Attilio Tissi, els bons efectes de la crema sabaiona

El gener de 1930, i en motiu del casament de Maria Josep de Bèlgica amb el darrer rei d’Itàlia Humbert II, la secció del Club Alpí Italià (CAI) del poble d’Agordo proposà pujar la Terza Pala di San Lucano, llavors un cim verge, i anomenar-lo Cima Maria José. Alguns socis de la secció del CAI de la veina població de Belluno posaren en dubte que els d’Agordo fossin capaços de fer-ho, ja que segons ells, aquests només sabien batejar muntanyes i aseure’s als cafés del poble. Dos joves d’Agordo, Attilio Tissi i Giovanni Andrich, van recollir el guant. Malgrat que no havien escalat mai, agafaren una corda i uns quants pitons de quasi 2 kg, i van fer el cim. Attilio Tissi (Vallada Agordina 1900- Auronzo di Cadore 1959) va ser un alpinista i polític italià. Dotat d’un talent innat per l’escalada, entre 1930 i 1933, va fer una meteòrica carrera alpinística a les Dolomites, truncada per un accident de moto que no li permetè continuar a la primera línia. Ell i Andrich van ser els primers italians a repetir la mitica via Solleder-Lettenbauer de la Civetta, que segons alguns escaladors alemanys no estava a l’abast dels italians. Cal dir que Andrich i Tissi no van fer cap bivac i, pel que sembla, a mitja paret van prendre una energètica crema sabaiona o zabaione (feta amb rovell d’ou, sucre i vi de Marsala), que els impulsà fins dalt. Tissi obrí nombroses vies de sisè grau a les Dolomites, destacant les parets nord-oest del Pan di Zucchero i la sud de la Torre Venezia i el Campanile di Brabante, que pujà guiant el duc de Brabant i futur rei de Bègica Leopold III. Ferm antifeixista, un cop Itàlia signà l’armistici, s’uní a la resistència. El novembre de 1944 va ser arrestat pels nazis i portat a una caserna de la SS, on durant un mes el torturaren, portant-lo a l’extrem d’intentar suicidar-se, tallant-se les venes per no delatar els seus companys. Tot just quan creia que l’anaven a afusellar, un grup de partisans va irrompre dins la seva garjola i l’alliberaren, amb la inestimable col·laboració d’un policia italià, que entretingué els carcellers convidant-los a prendre unes copes de vi. Acabada la guerra fou president de la diputació provincial de Belluno i senador de la República Italiana. Morí com a resultat d’un accident fortuït quan baixava de la Torre de Lavaredo, situada a l’oest dels Tres Cims de Lavaredo. El refugi Tissi, sota la paret nord-oest de la Civetta, ens el recorda.

Bradford Washburn, amb bones fotos es va a tot arreu

El mont Lucania (5226 m) és el tercer cim més alt de les muntanyes Saint Elias, serralada situada a cavall d’Alaska i els estats canadencs de Yukon i la Colúmbia Britànica. L’any 1937 Bradford Washburn i Robert Bates es plantejaren pujar-hi. Donat que l’aproximació era molt difícil, contactaren amb Robert Reeve, un aviador especialista en vols a zones remotes, perquè els portés a la glacera de Walsh (2670 m). El 18 de juny l’avió de Reeve, un monomotor lleuger equipat amb esquís, aterrà a la glacera amb algunes dificultats, ja que la calor d’aquells dies havia estovat molt la neu. Per aquest motiu, en fer la posterior maniobra d’enlairament, l’avió s’enfonsà dins la neu. Després de treure’l i esperar cinc dies a què la temperatura baixés, Reeve aconseguí fer volar el monomotor. Tanmateix, acordaren que no recolliria Washburn i Bates, que haurien d’arribar pel seu propi peu a algun lloc civilitzat. Els expedicionaris van fer el Lucania el 9 de juliol i dos dies després el mont Steele (5073 m). Des d’aquí van recórrer la glacera de Steele fins a arribar al riu Donjek, que creuaren amb moltes dificultats. Finalment, el dia 19 pervingueren al llogaret de Burwash Landing, després de tres setmanes èpiques en què van caminar uns 250 km. Henry Bradford Washburn (Cambridge, Massachusetts, 1910-Lexington, Massachusetts-2007) fou un explorador, alpinista, fotògraf i cartògraf nord-americà. Director del museu de la ciència de Boston entre 1939 i 1980, se’l considera un dels millors alpinistes estatunidencs del període 1930-50. Realitzà nombroses primeres, sobretot a Alaska, molt sovint amb la seva muller Barbara, que va ser la primera dona a fer el Denali. Fou un pioner en el camp de la fotografia aèria, que utilitzava per preparar expedicions i per confeccionar mapes de gran qualitat. En col·laboració amb la National Geographic Society i el Swisstopo, publicà, entre d’altres, mapes del Denali, l’Everest i el Gran Canyó del Colorado. Va escriure un bon grapat de llibres i articles, i rebé distincions i reconeixements en els àmbits alpinístic i acadèmic. El Bradford Washburn American Mountaineering Museum, a la ciutat de Golden (Colorado), ens el recorda.

Els Meyer, amb un bon mapa es va a tot arreu

Johann Rudolf Meyer I (1739-1813) fou un comerciant, empresari tèxtil i mecenes de la ciutat suïssa d’Aarau. Entre 1789 i 1797 encomanà al modelista Joaquim Eugen Müller construir un mapa en relleu de bona part dels Alps suïssos. Posteriorment encarregà al cartògraf Johann Heinrich Weiss que elaborés l’Atlas Suisse, que fou el mapa més acurat de Suïssa de la primera meitat del segle XIX. L’estiu de 1811 dos dels fills de Meyer, Johann Rudolf II (1768-1825) i Hieronymus (1769-1844), van fer la primera ascensió de la Jungfrau (4158 m). Utilitzant l’Atlas Suisse, els dos germans anaren d’Aarau a Guttannen, després feren cap al Valais franquejant el pas de Grimsel i posteriorment resseguiren el curs del Roine fins Fiesch. Aquí contractaren els guies Hans Joseph Bortis i Aloys Volker, amb qui van recórrer la glacera d’Aletsch fins la base de la Jungfrau. El 3 d’agost tots quatre van fer el cim. El mateix any els Meyer publicaren el llibret Reise auf den Jungfrau-Gletscher, on relataren l’ascensió. Tanmateix, no va quedar clar que assolissin el seu objectiu. Per aquest motiu, l’any 1812 organitzaren una expedició formada per ells mateixos, dos fills de Johann Rudolf II, Johann Rudolf III (1791-1833) i Gottlieb (1793-1829), el professor Ludwig Thilo, uns quants camàlics i quatre guies, entre ells els imprescindibles Bortis i Volker. Durant sis setmanes exploraren a fons els voltants de la glacera d’Aletsch. Un dels fets més remarcables succeí el dia 16 d’agost quan els guies, que acompanyaven Johann Rudolf III, quasi van fer el Finsteraarhorn (4274 m). La cirereta del pastís, però, la van posar el jove Gottlieb Meyer, Bortis i Volker, quan el dia 3 de setembre van fer la Jungfrau. Per deixar clar que hi havien pujat plantaren una enorme i ben visible bandera negra dalt del cim. Els Meyer abraçaren els ideals de la Il·lustració i la Revolució Francesa, participant activament en la creació del cantó d’Argòvia, que formava part de la República Helvètica (1798-1803). En aquest context, l’any 1802 Johann Rudolf II, que era un notable naturalista, fundà a Aarau la primera escola cantonal suïssa. Un centre acadèmic laic, on s’hi implementaren les idees del pedagog Johann Heinrich Pestalozzi. En aquesta excel·lent escola, i durant el curs 1895-96, el físic Albert Einstein hi va fer els estudis preparatoris per entrar a la universitat.

Freda du Faur, la força d’unes imatges

Cap a finals de 1906 una jove australiana visità la ciutat neozelandesa de Christchurch, on s’hi celebrava l’exposició universal d’aquell any. En una de les sales del recinte hi va veure unes fotografies de l’Aoraki o Mount Cook (3724 m), la muntanya més alta dels Alps de Nova Zelanda. Aquelles imatges l’impactaren tant que es proposà pujar-hi. Dos anys més tard tornà a Nova Zelanda, s’instal·là a l’hotel Hermitage, que es troba uns 15 km del cim, i contactà amb el guia Peter Graham, que en veure-la tant motivada, no dubtà en instruir-la en tècniques d’alpinisme. Durant dos anys anà diverses vegades als Alps de Nova Zelanda, on hi realitzà nombroses ascensions. A fi de millorar les seves elasticitat i resistència, s’entrenà en un gimnàs de Sydney amb la monitora Muriel Cadogan, que posteriorment esdevindria la seva parella sentimental. Finalment, el 3 de desembre de 1910 va fer el seu cim anhelat amb els guies Peter i Alex Graham, essent la primera dona en assolir-ho. Emmeline Freda Du Faur (Sydney, 1882-1935) va ser una alpinista australiana. Entre 1908 i principis de 1913 desenvolupà una gran activitat al Alps de Nova Zelanda, destacant la travessa de les tres puntes de l’Aoraki, que realitzà amb els guies Peter Graham i David Thomson. L’any 1914 marxà amb la seva companya a la Gran Bretanya, on s’hi establí durant una quinzena d’anys i on publicà el llibre The Conquest of Mount Cook. La incorporació de la dona al món de l’alpinisme no ha estat un camí fàcil i Du Faur n’és un bon exemple. Per una banda, a la Nova Zelanda de l’època no era ben vist que una dona escalés sola amb un guia; per això, en els seus inicis, Du Faur també contractava un acompanyant, que feia el rol d’espelma. D’altra banda, les dones no podien portar pantalons i escalaven amb llargues faldilles, que anaven per sobre d’uns bombatxos. Du Faur, però, portava una faldilla que, i això era trencador, li arribava a l’alçada dels genolls. A més, l’Alpine Club, el club de muntanya més antic del món, fundat a Londres l’any 1857, no admetia dones; per aquest motiu el 1907 un grup d’alpinistes crearen el Ladies Alpine Club. Du Faur, que era una sufragista convençuda, no ho veia amb bons ulls, ja que considerava que les dones havien de lluitar per ser membres de l’Alpine Club (això no s’aconseguí fins el 1975). L’any 1935, en no poder superar la mort de la seva companya, entrà en un estat depressiu greu i se suïcidà. El Mount Du Faur (2389 m) i el Mount Cadogan (2398 m) als Alps de Nova Zelanda ens la recorden.

Félix Genecand, amb tricounis es varappa millor

De vegades en francès s’utilitza el verb varapper com a sinònim d’escalar. El mot prové del topònim gorge de la Grande Varappe, que és una canal que dona accés al Mont Salève (a prop de Ginebra), que cap el 1860 es convertí en un lloc habitual d’escalada. Cert dia, un jove anomenat Félix Genecand, hi coincidí amb un escalador italià, de cognom Tricouni, que malgrat tenir una constitució física modesta, era d’una audàcia i una agilitat extraordinàries. Genecand quedà tan impressionat que durant molt temps explicava al seus amics les habilitats de l’alpinista italià, i en parlava tant, que aquests decidiren posar-li el sobrenom de Tricouni. Félix-Valentin Genecand (Ginebra 1879-1957) fou un inventor, alpinista i esquiador suís. Joier de formació, el 1912 patentà un enginyós sistema de petites peces d’acer de varies mides i formes, que es clavaven a les vores, la planta i el taló de les soles de les botes, que a aquella època eren de cuir. A més, com acabaven amb una forma de dent de serra, s’enganxaven als petits sortints i cavitats de les roques afavorint la progressió. L’invent, que Genecand òbviament anomenà tricouni o claus tricouni, tingué un gran èxit i substituí el sistema de botes ferrades amb claus amb forma d’ala de mosca. Els tricounis s’utilitzaren durant el període d’entreguerres, fins que aparegueren les soles Vibram de cautxú vulcanitzat. Així, per exemple, els components de l’expedició britànica que intentà fer l’Everest l’any 1924, amb George Mallory al capdavant, n’utilitzaren. Genecand creà la societat anònima Tricouni, que va vendre milions de claus per tot el món. D’entre els seus clients destaquen els exèrcits de França, Suïssa, el Canadà i els Estats Units. A més, patentà d’altres ginys com, per exemple, un sistema de tancament de les botes d’esquí i de muntanya amb ganxos enlloc de cordons. Bon alpinista, obrí algunes vies d’escalada al Mont Salève, com les clàssiques Tricouni superior i inferior. A més, va ser un dels primers en pujar l’Aiguille du Grépon. L’any 1902 a Chamonix va fer un salt d’esquí de 22 metres, que durant molts anys seria rècord del món. El pic Tricouni (2122 m) a la Colúmbia Britànica (Canadà) i el Mont Genecand a la península Antàrtica ens el recorden.

Ettore Castiglioni, cercant la llibertat

El 15 de setembre de 1935 un grup d’escaladors, liderats per Vitale Bramani i Elvezio Bozzoli, van ser sorpresos per una tempesta i un fort descens de la temperatura a la Punta Rasica (3308 m, massís del Bergell). Sis d’ells, que calçaven botes amb sola de cànem, moriren per congelació. Aquest episodi esperonà Bramani a dissenyar una sola que servís alhora per escalar i per progressar en neu. Bramani regentava una botiga de material de muntanya a Milà, que era un lloc de trobada habitual d’alpinistes. Un d’ells, Aldo Bonacossa, contactà amb Hans Frei, un escalador suís que utilitzava unes botes amb una sola de goma llisa. Bonacossa n’aconseguí un parell, que posteriorment lliurà a Bramani. Aquest i Ettore Castiglioni, un dels seus companys habituals d’escalada, estudiaren a fons la sola de les botes de Frei i discutiren sobre com modificar-la per a fer-la polivalent: seria més gruixuda i s’hi gravaria un patró de cavitats i reblons, que li donarien una adherència i un drenatge adequats. Posteriorment, Bramani va debatre la proposta amb enginyers de la fàbrica de pneumàtics Pirelli, on s’hi produïren les primeres soles Vibram. L’any 1937 van treure al mercat el model Carrarmato, que poc temps després seria testejat amb èxit pels mateixos Bramani i Castiglioni en la seva ascensió al Pizzo Badile per la cara nord-oest. Ettore Castiglioni (Ruffré, Trentino 1908-Passo del Forno, 1944) va ser un alpinista i advocat italià. Començà a escalar als 15 anys a les Dolomites, on obrí unes 200 noves vies de gran dificultat. L’any 1937 formà part de l’expedició a la Patagònia, organitzada per Bonacossa, que intentà sense èxit fer el Fitz Roy. Persona de ferms ideals humanitaris; un cop Itàlia signà l’armistici, liderà un grup de partisans, ubicat a la vall de Valpelline, que ajudà a travessar la frontera italo-suïssa a més d’un centenar de jueus i antifeixistes. Entre ells, Luigi Einaudi, futur president de la República Italiana. El dia 11 de març de 1944, en el curs d’una missió, passà la frontera amb una identitat falsa, però fou descobert i fet presoner al poble grisó de Maloja. A la matinada del dia següent fugí, assolí el passo del Forno, però morí per congelació en territori italià, doncs, en requisar-li els pantalons, la jaqueta, les botes i els esquis, tan sols anava equipat amb una manta i uns draps pels peus. Les seves guies de les Dolomites i els Alps Càrnics, editades pel Club Alpí Italià, ens el recorden.