Adrien Durand, pujar per mesurar

L’any 1860, l’editor i alpinista William Longman encarregà al jove il·lustrador Edward Whymper viatjar pels Alps occidentals per fer dibuixos d’alguns dels cims més emblemàtics. D’entre les zones que visità destaca el massís dels Écrins, llavors força desconegut, on s’alça el Mont Pelvoux que, abans de l’annexió de la Savoia, es creia que era la muntanya més alta de França. L’agost d’aquell mateix any, una cordada liderada per Thomas George Bonney i William Mathews intentà pujar el Mont Pelvoux, però unes condicions meteorològiques molt adverses ho impediren. Després d'aquesta temptativa, un dels membres de l'expedició, Jean Reynaud, proposà a Whymper, amb qui coincidí casualment en un cafè, provar-ho l'any següent. A principis d'agost de 1861, Whymper, Reynaud i Reginald Macdonald van fer la segona ascensió a la punta Puiseux (3946 m), que és el punt més alt del Mont Pelvoux, tretze anys després que ho fes el matemàtic Victor Puiseux. Dalt del cim, Whymper i els seus companys es van adonar que la Barra dels Écrins (4101 m) superava clarament la punta Puiseux. A més, van confirmar el que ja se sabia, que a dalt de la segona cota més alta del Mont Pelvoux (3932 m) hi havia les restes d'una torre geodèsica. L’any següent, Francis Fox Tuckett tingué accés a l'arxiu militar i cartogràfic de França (Dépôt de la Guerre), on verificà que la misteriosa torre havia estat construïda molts anys abans per ordre d’un capità anomenat Durand. Adrien Armand Durand (Séverac-le-Château, 1787 – Charenton, 1835) fou un enginyer geògraf format a l'École Polytechnique (X 1808). Treballà al cos imperial d'enginyers geògrafs en el projecte de la carta d’estat major. Concretament, s’encarregà de la triangulació de primer ordre del quadrant sud-est de França, tasca que comportà pujar a més de cinquanta cims, alguns d’ells als Alps. El 30 de juliol de 1828 va fer la primera ascensió a la segona punta del Mont Pelvoux amb els caçadors locals Alexis Liotard i Jacques-Étienne Mathéoud. Dos anys més tard, tornà per fer els aixecaments topogràfics, que demostraven que la Barra dels Écrins i la Meije (3984 m) eren més altes que el Mont Pelvoux. Aquests càlculs, però, només els coneixien els cartògrafs que van elaborar la carta d'estat major. Cap al 1833, Durand patí una greu malaltia mental i fou ingressat a l'hospital psiquiàtric de la Maison Royale de Charenton, on morí. La segona cota del Mont Pelvoux, o punta Durand (3932 m), ens el recorda. 

Foto feta per l’autor, que mostra una part de l’estela commemorativa dedicada al capità Adrien Durand a Ailefroide (Écrins).

Pierre Peytier, a l’Olimp de la cartografia

L'any 1825, els oficials Pierre Peytier i Paul-Michel Hossard, als que se’ls havia encarregat la triangulació de primer ordre del Pirineu occidental, van fer les primeres ascensions conegudes als pics de Troumouse (3083 m) i Balaitous (3144 m). L’any següent tornaren a pujar els mateixos cims per realitzar els pertinents aixecaments topogràfics. Durant la segona setmana d'agost, van fer el pic de Troumouse, accedint pel coll de la Sede, superant passatges vertiginosos com els "Tubs de Gerbats" i la cresta que uneix els pics Heid i Troumouse. En aquests trams, van haver d’utilitzar cordes per assegurar un individu, que descalç, transportava un cercle repetidor (un giny per mesurar angles). Posteriorment, Peytier va fer constar que aquella fou l’ascensió més difícil de tota la missió. El 25 d'agost, van pujar el Balaitous. Tanmateix, unes nevades intenses els van retenir al cim durant més temps del previst. El 2 de setembre, es van veure obligats a baixar a correcuita a causa del fred i la manca de queviures. Tot i això, el dia 11, Peytier i un ajudant tornaren al Balaitous per completar les mesures pendents i recollir el material, deixant-hi a dalt algunes piquetes de tendes de campanya, que serien trobades per Charles Packe trenta-vuit anys després. Jean-Pierre-Eugène-Félicien Peytier (Genestelle, Ardèche, 1793 - París, 1864) fou un enginyer geògraf format a l’École Polytechnique (X 1811), que treballà al cos imperial d’enginyers geògrafs, progressant en l’escalafó des del grau de tinent (1817) fins al de coronel (1856). Per encàrrec del primer ministre de la recentment proclamada República de Grècia, Ioannis Kapodístrias, entre 1828 i 1832 liderà un equip de topògrafs, adscrits a l'expedició francesa de Morea en suport de la causa grega, que confeccionà un mapa del Peloponès, fent front a moltes dificultats, entre elles les causades per malalties com el paludisme i la disenteria, que van fer estralls en l’expedició. Més tard, Peytier encapçalà les tasques per elaborar un mapa del Regne de Grècia, publicat el 1852. Durant aquest temps, Peytier realitzà notables aquarel·les i dibuixos de paisatges, monuments i persones. Aquestes obres es recopilaren l’any 1971 al llibre Liberated Greece and the Morea Scientific Expedition. The Peytier Album. El Cap (2995 m) i la bretxa de Peytier-Hossard (2995 m) al Balaitous, i l’aresta dels geodèsics al pic de Palas ens el recorden.

Pierre Peytier. Dibuix de Charles Jouas pel volum VII del llibre "Cent Ans aux Pyrénées", de Henri Beraldi. Col·lecció del Musée Pyrénéen de Lourdes. Reproduït amb permís del museu.

Paul-Michel Hossard, mapes, fotos i cims

Una de les tasques més laborioses de la carta d’estat major va ser duta a terme per Pierre Peytier i Paul-Michel Hossard, dos tinents del cos reial d’enginyers geògrafs, als que se’ls hi encomanà fer la triangulació de primer ordre de la part occidental del Pirineu. Entre maig i setembre de 1825 exploraren aquella zona, escollint com a vèrtexs geodèsics els següents cims: Larrun, Baigura, Leizaratheka, Mehaltzu, Ohri, Kanbillu, Auñamendi (Anie), Escurets, Balaitous, Estibète, pic du Midi, Troumouse, Mont Aspet i Maupas. Malgrat que Peytier i Hossard no tenien cap motivació alpinística, van fer les primeres als pics de Palas (2974 m), Balaitous (3144 m), Troumouse (3083 m) i Maupas (3109 m). Així, després de pujar i descartar el Midi d’Ossau (2884 m) com a vèrtex geodèsic, enfilaren cap al Balaitous. A mitjan juliol ho intentaren, però, per error ascendiren el pic de Palas, presumiblement per l’aresta dels geodèsics. A principis d’agost, i després de tres intents més, van assolir el seu objectiu, possiblement pujant per l’aresta de Peytier-Hossard. Posteriorment, van fer el pic de Troumouse (3083 m) per una ruta poc explicada, que potser passava pel port de Barrosa. Finalment, a finals d’agost van pujar el Maupas, fent abans el Grand Quayrat (3060 m), que també descartaren com a vèrtex geodèsic. Paul-Michel Hossard (Angers, 1797-Jarzé, 1862) fou un enginyer geògraf, format a la prestigiosa École Polytechnique (X 1817), on, a més, impartí classes d’astronomia i geodèsia. Treballà en tasques relacionades amb la carta d’estat major, ideant una brúixola polivalent, que permetia determinar pendents, i millorant la tècnica de representació del relleu amb línies perpendiculars (normals) a les corbes de nivell, actualment en desús. El 1857 fou nomenat tinent coronel i cap del servei de topografia i disseny de l’arxiu cartogràfic militar. Publicà articles de geometria i estadística en revistes especialitzades. També col·laborà amb l’astrònom Louis Benjamin Francoeur, escrivint un annex pel seu notable tractat de Geodèsia. A finals de 1839 s’aficionà a la daguerreotípia, el primer procediment fotogràfic comercial, arribant a ser un consumat especialista. De fet, ara alguns dels seus daguerreotips es troben al museu d’Orsay de París. El Cap (2995 m) i la bretxa de Peytier-Hossard (2995 m) al Balaitous, i l’aresta dels geodèsics al pic de Palas ens el recorden.

Autoretrat de Paul-Michel Hossard (1842), publicat al llibre “Angers et la Photographie”, Frédéric Nibart (2021). Col·lecció Labusquière (2006). Amb autorització del seu autor.

Jean-Baptiste Coraboeuf, triangulant arreu

El 1808 Napoleó va emprendre la tasca de substituir la carta dels Cassini per un nou mapa de França. El projecte, que quedà en via morta, fou reprès sota el regnat de Lluís XVIII, que el 1817 ordenà realitzar la carta d’estat major. Les tasques de triangulació van ser encomanades al cos reial d’enginyers geògrafs. Una de les determinacions més reeixides fou duta a terme pel tinent coronel Jean-Baptiste Coraboeuf i els seus adjunts, els tinents Jean-Prosper Testu, Pierre Peytier i Paul-Michel Hossard, que entre 1825 i 1827 van fer triangulacions de primer ordre resseguint l’anomenat paral·lel del Pirineu. Coraboeuf assignà a Peytier i Hossard la part occidental, mentre que ell i Testu s’encarregaren de l’oriental. Durant el primer any, Coraboeuf i Testu van escollir com a vèrtexs geodèsics els següents cims: Mont d’Espirà, Força Real, Mont Tauch, puig de Burgarag, Madres, Canigó, Torre d’Eina, pic Oriental de Coll Roig, Saint Barthélemy, Montcalm i tucs de la Courate i de Crabèra. Hi van construir torres de pedra, amb forma de con truncat, d’uns quatre metres d’altura. El 1826 i 1827 tornaren a pujar als mateixos punts per implementar els aixecaments topogràfics, proveïts d’instruments de mesura, destacant un cercle repetidor, un giny per determinar angles. També portaven tendes i queviures per fer llargues estades, com succeí l’agost de 1826 i 1827, quan van romandre dalt del Canigó (2784 m) i del Montcalm (3078 m), respectivament, unes dues setmanes, suportant condicions meteorològiques molt adverses. Jean-Baptiste Coraboeuf (Nantes, 1777-París, 1859) va ser un enginyer geògraf, format a la prestigiosa École Polytechnique (X 1794). Fou membre de la comissió de ciències i arts que participà en la campanya d’Egipte de Napoleó (1798-1801), on mesurà l’altura d’algunes piràmides i participà en l’aixecament d’un mapa del delta del Nil. Entre 1802 i 1805 encapçalà una campanya cartogràfica als Alps per determinar, a partir de triangulacions, l’altura de diferents muntanyes, entre elles el Mont Blanc. Posteriorment, fou secretari general de la Societé de Géographie i continuà treballant en tasques de supervisió del mapa d’estat major. Una inscripció al temple d’Isis (illa de Philae), on apareix el seu nom junt amb altres savis de l’expedició d’Egipte, un monument en memòria dels oficials geodèsics, situat a Argelès-Gazost, i un carrer a la ciutat de Nantes ens el recorden.

Detall d'un dibuix de Jean-Prosper Testu dalt del Montcalm (1827), on se'l veu amb Coraboeuf, que manipula un cercle repetidor. Col·lecció del Musée Pyrénéen de Lourdes. Reproduït amb permís del museu.

John Norman Collie, obrint nous camins

Un dels llocs més fotogènics de l’illa de Skye és Sligachan. Des d’aquest indret es gaudeix d’una esplèndida vista de la serralada de les Black Cuillin. A prop de l’històric hotel i del vell pont de tres arcs, recentment s’hi ha emplaçat una escultura en bronze del guia John MacKenzie i el professor Norman Collie, dos grans amics, que durant dècades exploraren aquelles muntanyes. John Norman Collie (Alderley Edge, Cheshire 1859-Sligachan, 1942) fou un químic i alpinista anglès. Col·laborà amb eminents científics com Edmund A. Letts, Johannes Wislicenus i William Ramsay, que va rebre el Premi Nobel de Química l’any 1904 pels seus treballs sobre els gasos nobles. Des de 1902 fins a 1928 va ser professor del University College de Londres. La seva recerca abastà diferents camps de la química orgànica i de la química física. A més, alguns autors sostenen que construí la primera làmpada de neó i que el febrer de 1896 realitzà la primera radiografia amb finalitats mèdiques de la història. Se li atribueixen més de setanta primeres ascensions, generalment en regions inexplorades o molt poc explorades com, per exemple, les muntanyes escoceses de Cuillin, de Glen Coe i del Ben Nevis, on va fer la primera hivernal a la Tower Ridge. També va fer notables ascensions als Alps amb Albert Mummery, Geoffrey Hastings i William C. Slingsby, destacant la primera a la Dent du Requin. El 1895 formà part de l’expedició al Nanga Parbat, on Mummery i dos gurkhas van desaparèixer. Entre 1897 i 1911 participà en diverses expedicions a les muntanyes de les illes Lofoten i, sobretot, a les Rocalloses del Canadà, on posà nom a desenes de cims i on va fer més de vint primeres ascensions, com el Mount Athabaska (3491 m), des d’on albirà el Columbia Icefield, un dels camps de gel més grans per sota del cercle polar àrtic. Fou membre, entre d’altres, de la Royal Society, de la Royal Geographical Society i de l’Alpine Club, que presidí en el període 1920-22. Publicà nombrosos articles en revistes científiques i de muntanya, així com els llibres Climbing in the Himalaya (1902) i Climbs and Exploration in the Canadian Rockies (1903), en col·laboració amb Hugh E. M. Stutfield. El Mount Collie (3124 m, a les muntanyes Rocalloses) i el Sgurr Thormaid (Norman’s Peak, 927 m, a les Black Cuillin) ens el recorden.

John Norman Collie (1914). Science Museum Group Collection. Reproduïda amb llicència de Creative Commons. Reconeixement 4.0 Internacional (CC BY 4.0).

Henry Russell, romanticisme d’altura

Al llibre Catalogue des Plantes Indigènes des Pyrénées et du Bas Languedoc, el naturalista George Bentham afirma que, en el transcurs d’una exploració botànica que realitzà l’estiu de 1825, dormí en una cabana de Soldeu (Andorra) dins d’un sac fet de pell de xai. A la quarta edició del llibre The Art of Travel (1867), el polímata Francis Galton complementa aquesta informació, afegint que des de feia uns vint-i-cinc anys els duaners francesos del Pirineu empraven uns sacs de dormir més sofisticats, que es podien portar com si fos una motxilla. També explica que els alpinistes Francis Fox Tuckett i Charles Packe se’n van fer confeccionar uns que prenien aquests últims com a model. Justament, Packe va fer veure al seu amic Henry Russell que li convenia adquirir-ne un. Així, l’any 1864 el comte Russell encarregà un sac de dormir de pell de xai amb la llana per dins, que pesava uns 3 kg i que usaria assíduament durant quaranta anys. Un dels primers cops fou el disset de juliol de 1865, quan amb el capità Anthony Hoskins i el guia Jean Capdeville, va fer un bivac dalt del cim de l’Aneto. Henry-Patrice-Marie Russell-Killough (Tolosa de Llenguadoc 1834-Biarritz 1907), comte Russell-Killough, fou un llegendari pirineista d’origen irlandès (per part de pare) i francès (per part de mare). Entre 1856 i 1861 va fer dos viatges pel continent americà i un gran periple, de tres anys de durada, per Àsia i Oceania. A partir de 1862 explorà el Pirineu de punta a punta, fent unes quaranta primeres ascensions absolutes, generalment amb els millors guies de l’època, com Célestin Passet. L’agost de 1864 participà en la fundació de la primera entitat pirineista de la història, la Société Ramond, que s’emmirallava en l’Alpine Club. Cap al 1882 centrà la seva activitat en la muntanya del Vignemale (3298 m), a la que hi pujà trenta-tres vegades, i on va fer excavar set coves estratègicament situades i a gran alçada, des d’on gaudia d’unes vistes envejables i es delectava amb sensacionals postes de sol. Dins d’elles hi feia llargues estades i rebia visites de pirineistes i amics. A partir de 1889 l’estat francès li llogà durant noranta-nou anys, i pel preu simbòlic d’un franc anual, la muntanya del Vignemale. Notable intèrpret del violoncel i excel·lent escriptor, entre molts dels seus llibres i escrits destaca l’obra Souvenirs d’un Montagnard. Un nombre important de topònims ens el recorden com, per exemple, el pic de Russell (3205 m) a la Maladeta i l’aresta de Packe-Russell al Balaitús.

Fotografia del comte Henry Russell-Killough. Col·lecció privada de Monique Dollin du Fresnel, rebesneboda del comte Russell. Reproduïda amb el seu permís.