Marie Paradis, si ho voleu saber aneu-hi

L’any 1832 Alexandre Dumas (pare) va fer un viatge per Suïssa i algunes poblacions properes, que posteriorment l’inspirà a escriure el llibre Impressions de Voyage: Suisse. Al capítol XI explica que, durant la seva estada a Chamonix, anà d’excursió a la Mer de Glace amb el guia Pierre-Joseph Payot. Quan sortiren del poble, el guia s’aturà per parlar amb una senyora que, com li aclarí posteriorment, es deia Marie Paradis i era l’única dona que havia fet el Mont Blanc. Dumas, encuriosit, demanà al guia més informació sobre el tema, i aquest, que fou un dels que pujà amb Paradis, ho va fer amb un gran luxe de detalls. A partir d’aquesta informació, al mateix capítol del llibre, Dumas explica que el 13 de juliol de 1808 Jacques Balmat, que el 1786 va fer la primera al Mont Blanc amb Michel-Gabriel Paccard, liderà una expedició a aquest cim amb cinc veïns de Chamonix. Poc abans de partir, dues conegudes van preguntar a Balmat si s’hi podien afegir. Una no va ser acceptada, ja que alletava un infant de set mesos. L’altra, Marie Paradis, que era soltera i treballava com a minyona en un hostal, es va unir al grup després d’una breu i intensa conversa amb Balmat. L’expedició va fer nit als Grands Mulets. L’endemà, després de superar amb moltes dificultats una paret de neu, Paradis i un altre membre del grup, començaren a donar símptomes de defalliment. Balmat, que era un guia expert, va entendre que l’objectiu era assolible i decidí continuar, donant sobretot suport a Paradis, que estava al límit de les seves forces. Finalment, a empentes i rodolons, tots van fer el cim. La baixada es desenvolupà amb relativa normalitat i l’endemà arribaren a Chamonix, on alguns veïns interpel·laren Paradis sobre les coses que havia vist. Ella, esgotada, els hi respongué que seria molt llarg d’explicar, ja que n’havia vist moltes de coses; però que si ho volien saber, només calia que hi anessin. Uns anys després Marie Paradis (Saint-Gervais-les-Bains, 1778-Chamonix 1839), que fou un personatge molt popular al Chamonix de l’època, obrí un petit establiment, on servia menjar i begudes. L’any 1838 fou la convidada d’honor del sopar que organitzà la segona dona que pujà el Mont Blanc, l’aristòcrata Henriette d’Angeville. Un carrer a les localitats de Valence i a la Roche-sur-Yon, un carreró a Annecy, un passeig a Chamonix i una escola a Saint-Gervais-les- Bains, ens la recorden.

Vladímir Arséniev, explorant i fent amics per la taigà

L'any 1975 el cineasta Akira Kurosawa dirigí la pel·lícula Dersú Uzalà. L’obra, basada en textos autobiogràfics de Vladímir Arséniev, té per protagonistes el mateix Arséniev i Dersú Uzalà. El primer capitaneja un grup de soldats que explora el curs alt del riu Ussuri, que és fronterer entre la Xina i Rússia. El segon és un bonhomiós vell caçador d'ètnia hezhen (nanái o gold), que els fa de guia. El film narra l'amistat entre dues persones de mons diferents; així, mentre que Arséniev és un home de ciutat, el caçador, de creences xamanistes, viu a la taigà siberiana. Malgrat aquestes diferències, ambdós comparteixen l'amor i el respecte per la natura. Vladímir Klàvdievitx Arséniev (Sant Petersburg, 1872-Vladivostok, 1930) fou un explorador, geògraf, etnògraf i escriptor, que liderà nombroses expedicions a les zones més remotes de l'est de Rússia. Destaquen les que realitzà pels rius Ussuri i Amur, les muntanyes de Sikhotè-Alín, la península de Kamtxatka i les illes del Comandant. Com a naturalista va descriure la flora, la fauna i l'etnografia d'aquelles contrades, trobant, a més, les fonts d'alguns rius. Fou membre d'un bon grapat de societats científiques, així com director del museu regional de la ciutat de Khabarovsk. A més, ocupà càrrecs polítics, promovent la creació de reserves naturals i de normatives per a la preservació de recursos naturals. Va escriure nombrosos articles científics i assaigs, però les seves obres més conegudes són els llibres Pel país de l'Ussuri, Dersú Uzalà i A les muntanyes Sikhotè-Alín, on s'hi entreveu la gran petjada que Dersú Uzalà deixà en ell. Cap al final de la seva vida la policia secreta soviètica l’acusà d’espiar pels japonesos. Morí a conseqüència d'una broncopneumònia contreta en una expedició per la zona del baix Amur. Més mala sort tingué la seva vídua, Margarida, que l’agost de 1938, i en plena Gran Purga estalinista, fou condemnada a mort i executada. La seva filla, Natàlia, va ser empresonada diverses vegades i enviada a un camp de concentració (Gulag) durant deu anys. Un asteroide, anomenat Dersú Uzalà, la ciutat d'Arséniev al territori de Primórie, la glacera Arséniev del volcà Avatxinski, a la península de Kamtxatka, i un l'afluent de riu Ussuri, anomenat Arsenievka, ens el recorden.

Attilio Tissi, els bons efectes de la crema sabaiona

El gener de 1930, i en motiu del casament de Maria Josep de Bèlgica amb el darrer rei d’Itàlia Humbert II, la secció del Club Alpí Italià (CAI) del poble d’Agordo proposà pujar la Terza Pala di San Lucano, llavors un cim verge, i anomenar-lo Cima Maria José. Alguns socis de la secció del CAI de la veina població de Belluno posaren en dubte que els d’Agordo fossin capaços de fer-ho, ja que segons ells, aquests només sabien batejar muntanyes i aseure’s als cafés del poble. Dos joves d’Agordo, Attilio Tissi i Giovanni Andrich, van recollir el guant. Malgrat que no havien escalat mai, agafaren una corda i uns quants pitons de quasi 2 kg, i van fer el cim. Attilio Tissi (Vallada Agordina 1900- Auronzo di Cadore 1959) va ser un alpinista i polític italià. Dotat d’un talent innat per l’escalada, entre 1930 i 1933, va fer una meteòrica carrera alpinística a les Dolomites, truncada per un accident de moto que no li permetè continuar a la primera línia. Ell i Andrich van ser els primers italians a repetir la mitica via Solleder-Lettenbauer de la Civetta, que segons alguns escaladors alemanys no estava a l’abast dels italians. Cal dir que Andrich i Tissi no van fer cap bivac i, pel que sembla, a mitja paret van prendre una energètica crema sabaiona o zabaione (feta amb rovell d’ou, sucre i vi de Marsala), que els impulsà fins dalt. Tissi obrí nombroses vies de sisè grau a les Dolomites, destacant les parets nord-oest del Pan di Zucchero i la sud de la Torre Venezia i el Campanile di Brabante, que pujà guiant el duc de Brabant i futur rei de Bègica Leopold III. Ferm antifeixista, un cop Itàlia signà l’armistici, s’uní a la resistència. El novembre de 1944 va ser arrestat pels nazis i portat a una caserna de la SS, on durant un mes el torturaren, portant-lo a l’extrem d’intentar suicidar-se, tallant-se les venes per no delatar els seus companys. Tot just quan creia que l’anaven a afusellar, un grup de partisans va irrompre dins la seva garjola i l’alliberaren, amb la inestimable col·laboració d’un policia italià, que entretingué els carcellers convidant-los a prendre unes copes de vi. Acabada la guerra fou president de la diputació provincial de Belluno i senador de la República Italiana. Morí com a resultat d’un accident fortuït quan baixava de la Torre de Lavaredo, situada a l’oest dels Tres Cims de Lavaredo. El refugi Tissi, sota la paret nord-oest de la Civetta, ens el recorda.