. A més, durant l’expedició del Karakoram establí un rècord d’alçada a l’esquiar a 6700 m. Publicà els llibres Entraînament Sportif a l’Alpinisme, Manuel d’alpinisme i Manuel de Camping. Després de la seva mort i, a partir de les notes que prenia a les excursions, s’editaren els famosos Carnets de Jean Arlaud. El pic de Jean Arlaud o del Puerto de Oô (3065 m), al costat del Gourgs Blancs, on va morir per un accident de muntanya, el collado de Jean Arlaud al Posets i diferents vies o corredors com els d’Arlaud al Posets i Arlaud-Souriac a la Punta Chausenque ens el recorden.

George Everest, millor un el·lipsoide que una esfera

Al llibre Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687) Isaac Newton demostrà teòricament que la Terra no era una esfera perfecta, sinó que està lleugerament aplanada als pols. Aquesta afirmació creà una gran controvèrsia i, per demostrar si era o no correcta, l’any 1734 l’Acadèmia de Ciències de París organitzà expedicions a dos llocs de latituds molt diferents: Lapònia i Equador. L’objectiu era mesurar a cada indret un grau de l’arc d’un meridià (uns 110 km), emprant tècniques de triangulació. Malgrat que els resultats semblaven indicar que Newton tenia raó, el debat continuà ben viu. A principis del segle XIX la East India Company (EIC) impulsà el projecte topogràfic Great Trigonometric Survey (GTS), amb el que es volia cartografiar el subcontinent indi, determinant per triangulació un conjunt de paral·lels i meridians. La part més complicada va ser la mesura de la longitud dels més de 21 graus de l’arc del meridià terrestre (uns 2400 km) que va del cap Comorin (punt més meridional de l’Índia) fins l’Himàlaia, que s’anomenà Great Arc. La missió va ser encarregada al coronel William Lambton, que des de l’any 1818 va tenir com ajudant un jove oficial de cognom Everest. El coronel Sir George Everest (Crickhowell, País de Gal·les 1790-Londres 1866) va ser un geodesista, geògraf i topògraf britànic. El 1806, un cop acabà la seva formació a l’acadèmia militar de Woolwich, s’allistà a la EIC i marxà a l’Índia. A partir de 1813 realitzà importants tasques topogràfiques a l’illa de Java i per l'incipient servei de telegrafia de l’Índia. Aquests treballs cridaren l’atenció de Lambton, que el contractà com a assistent en cap del GTS. A partir de 1823 i 1830 va ser, respectivament, el superintendent del GTS (en substitució de Lambton) i el cap del departament de topografia de l’Índia. El GTS va ser un projecte costós, ja que, entre d’altres coses, calia transportar material pesant (el gran teodolit pesava 500 kg), construir torres de gran alçada, realitzar mesures nocturnes, etc. Així, per realitzar els treballs de camp era necessària la participació de centenars de persones, així com d'un nombre important de cavalls, camells i elefants. A més, de vegades, s’havien d’endinsar en zones infestades de tigres i serps, o en regions on la probabilitat de contreure malalties com el tifus o la malària era extremadament alta. De fet, durant els 25 anys que Everest treballà pel GTS, hagué de fer estades de recuperació d’un o més anys de durada, estant més d’un cop al llindar de la mort. L’any 1830 modelitzà la forma de la Terra amb la funció matemàtica d’un el·lipsoide, anomenat el·lipsoide d’Everest, que, amb algunes modificacions, han anat utilitzant els geodesistes de l’Índia, Malàisia i Pakistan. El 1843 finalitzà la mesura del Great Arc i tornà a la Gran Bretanya, on publicà el llibre An Account of the Measurement of Two Sections of the Meridional Arc of India, on presentà els resultats del Great Arc, i on confirmà definitivament que la tesi de Newton era correcta. L’any 1856 Andrew Scott Waugh, que substituí Everest com a superintendent del GTS i que mesurà l’alçada dels cims més representatius de l’Himàlaia, anuncià que el pic XV era el més alt de la Terra. Com desconeixia els topònims nepalès (Sagarmatha) i tibetà (Chomolungma), li posà el nom del seu predecessor. Així, doncs, la muntanya més alta de la Terra i l’el·lipsoide d’Everest ens el recorden.

Émile Belloc, el vuitè de la Plèiade

Segons la mitologia grega les Plèiades eren set nimfes filles d’Atles i Plèione. Des de l’antiguitat el terme s’ha anat utilitzant per referir-se a un grup de set escriptors o poetes especialment brillants. Tanmateix, l’historiador Henri Beraldi, en el seu llibre Cent ans aux Pyrénées, introduí el terme Plèiade dels Pirineus per referir-se al grup de set pirineistes que, durant la segona meitat del segle XIX, realitzaren l’exploració sistemàtica dels cims i les valls pirinenques. El grup estava format per Henry Russell, Alphonse Lequeutre, Paul Édouard Wallon, Franz Schrader, Maurice Gourdon, Aymar de Saint Saud i Ferdinand Prudent. Tanmateix, malgrat que havien de ser set, Beraldi hi afegí el que ell considerava com l’home dels llacs del Pirineu, que va descriure com una persona sàvia, modesta i afable. Émile Belloc (Tolosa de Llenguadoc, 1841-1914) va ser un naturalista i toponimista francès. Establert a Paris com a oficial del ministeri d’instrucció publica, realitzà nombroses missions científiques, publicant alguns llibres i nombrosos articles en àmbits tan diversos com la hidrologia, la glaciologia, la botànica i la toponímia, preferentment del Pirineu. Així, cartografià un gran nombre de llacs, com els d’Oô, Caillauas, Clarabide, molts del  massís de Néouvielle, etc. Aquesta tasca la realitzava amb una senzilla canoa i una sonda de la seva invenció anomenada sonda Belloc. Aquesta consistia en un cable metàl·lic i un quadrant graduat, per llegir les fondàries, que fou utilitzada per molts limnòlegs i oceanògrafs. Entre el 1897 i el 1900 realitzà tot un seguit d’experiments per veure on anava a parar el corrent d’aigua que s’escola pel Forau dels Aigualluts. La rudimentària tècnica que utilitzà el feren concloure erròniament que l’aigua se'n anava al riu Ésera. Finalment, el 1931 l’espeleòleg Norbert Casteret demostrà que el curs ressorgia als Uelhs deth Joèu i, per tant, a la conca de la Garona. En el camp de la toponímia els seus coneixements de l’occità li foren molt útils per restablir i donar sentit a molts topònims que s’havien anant malmetent per traduccions al francès o transcripcions incorrectes. Destaquen els treballs sobre els noms de lloc de la França meridional i els Pirineus. Així, per exemple, aconseguí que a França s’imposés el topònim Aneto enlloc de Néthou. En el camp de la botànica realitzà estudis sobre algues unicel·lulars (diatomees) dels llacs de les zones de Luchon i Pirineus centrals, i també de la costa occidental del Marroc. Membre del Club Alpí Francès, també fou un gran bibliòfil, fotògraf i un excel·lent intèrpret de violi. El pic de Belloc (3008 m), les puntes Belloc Central (3006 m) i Sur (3007) i el llac de Belloc, prop del pic dels Spijeoles, ens el recorden.

François de Foix-Candale, la muntanya és una panacea

Al seu llibre Histoire universelle l’historiador Jacques Auguste de Thou explica que el maig de 1552 el comte de Foix-Candale organitzà una expedició per pujar el Midi d’Ossau, que en aquella època era anomenat “les bessones”, i que es considerava com la muntanya més alta mai assolida. El seguici estava format per cavallers, pastors, pagesos i camàlics, que anaven amb vestits de pells, i que portaven ganxos i escales per superar els passos més difícils. Pel que sembla no assoliren el cim, però si que arribaren a una alçada que estava per sobre del núvols. En realitat no se sap amb certesa qui va ser el primer (i quan) que pujà el Midi d’Ossau. Molts historiadors afirmen que va ser cap el 1787 i que possiblement fou un col·laborador dels cartògrafs Henri Reboul i Jacques Vidal. Tanmateix, una de les versions més poètiques que es coneixen és la que es recull al llibre de Marcos Feliu La Conquista del Pirineo, on es diu que va ser un pastor de la vall d’Aspe que, cada dia quan arribava a la seva cabana després de treballar, veia com l’ombra de la muntanya l’atrapava, de manera que semblava com si estigués dalt del cim; el desig de pujar fou tan gran que evidentment va fer el cim... François de Foix-Candale o Franciscus Flussatus Candalla (castell de Cadillac, Bordeus, 1512 - Bordeus 1594) fou un alquimista, humanista i matemàtic renaixentista, membre d’una branca de la família dels comtes de Foix emparentada amb els comtes de Kendal (Anglaterra). A partir de 1570, i fins la seva mort, va ser bisbe de la diòcesi d’Aire-sur-l’Adour. Entre 1572 i 1587 va ser captal de Buch o senyor feudal del Captalat de Buch, territori de la Gascunya que agrupava les actuals comunes de Arcachon, La Teste de Buch i Gujan-Mestras. Va convertir la seva residència, el castell de Puy Paulin, en un centre d’erudició, on eren convidats intel·lectuals de la talla del gran pensador Michel de Montaigne, qui, per cert, el cità en alguns dels seus famosos Essais. En el terreny de les matemàtiques traduí del grec al llatí els Elements d’Euclides, i impulsà els estudis de geometria a Bordeus, creant una càtedra de matemàtiques al Collège de Guyenne. En el camp de la filosofia, edità i traduí al llatí i al francès alguns dels llibres del Corpus Hermeticum, obra que conté els principis del hermetisme, que va ser un corrent espiritual que es desenvolupà a l’època hel·lenística, que revifà al Renaixement i que es fonamenta en els escrits atribuïts a Hermes Trismegist. En el camp de l’Alquímia inventà alguns medicaments i fins i tot una infusió de plantes barrejades amb alcohol, que s’anomenà Eau de Candale, que s’emprava com a panacea per guarir qualsevol malaltia i que fou bastant utilitzada a França fins ben entrat el segle XIX.