Els germans Cadier, muntanya i proïsme

Fins a principis del segle XX era pràctica habitual contractar els serveis d’un guia per fer qualsevol excursió mínimament complicada. Tanmateix, les coses van començar a canviar a partir del 7 d’agost de 1902. Aquell dia cinc joves germans originaris del poble bearnès d’Osse-en-Aspe sortien de Banhèras de Luishon per emprendre una travessa de deu dies entre l’Aneto i la Munia, passant per les Maladetes, el Maupas, els Cabrioules, el Perdiguero, els Gourgs Blancs, el Posets i els Eristes. Sense ser gaire conscients estaven creant un estil, que podríem anomenar de travessa, llavors inèdit al Pirineu, que bàsicament consistia en fer itineraris llargs i de certa dificultat (alguns cops per crestes), utilitzant el mínim material possible, bivaquejant a gran alçada i sense el concurs de cap guia. L’any següent repetiren l’experiència anant del pic Long al Balaitous, passant pel els Astazus, el Marboré, el Mont Perdut, el Taillon i el Vinhamala. Els cinc germans Cadier eren fills d’un pastor protestant establert a la vall d’Aspe. Tres d’ells George (1874-1952), Albert (1879-1929) i Charles (1882-1965) van seguir la vocació dels seu pare, mentre que Henri (1877-1965) i Édouard (1881-1958) van ser respectivament advocat i enginyer. Realitzaren importants tasques en pro de la fraternitat i la justícia social com, per exemple, acollida de nens orfes, millora de les condicions de treball de molts obrers, col·laboració en una xarxa d’evasió durant la Segona Guerra Mundial i treball de suport a presoners del camp de concentració de Gurs. George, que sovint signava en nom dels cinc germans, va escriure alguns llibres i nombrosos articles de muntanya i de caire social. Destaca sobretot l’obra en tres volums Au Pays des Isards, amb pròleg de tres personatges cabdals de la història del pirineisme com Franz Schrader i els comtes Russell i de Saint Saud. En els dos primers volums s’expliquen les travesses dels anys 1902 i 1903, mentre que l’últim és una monografia del massís del Balaitous, on els Cadier van obrir nombroses vies. L’Agulla (3022 m) i el pic Cadier (2676 m) a la zona de Balaitous ens els recorden.

Louis i Margalide Le Bondidier, integrats al Pirineu

A mitjan juliol de 1901 Louis Le Bondidier (1878-1945) ocupà una plaça de funcionari del registre del poble de Campan, proper a Banhèras de Bigòrra. Hi anà amb la seva parella, Marguerite Liouville (1879-1960), amb qui s’havia casat tres anys abans. En principi el jove matrimoni es plantejà fer una breu estada en aquestes contrades. Tanmateix, al poc temps s’introduïren en els ambients excursionistes de la zona, fent-se socis del Club Alpí Francès i integrant-se plenament en el territori. Tant és així que Marguerite adoptà el nom occità de Margalida, i en Louis l’any 1909 desestimà un trasllat a una altra població en tancar-se el registre de Campan. Durant més de deu anys la parella realitzà una important activitat pirineista, destacant la campanya de l’estiu de 1905 en la que anaren de la vall d’Aran a Luchon, passant pel Besiberri, Maladeta i Posets, tot pujant una trentena de tresmils, alguns d’ells encara mai fets, com els pics de Margalida, Maldito, Espadas, Beraldi i la Forqueta. A més, Louis demostrà tenir una gran capacitat de lideratge i organització, que li permeté col·laborar posteriorment amb el Touring Club i organismes de promoció del turisme. Així, per exemple, el febrer de 1908 organitzà a Payolle el que es considera el primer concurs d’esquí del Pirineu. Malauradament l’any 1913 a en Louis se li manifestà una hemoptisi, que l’obligà a deixar el muntanyisme. Aquest fet l’esperonà a centrar-se en el seu vessant d’erudit i d’organitzador, que cristal·litzà en la creació del Musée Pyrénéen de Lourdes, inaugurat el setembre de 1922, del que Louis i Margalide van ser els primers conservadors. Cal també destacar la seva tasca com a membre de la comissió per a la protecció del patrimoni, on aconseguí salvaguardar, entre d’altres, les cascades de Cauterets, arran de les obres hidroelèctriques. Ambdós van escriure llibres i nombrosos articles de temàtica pirineista. Els pics de Le Bondidier (3185 m), a la Maladeta occidental, i Margalida (3241 m), al costat del Tempestats, ens els recorden.

Louis Cordier, les muntanyes també s’estudien

Durant els anys 1802 i 1803 el geòleg Louis Cordier va fer una investigació sobre el vulcanisme, que començà explorant el Massís Central francès i l’acabà a les illes Canàries, on pujà dos cops el Teide, visitant també part de la conca del riu Fluvià i el Cabo de Gata. En aquest periple intentà pujar la Maladeta amb l’intel·lectual danès Tønnes Christian Bruun de Neergaard. El 9 d’octubre de 1802 Cordier, de Neergaard i dos guies assoliren el Portillón Superior. En aquest punt de Neergaard abandonà; Cordier i un guia, però, continuaren, baixaren a la glacera, la travessaren i, amb moltes dificultats, assoliren la cresta. Tanmateix, a partir d’aquest punt no van saber com superar els menys de cent metres de desnivell que els hi mancava per fer el cim i abandonaren. Calgué esperar fins el setembre de 1817 per a que Friedrich Parrot i Pierre Barrau fessin la primera ascensió. Pierre Louis Antoine Cordier (Abbeville, 1777 – Paris, 1861) va ser un geòleg i mineralogista. Estudià a l’Escola de Mines de Paris, essent deixeble del prestigiós geòleg Déodat de Dolomieu, amb qui establí una profunda amistat, fent plegats un viatge científic pels Alps i participant en la campanya napoleònica d’Egipte. Posteriorment Cordier fou inspector general de mines i professor de l’Escola de Mines de Paris i del Museu Nacional d’Història Natural, on hi amplià notablement la part dedicada a la geologia. A més ocupà diferents càrrecs de responsabilitat pública, com conseller d’estat, par de França i president de varies comissions del ministeri de Treballs Públics. Junt amb d’altres col·legues fundà la Societat Geològica de França, de la que esdevingué president. Fou un dels primers a aplicar mètodes físico-químics per l’anàlisi de les roques, raó per la qual se’l considera un dels pares de la petrologia moderna. També realitzà estudis per determinar la temperatura de l’interior de la Terra. Va fer molts viatges geològics, publicant un bon nombre d’articles científics; un d’ells constitueix el primer estudi geològic rigorós de la muntanya de sal de Cardona. Es casà amb Cécile Borgella neboda del pare del pirineisme, Louis Ramond de Carbonnières. El mineral anomenat cordierita (ciclosilicat de ferro, magnesi i alumini), i el pic de Cordier (3254 m) i la Torre Cordier (3050 m) a la Maladeta ens el recorden.

Charles Houston, les “prime donne” millor a l’òpera

Molts himalaistes consideren que l’expedició del K2 de l’any 1953, liderada per Charles Houston, fou un exemple paradigmàtic de companyonia i ètica a la muntanya. Res és casual ja que, en el procés de selecció, Houston preferí disposar d’un grup cohesionat d’alpinistes, enlloc d’un conjunt de “prime donne”. L’expedició va anar força bé fins que assoliren el camp VIII, situat a 7800 m. Tanmateix, el mal temps els obligà a restar en aquell lloc durant deu dies. Alhora, però, un dels expedicionaris, Art Gilkey, patí una tromboflebitis a una cama i una embòlia pulmonar. Sense dubtar-ho el grup decidí descendir-lo improvisant una llitera. Quan baixaven per un pendent molt pronunciat un dels expedicionaris caigué arrossegant-ne cinc més. L’acció decidida de Pete Schoening, que els assegurava des de dalt, els salvà d’una mort segura. Malauradament, unes hores més tard Gilkey morí com a conseqüència d’una allau. Charles Snead Houston (Nova York, 1913 – Burlington, Vermont 2009) va ser un alpinista i metge especialista en el camp de la fisiologia humana a grans altures. El 1934 va fer la primera ascensió coneguda al Mount Foraker (5304 m, Alaska). L’any 1936 participà en l’expedició que va fer la primera del Nanda Devi (7816 m). Posteriorment liderà les expedicions de reconeixement del K2 (1938), arribant als 8000 metres, i de l’Everest pel vessant sud (1950). Després de l’experiència de l’any 1953 al K2, però, deixà l’alpinisme. Entre 1940 i 1946 treballà com a metge a la U.S. Navy, on dissenyà “Operation Everest”. En aquest projecte s’introduïren quatre persones durant un mes dins una cambra hipobàrica, que simulava l’atmosfera de l’Everest, per comprovar si amb una bona aclimatació es podia pujar a més de 8000 metres sense suplement d’oxigen. Posteriorment exercí de metge a Exeter i Aspen. Entre 1962 i 1965 va ser director de l’organització estatal de voluntariat Peace Corps a l’Índia. Finalment, l’any 1966 ocupà una plaça de professor a la universitat de Vermont, on amplià els seus estudis d’aclimatació a grans altures, essent un dels primers en estudiar casos d’edema pulmonar i hemorràgies retinals degudes a l’altura. D’entre els llibres que publicà sol o en col·laboració, destaquen The Savage Mountain, que és la crònica de l’ascensió al K2 i Going Higher: Oxygen, Man and Mountains, que és una obra de referència per fisiòlegs i himalaistes.

Geoffrey Winthrop Young, l’aventura de l’educació

A principis de la Segona Guerra Mundial els submarins alemanys van fer anar de corcoll la flota mercant britànica, produint-li moltes baixes. Un nombre important d’elles corresponien a mariners joves, que malgrat que en un primer moment sobrevivien al naufragi, posteriorment morien en no superar els entrebancs de la navegació a mar obert amb els bots salvavides. Per solucionar aquest problema es contactà amb Kurt Hahn, un pedagog alemany d’origen jueu que s’havia exiliat a la Gran Bretanya. Hahn era conegut perquè en el primer terç del segle XX havia creat un sistema d’ensenyament que afavoria l’autoestima i el treball en equip, i que havia implementat amb èxit a les prestigioses escoles Schule Schloss Salem i Gordonstoun. Pels joves mariners Hahn ideà un programa anomenat Outward Bound consistent en induir autoconfiança a traves de la superació d’activitats a l’aire lliure que comportaven un cert risc. Amb el temps aquesta experiència educativa va donar lloc al que actualment es coneix com educació d’aventura. Un dels col·laboradors de Hahn fou Winthrop Young, que anys abans l’havia ajudat a fugir de l’Alemanya nazi. Geoffrey Winthrop Young (Londres, 1876-Londres, 1958) va ser un educador, poeta i escalador, pertanyent a una família de l’aristocràcia britànica. A principis dels anys 1940 presidí l’Alpine Club, i posteriorment impulsà la creació del British Mountaineering Council (federació britànica de muntanya). Realitzà notables ascensions als Alps, principalment amb el guia suís Josef Knubel. Destaquen la cara sud del Täschhorn, el Weisshorn pel vessant nord-est, la travessa integral de la cresta oest de les Grandes Jorasses i el Grépon per la cara est. Durant la Primera Guerra Mundial va ser ferit de gravetat i se li hagué d’amputar la cama esquerra. Tanmateix, seguí fent muntanya amb una pròtesi, arribant a pujar, entre d’altres, el Cervino, el Monte Rosa, els Petits Charmoz, el Grépon i el Zinalrothorn. D’entre les obres que publicà destaquen el reconegut manual d’alpinisme Mountain Craft i el llibre de memòries On High Hills. Va ser professor de pedagogia a la Universitat de Londres i amb Kurt Hahn crearen l’organització United World Colleges i el programa de premis Duke of Edinburgh Award. La punta Young (3996 m) a les Grandes Jorasses i les arestes de Young (Younggrat) del Breithorn i el Weisshorn ens el recorden.

Johann Jakob Scheuchzer, els dracs van pujar a l’arca

Durant els primers anys del segle XVIII Johann Jakob Scheuchzer va recórrer la quasi totalitat del territori suís amb finalitats científiques. Moltes de les seves observacions les publicà l’any 1708 en una obra anomenada Itinera alpina tria, reeditada quinze anys més tard amb el títol Itinera Helvetiae alpines regiones, que patrocinà la Royal Society de Londres. Aquest és un llibre de viatges amb il·lustracions i mapes, on les ressenyes dels diferents itineraris comparteixen protagonisme amb descripcions de la flora, la fauna, la geologia, l’etnologia i la història de les diferents valls alpines. En un dels capítols Scheuchzer descriu els diferents tipus de dracs que, segons sembla, s’havien trobat per algunes valls, tot basant-se en els testimonis de persones que afirmaven haver-los vist. A més, el text està amanit amb unes delicioses il·lustracions de dracs espantant algun caminant. Johann Jakob Scheuchzer  (Zuric, 1672-1733) va ser un prestigiós naturalista suís del període barroc. Membre de diferents societats científiques, es cartejà amb personatges tan importants com Isaac Newton o Gottfried W. Leibniz. Publicà nombrosos escrits sobre geologia, geografia i meteorologia, i realitzà un mapa escala 1/290.000 de Suïssa molt utilitzat durant el segle XVIII. En el camp de la glaciologia proposà una de les primeres explicacions del moviment de les glaceres. A més, posseïa una de les col·leccions de fòssils més importants de la seva època i és considerat un dels pares de la paleontologia. A l’obra Physica Sacra exposà una teoria sobre la formació de la Terra i la creació de la vida, que lligà amb el Diluvi Universal. En particular, considerava que els fòssils eren les restes d’animals que no havien pogut entrar a l’arca de Noé. Així, el fòssil que anomenà “homo diluvis testis” era, segons ell, l’esquelet d’un home que s’hauria ofegat durant el diluvi. L’any 1811, però, el naturalista George Cuvier va concloure que, en realitat, corresponia a les restes d’una salamandra gegant del miocè. La familia de plantes Scheuchzeriaceae, el génere Scheuchzeria, l’especie Scheuchzeria palustri i els Scheuchzerhorn (3462 m) i el Scheuchzerjoch als Alps bernesos ens el recorden.

Jean d’Ussel, com més difícil millor

L’alpinista i historiador William A. B. Coolidge introduí els termes edat d’or i de plata de l’alpinisme per designar els dos períodes de temps en que es va pujar la majoria dels cims més alts dels Alps. En el primer, que comença l’any 1854 i acaba el 1865 amb l’ascensió del Cervino per part d’Edward Whymper, es van fer els més assequibles. Durant la segona etapa, que va del 1865 al 1882, es van assolir d’altres més secundaris i també alguns principals per vies més difícils, essent la figura més representativa Albert Mummery. El pirineisme evolucionà de manera semblant, així el comte Henri Russel vindria a ser el personatge més conegut de la corresponent edat d’or del pirineisme, mentre que Henri Brulle, els germans Cadier o el vescomte d’Ussel ho serien de l’edat de plata. Jean d’Ussel (Paris, 1874-Sailly-Saillisel, 1914) va ser un enginyer forestal, que era l’hereu d’una nissaga de la noblesa amb importants propietats al poblet de Neuvic (Llemosí). A més, era descendent dels cèlebres quatre trobadors d’Ussel, una família de trobadors occitans de finals del segle XII. El 1898 va ser destinat a Tarascon d’Arieja com a guàrdia general d’aigües i boscos. Aquest fet facilità que descobrís el Pirineu on, durant uns quinze anys, hi realitzà nombroses ascensions. Al principi se centrà en les muntanyes d’Andorra i l’Arieja, fent-se acompanyar per guies locals, com Pierre Marfaing. Més endavant va fer importants primeres al Pirineu Central amb els grans guies gavarnesos François Bernat-Salles i Germain Castagné. Destaquen, per exemple, el Cabrioles pel nord o les arestes de Tempestats, de Costerillou i de Peytier-Hossard al Balaitús. El 1901 publicà el llibre Excursions et sensations pyrénéennes: Cimes ariégeoises, on hi exposa la seva manera de concebre el muntanyisme; segons ell, allò que feia atractiu un cim no era l’altura sinó el seu aspecte i la dificultat de l’ascensió. També publicà dos monografies sobre les campanyes napoleòniques del 1813 a Austria i Prússia. Morí en un dels primers combats de la Primera Guerra Mundial prop de la localitat de Sailly-Saillisel (Somme). L’agulla d’Ussel (3022 m), al massís del Balaitús, ens el recorda.

Célestin Passet, el manyà del Pirineu

En una de les necrologies que Henri Brulle va escriure en record de Célestin Passet s’explica que Edward Whymper convidà Passet a participar en l’expedició que realitzaria l’any 1880 als Andes de l’Equador, a la què hi anà el guia Jean-Antoine Carrel. Passet, però, declinà la invitació adduint motius personals. Què hauria donat de si una cordada amb Passet i els dos protagonistes de les primeres ascensions al Cervino ? Malauradament, això no ho sabrem mai. Tanmateix, Whymper realitzà un magnífic retrat de Passet, que il·lustra una de les primeres pàgines del llibre de caceres Short Stalks, que el conservacionista i polític britànic Edward North Buxton publicà l’any 1892. Buxton, que va fer alguna primera ascensió als Alps, va ser qui l’any 1881 encarregà al ferrer de Torla instal·lar les famoses “clavijas” de Cotatuero a fi d’escurçar l’accés a la vall d’Arazas des de Gavarnia. Célestin Passet (Gavarnia, 1845-1917) va ser un dels millors guies de muntanya de la seva època. Realitzà més de vuitanta primeres als Pirineus. Guià algunes de les grans figures de l’edat d’or del pirineisme com el comte Henri Russell, que impressionat per la seva agilitat, deia que era l’isard bípede. Les seves empreses més agosarades, però, les realitzà amb Brulle. Aquest, en adonar-se de les seves capacitats, li proposà fer una estada formativa als Alps. Així, l’estiu de 1883 Brulle, Passet i Jean Bazillac contractaren els serveis del gran guia Pierre Gaspard i el seu fill Maximin per fer la Meije (primera absoluta en una jornada) i la Barre des Écrins. Tanmateix, la seva empresa més esclatant va ser el Vinhamala pel corredor de Gauba, que realitzà l’any 1889 amb Brulle, Bazillac, Roger de Monts i el guia François Bernat-Salles. Segons Passet el motiu pel que aquesta ascensió trigaria 44 anys en ser repetida era perquè n’havia guardat la clau d’entrada a la seva butxaca. Passet també era un excel·lent caçador, molt apreciat per Buxton i alguns dels seus col·legues, que el contractaren perquè els acompanyés en les diferents expedicions cinegètiques que van fer per Sardenya, Algèria i l’Àsia Menor. La punta Passet (2998 m), un quasi tres mil situat prop del Comaloforno, ens el recorda.

Mattia Zurbriggen, dels Alps als Andes

Actualment se sap que l’Aconcagua (6961 m) no és un volcà. Aquesta afirmació va ser suggerida a principis del segle XX pel geòleg Walther Schiller, però calgué esperar fins els anys vuitanta perquè fos plenament acceptada. Durant més d’un segle hi hagué un gran debat sobre aquest tema. Així, l'any 1839 Charles Darwin afirmà que era un volcà actiu al confondre'l amb un de proper que estava en erupció. Vint anys després el geògraf Amado Pissis, que confeccionà el mapa de Xile, ho desmentí. Ara bé, per afirmar amb certesa si era o havia estat un volcà calia pujar-hi i veure si havia un cràter o les restes d'un cràter. El 14 de gener de 1897 una expedició liderada per Edward FitzGerald va fer el cim; tanmateix, ni Mattia Zurbriggen, el guia que hi pujà en solitari, ni Stuart Vines, el geòleg que l’assolí un mes després, van arribar a cap conclusió clara. Mattia Zurbriggen (Saas-Fee, Valais, 1856-Ginebra, 1917) va ser un dels guies de muntanya més experimentats del seu temps. Quan era un nen la seva família s’establí al poblet de Macugnaga. Després d’uns anys de treballar en feines de poc valor afegit per diferents llocs, el 1881 retornà a Macugnaga i començà la seva carrera de guia, esdevenint un especialista de la cara est del Monte Rosa. El 1887, amb Oscar Eckenstein, va fer la primera ascensió al Stecknadelhorn (4241 m). L’any 1892 acompanyà Martin Conway al Karakoram, on van assolir una cota secundària del Baltoro Kangri, anomenada Pioneer Peak (6501 m).  FitzGerald el contractà per la seva expedició a Nova Zelanda de l’any 1894, on pujaren alguns dels cims més emblemàtics, com el Sefton, el Silberhorn o el Tasman, fent a més la segona ascensió al Aoraki o Mount Cook. Entre els anys 1896 i 1897 FitzGerald tornà a comptar amb ell per l’expedició dels Andes que assolí, entre d'altres, l’Aconcagua i el volcà Tupungato (6570 m). L’any 1900 amb Scipione Borghese s’endinsà per la serralada del Tian Shan. Entre 1899 i 1902 visità de nou el Karakoram amb el matrimoni de geògrafs Bullock-Workman. Cap el 1907 abandonà la seva professió i entrà en una espiral autodestructiva, com a resultat de la seva addicció a l’alcohol. L’any 1899 publicà l’autobiografia From the Alps to the Andes. L’aresta (Aoraki), els colls (Mont Rosa i Nova Zelanda) i el Cerro Zurbriggen (5322 m, a l'Aconcagua) ens el recorden. 

Pierre Allain, amb audàcia i prudència

El curtmetratge “A l’assaut de la tour Eiffel”, dirigit per Alain Pol l’any 1947, mostra les habilitats de quatre escaladors que pugen la torre Eiffel davant els ulls incrèduls d’uns turistes i un gendarme enfurismat, que no pot fer res per aturar-los. La cordada estava formada per Guy Poulet, René Ferlet, Jacques Poincenot i Pierre Allain, uns magnífics alpinistes formats a la zona d’escalada en bloc del bosc de Fontainebleau. Aquesta àrea, on hi ha centenars de blocs de gres d’entre dos i una desena de metres, ha estat utilitzada com a lloc d’entrenament d’escalada des de finals del segle XIX. El bleausard (persona que escala a Fontainebleau) més important dels anys 1930 i 1940 va ser Pierre Allain, que hi obrí vies de cinquè i sisè grau. Pierre Allain (Mirebeau, 1904 -Saint-Martin-d’Uriage, 2000) va ser un inventor i un dels millors alpinistes francesos de tots els temps. Realitzà unes 25 primeres ascensions, d’entre les que destaquen les que protagonitzà amb Raymond Leininger l’any 1935 al Petit Dru per la cara nord i a la Meije pel vessant sud. A més, fou un dels membres de l’expedició francesa de l’any 1936 al Gasherbrum I (8080 m), que assolí la cota 6900 m. Els seus invents impulsaren l’evolució del material de muntanya. Així l’any 1933 fabricà un mosquetó asimètric i molt lleuger fet amb un aliatge d’alumini. El 1935 ideà un sac de dormir i un anorac de plomes. L’any 1943 va concebre un fre de ràpel en forma de forquilla, que posteriorment aniria modificant, i que és un antecessor dels actuals vuits. L’any 1935 fabricà unes botes lleugeres amb sola llisa de goma que, a partir de l’any 1948, es comercialitzaren amb les seves inicials PA i que són les precursores dels actuals peus de gat. Cap els anys 1930 obrí una botiga d’esports de muntanya a Paris. Posteriorment s’establí a Saint-Martin-d’Uriage (prop de Grenoble), on muntà un taller en el que fabricava ferramenta d’escalada i espeleologia. Va escriure llibres de muntanya, com L’art de l’alpinisme (1956) i Alpinisme et compétition (1948). En aquest últim es pot llegir una de les seves màximes “De l’audace dans la conception, de la prudence dans la réalisation”.    

Angelo Dibona, dotze pitons donen per molt

Cap a l’any 1908 el “diabòlic” escalador Tita Piaz afirmava que els problemes pendents a les Dolomites eren les parets oest de la Roda di Vaèl (Catinaccio), la sud-oest del Croz dell’Altissimo (Brenta), la nord de la Laliderer (Karwendel) i la nord de la Cima Una (Sesto). Aquest últim problema va ser abordat pel llegendari guia Sepp Innerkofler, que es veié obligat a retirar-se en no poder superar un dels passos clau, situat a 300 metres de l’inici, i on muntà una instal·lació de ràpel amb un pitó i una anella de corda. Temps després un guia novell s’adreçà a ell per informa-li que tenia la intenció de fer aquella via. Com Innerkofler creia que era impossible pujar més amunt d’on ell ho havia fet, prometé pagar-li 100 corones de plata si li portava l’anella de corda. El 18 de juliol de 1910, quasi un any després d’aquell encontre, el guia escalà la Cima Una per aquella via, recollí l’anella i s’embutxacà les 100 corones. Angelo Dibona (Cortina d’Ampezzo, 1879-1956) va ser un guia, monitor d’esquí i alpinista. Pioner de l’escalada de dificultat a les Dolomites, era nét, per via materna d’Angelo Dimai, l’iniciador d’una important dinastia de guies. A més de resoldre els quatre problemes als que es referia Piaz, obrí més de setanta noves vies, d’una dificultat que en molts casos no baixa del cinquè grau, a les Dolomites i als massissos dels Écrins (paret sud de la Meije i cara nord-oest de la Dôme de Neige) i Mont Blanc (aresta nord-est de la Dent du Requin). Alguns dels seus clients foren el rei Albert I de Bèlgica i els empresaris vienesos d’origen jueu Max i Guido Mayer. Amb aquests últims i el guia Luigi Rizzi realitzà les seves ascensions més importants. No era gaire partidari de l’ús de pitons, com ho demostra el fet que cert dia, en ser preguntat sobre quants en solia utilitzar a cada escalada, respongué que en tota la seva vida només n’havia emprat una dotzena. Va ser un dels protagonistes del film de l’any 1949 I Cavalieri della Montagna, ambientat als Tres Cims de Lavaredo i dirigit pel cineasta i escalador Severino Casara, on s’homenatja Emilio Comici i Sepp Innerkofler. L’Agulla (Écrins, 3131 m) i el Campanile (Cristallo, 2550 m) Dibona ens el recorden. 

Emil Solleder, fer l’extremadament difícil

A partir de principis del segle XX alguns alpinistes, principalment alemanys, austríacs i italians, començaren a escalar les parets dels diferents massissos dels Alps orientals per vies de gran dificultat. Per fer front a aquests reptes calgué, per una banda, introduir tot un seguit de mitjans artificials per assegurar i superar els passos més complicats i, per una altra, desenvolupar una nova tècnica d’escalada. Així, cap a l’any 1910, Otto Herzog començà a utilitzar uns mosquetons semblants als que empraven els bombers de Munich. Simultàniament, Hans Fiechtl dissenyà uns pitons, que milloraven clarament els ja existents. Alhora, Hans Kresz inventà els manchons, que eren uns peus de gat amb sola de feltre premsat que tenien una gran adherència. Finalment, Hans Dülfer desenvolupà un conjunt de tècniques per treure el màxim profit d’aquests nous invents. El gran progrés que es produí durant aquest temps en el món de l’escalada animà Willo Welzenbach a presentar l’any 1926 la històrica escala de dificultat de sis graus, reservant l’últim nivell a l’extremadament difícil. Les primeres escalades de sisè grau es van fer entre 1920 i 1930. Moltes d’elles van ser protagonitzades per alpinistes de l’escola de Munich, que adoptaren les tècniques proposades per Dülfer. Una de les primeres ascensions extremadament difícil, i possiblement la més important des d’un punt de vista històric, va ser la protagonitzada per Emil Solleder i Gustav Lettenbauer, que l’agost de 1925 van superar “la paret de les parets”, és a dir els 1200 metres de desnivell de la  cara nord-oest de la Civetta en 15 hores i utilitzant, només, una dotzena de pitons. Emil Solleder (Munich, 1899- La Meije, 1931) va ser un alpinista i guia de muntanya de l’escola de Munich. Començà a escalar a les parets calcàries de les serralades tiroleses de Karwendel, Wilder Kaiser i Wetterstein. Posteriorment protagonitzà ascensions als Dolomites que, per la seva dificultat extrema, han assolit la categoria de mítiques. A més de la Civetta, destaquen, respectivament, les dels anys 1925 i 1926, a la paret nord de la Furchetta (Odle) amb Fritz Wiessner i a la paret est del Sass Maor (Pale di San Martino) amb Franz Kummer. El juny de 1931 patí un accident mortal mentre feia la travessa de les arestes de la Meije (Écrins) amb un client. La clàssica via Solleder-Lettenbauer a la Civetta ens el recorda.

Jaume Oliveras, que Déu vos faci bons

Un dels objectius de la travessa Matagalls-Montserrat, que des de l’any 1972 organitza el Club Excursionista de Gràcia, és retre homenatge a mossèn Jaume Oliveras, un antic soci de l’entitat, que el 14 d’agost de 1904 realitzà aquesta caminada en una sola jornada amb un altre capellà. 25 anys després redactà una crònica de l’excursió, que va ser publicada al butlletí del Grup Excursionista Joventut Catalana. En un llenguatge fresc i farcit de divertides anècdotes, Oliveras descriu com van fer front als més de 85 km de longitud i 6000 m de desnivell acumulat. Curiosament, al principi de l’escrit posa en dubte que la proesa pugui ser repetida, tot afirmant que “anar del Montseny a Montserrat en un sol dia és un rècord que no sé si el jovent d’avui seria prou fort per a batre”. Al darrer paràgraf explica que arribats al monestir “vam donar les gràcies a la nostra Patrona d’haver-nos permès realitzar una gesta tan absurda com la d’anar del Montseny a Montserrat en una sola jornada”. A Oliveras fins i tot li semblà que la “Moreneta” es va comunicar amb ells “la Verge ens mirava amb cert aire mig rialler mig compassiu com dient-nos: Que Déu vos faci bons”. Jaume Oliveras i Brossa (La Garriga, 1877-Barcelona, 1957) va ser, segons el geògraf i historiador Josep Iglésies, “la figura més representativa de l’excursionisme pur, a qui no mogué cap especulació científica ni artística ni literària, sinó un principi elemental d’amor i admiració pels Pirineus”. Realitzà un nombre important d’activitats alpinístiques a les zones d’Encantats, Besiberri i Maladeta. Un exemple seria l’ascensió a l’Aneto, que protagonitzà l’any 1906 amb mossèn Antoni Arenas, on sense proposar-s’ho van obrir dues noves vies. Com portaven un equipament gens adequat per anar per una glacera, un cop van arribar a la collada de Corones (a la que accediren per la vall del mateix nom), van evitar la neu enfilant-se per l’aresta NO, inaugurant l'actualment coneguda com via dels descalços. A la baixada, i de nou per no trepitjar neu, van optar per fer la cresta SO o de Llosàs. Són destacables també les ascensions dels anys 1910 i 1911, respectivament, al Gran Encantat per la canal NO i al Petit Encantat per la paret i cresta NE (aquesta en solitari). Publicà el llibret Els llamps de la Maleïda, on descriu el terrible accident que va viure “in situ” el 27 de juliol de 1916, en què el guia José Sayó i el client Adolf Blass van morir al pas de Mahoma en ser fulminats per un llamp a causa d’una tempesta elèctrica. Afectat per aquest incident, l’any següent marxà a Veneçuela, on va ser prevere de la parròquia de la ciutat de Tumeremo. L’any 1925 retornà definitivament a Barcelona on, entre altres coses, impulsà la construcció de l’església de Santa Teresa de l’Infant Jesús del barri de Gràcia, de la que va ser el seu primer rector. La punta Oliveras-Arenas (3298 m), davant de l’Aneto, ens el recorda.    

Emil Zsigmondy, Berg Heil !

L’any 1861 l’odontòleg d’origen hongarès Adolf Zsigmondy ideà el primer sistema de notació dental, conegut com diagrama de quadrants de Zsigmondy-Palmer. Malgrat que actualment s’ha anat imposant la notació proposada per la Federació Dental Internacional, alguns dentistes de països com la Gran Bretanya encara utilitzen el diagrama de quadrants. Adolf Zsigmondy es casà amb la poetessa hongaresa Irma Szakmáry i tingueren quatre fills: Karl, Richard Adolf, Emil i Otto, que animats pels seus pares, van fer muntanyisme amb més o menys intensitat. El més petit, Karl, va ser un matemàtic i professor de la universitat de Viena, autor del teorema de Zsigmondy, bastant utilitzat en la teoria de nombres. Richard Adolf va ser un químic que l’any 1925 li fou concedit el premi Nobel de Química pels seus treballs en el camp dels col·loides. Otto, que era el més gran, va ser un dentista que també realitzà importants contribucions en l’àmbit de l’odontologia. L’altre fill, Emil (Viena, 1861-cara sud de la Meije, 1885), va fer un doctorat en medicina. Amb el seu germà Otto i també amb Ludwig Purtscheller i Karl Schultz, realitzà nombroses ascensions pels Alps de Zillertal, Dolomites, Oberland, Valais i Delfinat, essent un dels precursors de l’alpinisme sense guies. D’entre les seves empreses, sovint molt arriscades i qualificades de temeràries per alguns dels seus contemporanis, destaquen les travesses del Matterhorn i la Marmolada, les ascensions al Feldkopf (Zillertal) i el Monte Rosa pel corredor Marinelli, i, sobretot, la primera travessa de les arestes de la Meije. L’any 1881 pujà el pic de Fußstein (Zillertal) amb el seu germà Otto, Ludwig Purtscheller i el geògraf August von Böhm-Böhmersheim. Alguns historiadors afirmen que quan van arribar a dalt ho van celebrar tot cridant Berg Heil !, que és la manera com, des de llavors i segons aquests autors, molts alpinistes alemanys i austríacs es feliciten quan fan un cim. Poc abans de morir en un accident de muntanya, quan intentava pujar la Meije per una nova via, va escriure el manual sobre els perills a la muntanya Die Gefahren der Alpen. Posteriorment, l’any 1889, Karl Schultz edità el llibre Im Hochgebirge, Wanderungen von Dr. Emil Zsigmondy, que és un recull d’alguns dels seus itineraris. La Zsygmondy Spitze (o pic de Feldkopf de 3080 m) als Alps de Zillertal, la bretxa Zsigmondy a la Meije i la Zsigmondyhütte (o refugi Zsigmondy-Comici) als Dolomites de Sesto ens el recorden.

Alexander Kellas, els que s'adapten pugen més amunt

Al llibre Over the Sea and Far Away, publicat l’any 1876, Thomas W. Hinchliff, llavors president de l’Alpine Club, reflexionava sobre els límits del cos humà per adaptar-se a les grans altures, i suggerí que la màxima cota que es podia assolir era aproximadament d’uns 6500 m. Aquesta afirmació, però, va ser refutada pel duc dels Abruzzi (Luigi Amedeo de Savoia) que l’any 1909, en el seu intent de fer el Chogolisa, arribà fins els 7500 m sense cap suplement d’oxigen. Posteriorment, l’any 1920, el doctor Kellas publicà l’article A consideration of the possibility of ascendig Mount Everest on, a partir de criteris científics, concloïa que un alpinista amb unes condicions físiques i mentals excepcionals podria pujar l’Everest només amb l’oxigen de l’aire que captarien els seus pulmons. Com és ben sabut, l’any 1978 Reinhold Messner i Peter Habeler donaren la raó a Kellas al fer la primera ascensió a l’Everest sense utilitzar bombones d’oxigen. Alexander Mitchell Kellas (Aberdeen 1868-Khampa Dzong, Tibet, 1921) va ser un químic i himalaista escocès. Al poc temps d’acabar els seus estudis treballà amb el premi Nobel de química William Ramsay. Més tard, i durant quasi vint anys, impartí classes de química al Middlesex Hospital Medical School de Londres, on realitzà importants estudis sobre l’aclimatació a les grans altures, arribant a col·laborar amb l’eminent fisiòleg John Scott Haldane. Entre 1907 i 1921 organitzà vuit expedicions a les muntanyes de Sikkim, Kashmir i Garhwal, llavors zones molt poc conegudes, fent un nombre important de primeres ascensions a cims de més de 6000 m, com el Pauhunri (7128 m), Langpo (6954 m), Sentinel Peak (6490 m), Chomoyummo (6829 m) i Kangchenjau (6889 m). A més, va ser el primer en incorporar xerpes a les seves empreses, ja que s’adonà de que el seu organisme estava adaptat a les grans altures. Com possiblement ningú coneixia millor que ell les vies d’aproximació a l’Everest, va ser convidat a participar a l’expedició britànica de reconeixement de l’Everest de 1921. Tanmateix, als pocs dies d’incorporar-se, agafà una disenteria i morí d’un atac de cor. El pic (6680 m) i el coll (6343 m) de Kellas a l'estat de Sikkim (Índia) ens el recorden.

Jacques Vidal, observant Mercuri i el Pirineu

A principis del segle XVIII es començà a calcular l'altura de les muntanyes mitjançant triangulacions i mesures baromètriques. Així, durant la campanya duta a terme els anys 1700 i 1701 per determinar l'arc del meridià entre Dunkerque i Cotlliure, els astrònoms Giovanni Domenico Cassini, el seu fill Jacques Cassini i Giacomo Filippo Maraldi calcularen l'altura de diversos cims, com el Canigó, el roc de Madres i el pic de Saint-Barthélemy.  Malgrat que posteriorment es realitzaren més càlculs, a finals del segle XVIII es desconeixia l'altura de les principals muntanyes del Pirineu. Aquesta tasca va ser abordada pels científics Henri Reboul i Jacques Vidal, que entre 1786 i 1789 van pujar un conjunt de cims des d'on, per triangulacions, determinaren l'altura de les muntanyes més rellevants. Destaquen, sobretot, els treballs realitzats per calcular l’altura del pic de Midi de Bigorre (2877 m), on el dia 6 d’agost de 1787 van fer-hi un bivac, i l’ascensió al Turon de Neuvielha (3035 m), també l’agost de 1787, que és el primer tresmil del Pirineu del que es té constància que va ser pujat. Els resultats d’aquesta empresa van ser publicats l'any 1817 a la revista Annales de Chimie et de Physique sota el títol de Nivellement des principaux sommets de la chaîne des Pyrénées. En aquest treball s'afirmava que el cim més alt del Pirineu era l’Aneto. Jacques Vidal (Mirapeis o Mirepoix 1747-1819) va ser un astrònom d'origen occità, que destacà per la seva habilitat per construir instruments i desenvolupar tècniques d'observació eficients. Al poc temps d’acabar els estudis d’enginyeria, va ser contractat pel baró de Bonrepos (Jean Gabriel Amable de Riquet) com a astrònom de l’observatori que tenia al seu castell. Posteriorment, Vidal arribà a ser director de l’observatori de Tolosa de Llenguadoc. Fruit de la col·laboració amb astrònoms de la talla de Jérôme Lalande i Honoré Flaugergues, catalogà més d’un miler d’estrelles. Realitzà importants aportacions a l’estudi dels cometes com, per exemple, les observacions del Gran Cometa de 1807 (C/1807 R1), del que estimà la longitud de la seva cua. Ocupa un lloc important en la història de l’astronomia per les seves observacions de  Mercuri, que van ser elogiades per alguns dels científics més importants de l’època. A més, realitzà estudis sobre la refracció de la llum a l’atmosfera i sobre el magnetisme terrestre. L’any 1808 retornà al seu poble natal, on es va fer construir un petit observatori, i on col·laborà com a enginyer en diverses obres públiques. Ultra ser un bon científic i enginyer, Vidal era una persona erudita, que interpretava música i fins i tot era capaç de redactar memòries sobre els monuments de la seva regió. La punta Reboul-Vidal (3007 m), prop del Turon de Neuvielha, i el carrer de l’astrònom Vidal a Mirapeis ens el recorden.

Antoine de Ville, tot es pot pujar

A principis de novembre de 1490, i durant un pelegrinatge a la catedral de Notre Dame d’Embrun, el rei de França Charles VIII es fixà en el Mons Inaccessibilis o Supereminet Invius, una muntanya aïllada i inaccessible situada al massís del Vercors, que és una de les set meravelles del Delfinat i que, segons algunes llegendes, era la llar de deus, deesses, àngels i d’altres esperits. El Mont Aiguille (2085 m), que és com es coneix actualment, és una mesa o muntanya tabular d’uns 900 m de longitud i d’uns 130 m d’amplada màxima, amb penya-segats a totes bandes que superen els 250 m. El rei, que era un jove un xic presumptuós, considerà que calia pujar-hi com fos, i plantejà el repte a un del seus homes de confiança, Antoine de Ville, que s’avingué a fer-ho. De Ville, que segons alguns cronistes, era audaç, obstinat i enginyós, emprà tècniques d’assalt de fortaleses per escalar la muntanya. Durant uns vint mesos preparà tot el material necessari: uns 1500 metres d’escales i, segons paraules d’ell, uns ginys subtils (alguns historiadors creuen que es referia a bastides). El  26 de juny de 1492 liderà un equip de vuit persones que assolí el cim. Entre elles hi havia el seu criat, un predicador apostòlic, un especialista en l’assalt de fortaleses, un picapedrer, un fuster i l’almoiner François de Bosco, que va fer de cronista. Durant el sis dies que restaren dalt de la muntanya van construir una cabana, van plantar tres creus, van celebrar misses i fins i tot van rebre la visita d’alguns personatges notables de la regió, que tot aprofitant la infraestructura, van fer-hi cap. També havien de rebre Yves Lévy, agutzil del parlament de Grenoble, que havia de donar fe de l’ascensió; tanmateix, s’espantà tant, que no pujà i aixecà acta des de baix. A la seva crònica de Bosco explicà que els ascensionistes van quedar meravellats per la bellesa del lloc: un prat florit i acollidor on van veure ocells de molts colors. La primera ascensió al Mont Aiguille (la segona la va fer Jean Liotard, veí del poble de Trézannes, l’any 1834) va ser ben coneguda a l’època, com ho demostra el fet que al llibre IV del Pantagruel, publicat l’any 1552, François Rabelais descriu l’escalada d’una muntanya amb forma de bolet, que sens dubte es basa en la gesta de de Ville. Antoine de Ville, senyor de Dompjulien i de Beaupré, va ser un cavaller, conseller i camarlenc del duc de Lorena, René II. Alguns estudiosos afirmen que va néixer l’any 1450 al poble de Ville-sur–Illon (Lorena). Participà a la cèlebre batalla de Nancy de 1477, que enfrontà els ducs de Borgonya i Lorena, donant suport a aquest últim. A partir de 1479 es posà al servei, com a enginyer artiller, del rei Charles VIII, que al poc temps l’anomenà conseller, camarlenc i capità de Montélimar i de Saou. En el context de les guerres italianes de 1494-1498, participà en la conquesta del regne de Nàpols, estant al càrrec d’una companyia de 50 homes armats i de 400 arquers. Després de la victòria francesa de 1494, el rei l’anomenà governador i duc de Monte Sant’Angelo, càrrec que ocupà fins la seva mort, que segons alguns historiadors succeí l’any 1497. Les diferents plaques commemoratives de l’ascensió de 1492, que es troben al Mont Aiguille, i el grup escolar “Antoine de Ville” del poblet de Clelles (Isère) ens el recorden.

Sant Bernat de Menthon, cal mantenir el dimoni a ratlla

La via Francigena era la ruta més freqüentada pels pelegrins, viatgers i mercaders que a l’edat mitjana es dirigien cap a Roma, tot passant pel nord de França. La clau de volta del camí era el coll del Gran Sant Bernat (2473 m), que comunica el Valais amb la Vall d’Aosta. En època romana hi passava una via, de la que actualment són visibles algunes restes. A més, hi havia un alberg i un temple dedicat a Júpiter Penninus; per aquest motiu el lloc s’anomenava Mont Jovis (en francès Montjoux). Les persones que, cap a l’any 1000, passaven per aquest indret havien de fer front, per una banda, als perills propis de la muntanya i, per una altra, als possibles actes de pillatge dels bandolers que freqüentaven aquests verals. El lloc adquirí tan mala fama que la gent creia que el dimoni s’hi havia instal·lat, i que, com a delme, cobrava la vida d’una de cada deu persones. Diu la llegenda que un dia Sant Bernat hi pujà i que, quan el dimoni se li atansà, li llançà la seva estola al coll, que a l’instant es convertí en una cadena. Alguns autors afirmen que el dimoni està encadenat dins d’una glacera fins el dia del Judici Final. Sant Bernat de Menthon, o d’Aosta o de Montjoux (Menthon, Alta Savoia 1020-Novara 1081) era membre d’una família noble propietària del castell de Menthon (prop de llac d’Annecy). Arribat a l’edat adulta decidí dedicar la seva vida al servei de l’Església. Va ser ardiaca de la catedral d’Aosta i predicà durant més de 40 anys la doctrina cristiana pels pobles de vall d’Aosta i els seus voltants. Cap a el 1050 va fer construir albergs de viatgers als colls del Gran i el Petit Sant Bernat (2188 m, que comunica les valls d’Aosta i del riu Isère) a fi de millorar la seguretat d’aquells indrets. Encarregà la gestió del primer d’aquests albergs a un grup de canonges agustins, que actualment constitueixen la Congregació del Gran Sant Bernat. Malgrat que era venerat des de principis del segle XII, la seva canonització data de l’any 1681. El 1923 el papa Pius XI l’anomenà patró dels alpinistes, excursionistes, esquiadors i habitants dels Alps. La seva onomàstica se celebra el 15 de juny. Els gossos santbernat, que s’utilitzaven per guardar els albergs i fer salvaments de muntanya, i els colls del Gran i el Petit Sant Bernat ens el recorden.