Clinton Thomas Dent, el ritme és vital

Durant les edats d’or (1854-1865) i d’argent (1865-1882) de l’alpinisme es van fer les primeres ascensions als cims més rellevants dels Alps. Cap el 1880 els alpinistes més agosarats i amb prou recursos econòmics posaren els ulls en muntanyes situades en altres serralades, com el Caucas, els Andes, les Muntanyes Rocalloses i l’Himàlaia. Una de les figures més representatives de l’edat d’argent fou Clinton Thomas Dent, que realitzà nombroses ascensions amb el llegendari guia suís Alexander Burgener. La seva fita més important fou la primera al Grand Dru (3754 m), agulla situada al costat del Petit Dru, dins del massís del Mont Blanc. Les seves primeres temptatives daten de l’agost 1873. L’estiu de l’any següent Dent insistí, arribant a l’extrem de fer portar dues escales per superar els passos més difícils. L’estiu de 1877 instal·là un camp base a gran alçada, que li permeté fer moltes temptatives al cim. Finalment, el 12 de setembre, i després d’un total de divuit intents, Dent, James Walker Hartley i els guies Burgener i Kaspar Maurer assoliren l’objectiu. Clinton Thomas Dent (Sandgate, Kent 1850-Londres 1912) fou un reconegut cirurgià britànic. Professor de la facultat de medicina de l’hospital de Saint George, cirurgià de l’hospital infantil Belgrave i cirurgià en cap de la policia metropolitana de Londres. Amb poc més de vint anys va fer les primeres al Lenzspitze (4294 m) i el Portjengrat (3654 m). A més, obrí noves vies a cims com la Ruinette (3875 m) i el Zinalrothorn (4221 m). Posteriorment participà en algunes expedicions al Caucas, fent les primeres al Gistola (4880 m) i el Tsiteli (4277 m). Entre el 1877 i el 1889 fou president de l’Alpine Club. Va promoure un codi de senyals de socors de muntanya, de manera que qui demanava ajut feia senyals visuals o acústics d’una determinada freqüència, i al seu torn, la persona contactada responia fent senyals amb un ritme diferent. Excel·lent fotògraf i escriptor, publicà articles i llibres de cirurgia i muntanyisme, destacant els volums Above the Snow i Mountaineering, un manual d’alpinisme del qual fou editor. El Mount Dent (3267 m) situat a les Muntanyes Rocalloses, a la frontera entre la Colúmbia Britànica i Alberta (Canadà), ens el recorda.

Foto d’Ernest Clarence Elliott. © National Portrait Gallery, London.

Jean Charlet-Straton, la prehistòria del ràpel

A la novel·la Viatge al centre de la Terra, publicada per Jules Verne el 1864, el professor de mineralogia del Gelehrtenschule des Johanneums d’Hamburg, Otto Lidenbrock, el seu nebot Axel i el guia Hans Bjelke comencen el seu periple baixant per una xemeneia del volcà islandès Snæfellsjökull. Verne posa en boca d’Axel la següent reflexió: “una corda lligada a dalt hauria estat suficient per sostenir-nos. Tanmateix, com la deslligaríem un cop arribéssim al final?” Una mica més endavant Axel ens explica la solució: “El meu tiet posà en pràctica un mitjà molt senzill. Desenrotllà una corda, primer deixà caure dins la xemeneia una meitat, passà la corda per sobre d’un sortint de lava i tot seguit llença l’altra meitat. D’aquesta forma podíem baixar tenint les dues meitats de la corda a la mà, que no es podia deslligar. Un cop arribats al final ens seria molt fàcil recuperar la corda, tot tibant-la per un dels seus extrems.” Els Drus són una muntanya situada al massís del Mont Blanc, formada per les agulles del Grand Dru (3754 m) i el Petit Dru (3733 m). Durant molt temps fou un objectiu cobejat per alpinistes de renom. Així, el 13 de juliol de 1876 Jean Charlet intentà pujar-la en solitari, quedant-se a 20 metres de la bretxa que separa ambdós cims. Per baixar els passos més compromesos emprà el mètode de la doble corda, que es descriu a la novel·la de Verne, essent la primera persona a fer-ho. Havia llegit Charlet aquesta obra? Això no se sap; tanmateix, el 29 d’agost de 1879 Charlet i els guies Prosper Payot i Frédéric Folliguet van fer la primera ascensió al Petit Dru. Jean Estéril Charlet (Argentière 1840-La Roche-sur-Foron 1925) fou un guia de muntanya, que destacava per la seva agilitat, seguretat i determinació. A més del Petit Dru, va fer la primera hivernal al Mont Blanc i d’altres primeres absolutes, com l’Aiguille du Moine (3412 m), la Pointe Isabella (3761 m) o l’Aiguille de la Persévérance (2901 m). L’any 1876, en casar-se amb l’alpinista Isabella Stratton, adoptà el cognom Charlet-Straton. Introduí alguna de les bases del que actualment coneixem com ràpel, tècnica que Hans Dülfer establiria cap al 1910, amb l’anomenat ràpel en “S”, en el que la corda fricciona el cos de l’escalador. Posteriorment, s’inventaren ginys per augmentar la seguretat. Així el 1943, Pierre Allain creà un fre de ràpel, que és un antecessor dels actuals “vuits”.

Foto de Georges Tairraz, publicada a la Revue Alpine volum XXVII a l’any 1926, i extreta de Wikimedia Commons.