Francis Fox Tuckett, alpinisme i ciència

El físic James David Forbes aconsellava als joves afeccionats a l’alpinisme que fessin d’aquest hobby una activitat científica. Un d’aquests joves fou Francis Fox Tuckett, que seguí fil per randa aquesta recomanació, de forma que en moltes excursions portava instruments per mesurar propietats com la pressió, la temperatura o el nivell d’ozó. Igualment, li agradava dissenyar, modificar o provar nous invents. Així, al volum II de la revista Peaks, Passes, and Glaciers de l’any 1862, descriu un fogonet d’alcohol, que utilitzava per bullir aigua. D’altra banda, al volum I de l’Alpine Journal, relata que el juliol de 1862 va fer un bivac dalt del Monviso (3841 m) dins d’un sac de dormir, semblant al que empraven alguns duaners francesos del Pirineu, que modificà afegint-hi una capa d’un material impermeable patentat pel químic Charles Macintosh l’any 1823. A més, cal dir que les anotacions i dibuixos panoràmics de Tuckett foren molt útils per millorar la cartografia d’algunes zones dels Alps orientals. Aquesta tasca fou reconeguda per John Ball, primer president de l’Alpine Club, al pròleg del llibre A Guide to the Eastern Alps, i pel rei d’Itàlia Vittorio Emanuele II, que l’anomenà cavaller de l’orde de Sant Maurici i Sant Llàtzer. Francis Fox Tuckett (Frenchay, Bristol 1834-1913) fou un alpinista britànic de l’edat d’or de l’alpinisme (1854-1865), que gestionà un important negoci familiar de comerç de cuir. Començà la seva activitat als Alps Occidentals, destacant la primera ascensió a l’Aletschhorn (4195 m), el juny de 1859, amb els guies Johann Joseph Bennen, Peter Bohren i Victor Tairraz. Més tard anà als Alps del Delfinat, el massís de l’Ortler i els Alps de Zillertal i d’Ötztal. Posteriorment, visità les Dolomites, preferentment amb Douglas Freshfield i el guia François Devouassoud, fent una exploració exhaustiva de la Marmolada i els massissos de Brenta, Catinaccio i Pale di San Martino. Vicepresident de l’Alpine Club (1866-1868) i membre de la Royal Geographical Society, el 1874 publicà el llibre Hochalpenstudien, traducció a l’alemany de molts dels seus articles. Després de la seva mort, William A. B. Coolidge edità el llibre A Pioneer in the High Alps: Alpine Diaries and Letters of F. F. Tuckett (1920). Diferents topònims ens el recorden, com la Tuckettspitze o Cima Tuckett (3462 m) als Alps d’Ortler, la bocca, la glacera i el refugi de Tuckett a Brenta, així com el coll, la glacera, el pic (3568 m) i l’antic refugi Tuckett als Écrins.

Fotografia feta per Camille Silvy l’any 1862, cedida per  la National Portrait Gallery, London, i reproduïda amb llicència de Creative Commons.

George Finch, ciència a l’Everest

El sempre ocurrent dramaturg George Bernard Shaw, en veure una foto de grup de l’expedició a l’Everest de 1921, digué que li evocava a una colla de gent sorpresa per una tempesta de neu quan feien un pícnic a Connemara (regió situada a l’oest d’Irlanda). Efectivament, a les primeres expedicions a l’Everest, els alpinistes vestien jaquetes Norfolk, abrics, gavardines, armilles, barrets i bufandes, que era la indumentària que llavors s’emprava per fer muntanya. Quan George Finch fou convidat a participar en l’expedició de l’any 1922, encarregà a l’empresa Silver & Co. que confeccionés una gavardina amb un farciment de plomes d’ànec. Aquesta peça lleugera, d’una gran capacitat calorífica i dissenyada pel mateix Finch, és precursora de les actuals jaquetes de plomes. Finch també visità científics de la universitat d’Oxford perquè l’ajudessin a fer funcionar fogonets a grans altures. Alhora, contacta amb el patòleg Georges Dreyer que havia construït una cambra hipobàrica amb la qual estudiava els efectes de la hipòxia en els aviadors, i que, a més, havia inventat un eficient sistema per subministrar oxigen. Dreyer convencé Finch que sense oxigen suplementari no es podria fer l’Everest i dissenyà un equip que s’utilitzà a l’expedició de 1922. Tanmateix, la gran majoria dels alpinistes, menys Finch, no eren partidaris d’emprar-lo, a causa del gran pes de les ampolles i perquè consideraven que no era un mitjà honest. Alguns d’ells, com George Mallory, canviaren d’opinió quan el 27 de maig de 1922 Finch i Geoffrey Bruce assoliren amb relativa facilitat una cota de 8321 m. George Ingle Finch (1888, Orange, New South Wales-Wantage, Berkshire-1970) fou un químic i alpinista australià. Va ser professor de química a l’Imperial College de Londres, on realitzà remarcables experiments en diferents camps de la química física i l’electroquímica, pels que se li concedí la medalla Hugues i fou elegit membre d’honor de la Royal Society. A part de molts articles científics, va escriure els llibres The Making of a Mountaineer i Der Kampf um den Everest. El seu fill Peter fou un reconegut actor, que va rebre un Òscar l’any 1976. La ruta de Finch a la cara nord de la Dent d’Herens (4173 m) ens el recorda.

Fotografia feta per Walter Stoneman l’any 1938, cedida per  la National Portrait Gallery, London, i reproduïda amb llicència de Creative Commons.

Albert Mummery, cal ser honest

The Physiology of Industry fou el primer llibre de l’economista John Atkinson Hobson. L’obra, publicada l’any 1898, va ser el fruit d’un intens intercanvi d’idees amb Albert Mummery. En ella s’exposen conceptes que desafiaven alguns dels fonaments de la teoria econòmica de l’època. Així, per exemple, s’afirma que un excés d’estalvi pot generar un subconsum que deprimiria l’economia. Malgrat que l’obra no tingué gaire notorietat, alguns dels arguments que s’hi exposaven serien posteriorment adoptats pel reconegut economista John Maynard Keynes. Albert Frederick Mummery (Dover, 1855-Nanga Parbat, 1895) és un dels millors escaladors de tots els temps i per molts el fundador de l’alpinisme modern. Així, per una banda, fou dels primers a fer ascensions sense guies. D’altra banda, va fer primeres a cims que llavors es consideraven inaccessibles o a pics que ja s’havien fet per noves vies de gran dificultat. A més, per a ell el més important no era assolir un cim (que també) sinó superar les dificultats que plantejava una determinada via, utilitzant mètodes honestos (com ell deia, “by fair means”), tot minimitzant en el possible l’ús de mitjans artificials. Amb el seu germà William gestionà una pròspera adoberia de Dover, que li donà prou llibertat per dedicar-se a l’alpinisme. Fins al 1888 realitzà notables primeres amb els guies suïssos Alexander Burgener i Benedikt Venetz. Destaquen el Mattherhorn (4478 m) per l’aresta Zmutt, l’Aiguille Verte (4122 m) pel vessant de Charpoua, el Täschhorn (4490 m) i sobretot el Grépon (3482 m). Posteriorment, organitzà dues expedicions al Caucas, fent el 1888 la primera al Dikh-Tau (5205 m) amb el guia Heinrich Zurfluh. A partir de 1889, i ja sense guies, escalà amb grans alpinistes com Norman Collie, Geoffrey Hastings, Cecil Slingsby o Lily Bristow. Destaquen la primera a la Dent du Requin (3422 m) o el Mont Blanc per l’esperó de la Brenva. El 1895 liderà el projecte, avançat al seu temps, de pujar el Nanga Parbat (8125 m). Després d’un intent infructuós pel vessant oest (Diamir), on assolí una cota superior als 6000 m, Mummery i els gurkhas Ragobir Thapa i Goman Singh van desaparèixer, possiblement sepultats per una allau, quan es dirigiren cap al vessant nord (Rakhiot). Dissenyà una tenda lleugera que l’empresa Benjamin Edgington comercialitzà fins al 1968. El 1885 publicà el llibre My Climbs In The Alps and Caucasus, un clàssic de la literatura de muntanya. El Mount Mummery (3328 m), a les Muntanyes Rocalloses, i l’Aiguille Mummery (3700 m), al massís del Mont Blanc, ens el recorden.

Fotografia feta per Martin Jacolette abans de 1895 i publicada al llibre "Mes escalades dans les Alpes", París 1903. Alpine Club Photo Library, London. Extreta de Wikimedia Commons.

Fanny Bullock Workman, assolint la igualtat

Al llibre Two Summers in the Ice-Wilds of Eastern Karakoram, publicat l’any 1917, hi ha una fotografia on un dels autors, Fanny Bullock Workman, mostra un diari on amb lletres ben grosses es pot llegir el lema Votes for Women. La icònica imatge fou presa l’any 1912 per l’altre autor del llibre i marit de Fanny, William H. Workman, a l’altiplà del Silver Throne (6400 m), situat al Karakoram. Aquest fet aparentment senzill era molt important, ja que en aquells moments el moviment pel sufragi femení estava en un dels seus moments més àlgids. Així, doncs, qualsevol iniciativa per donar-li suport era benvinguda; i més en el cas de Fanny que era una persona molt coneguda pels seus exitosos llibres de viatges. Fanny Bullock Workman (Worcester, Massachusetts 1859-Cannes, França 1925) fou una exploradora, alpinista i escriptora estatunidenca. Filla d’una família adinerada; de seguida prengué consciència que les dones eren tan vàlides com els homes per fer qualsevol activitat. El 1882 Fanny es casà amb el metge William Hunter Workman (Worcester, 1847-Newton, Massachusetts, 1937) que l’inicià en el muntanyisme a la serralada de les White Mountains (New Hampshire). Entre 1888 i 1895 els Workman van fer llargs viatges en bicicleta per Suïssa, França, Itàlia, Espanya i Algèria, cobrint distàncies de més de 5000 kilòmetres en etapes que podien superar el centenar. En aquest període Fanny pujà alguns cims notables dels Alps com el Mont Blanc i el Matterhorn. Entre 1897 i 1899 van fer un altre llarg viatge en bicicleta per Birmània, Ceilan, Java, Indoxina i l’Índia. El 1898 descobriren les muntanyes de l’Himàlaia occidental, llavors un territori poc explorat i sense cartografiar, on en catorze anys organitzarien vuit expedicions. El 1899 contractaren els serveis del guia suís Mattia Zurbriggen i exploraren la glacera Biafo, on pujaren diferents cims, essent el Koser Gunge (6400 m) el més alt. El 1902 resseguiren la glacera de Chogo Lungma i el 1906 van fer cap al massís de Nun Kun, pujant el Pinnacle Peak (6930 m), que durant molts anys fou el rècord d’alçada femení. Entre 1911 i 1912 exploraren la glacera de Siachen, la més llarga del Karakoram. Per a això contractaren els serveis d’un solvent grup de guies i topògrafs, amb els que confeccionaren un material cartogràfic de gran qualitat. D’entre els molts reconeixements que els Workman van rebre cal destacar que Fanny fou la primera dona nord-americana que va fer una conferència a la universitat de la Sorbona i la primera que esdevingué membre de la Royal Geographical Society. Els seus nombrosos articles i llibres de viatges ens els recorden.

Fotografia feta per Maull & Fox el 1890. Library of Congress. Extreta de Wikimedia Commons.

Pierre Redonnet i Pierre Barrau, faltava fer el segon

L’agost de 1820 una expedició científica al Mont Blanc, promoguda pel doctor Joseph Hamel, fou sorpresa per una allau que provocà la mort de tres guies. De resultes d’aquest incident, l’any següent el consistori de Chamonix impulsà la creació de la primera companyia de guies del món: la Companyia de Guies de Chamonix, que tenia com a objectiu crear una caixa de solidaritat per ajudar a les famílies dels guies accidentats, així com seleccionar i formar els guies. Cap a la meitat del segle XIX s’establiren societats semblants a algunes localitats del Pirineu. Així, l’any 1850, es fundà la Companyia de Guies de la Maladeta, antecessora de l’actual Companyia de Guies de Luchon. Dos dels guies més destacats d’aquella primera època foren Pierre Redonnet (anomenat Nate) i Pierre Barrau. El primer participà en les dues primeres ascensions a l’Aneto de 1842 amb Platon de Tchihatcheff i Albert de Franqueville, en la tercera de 1844 amb Toussaint Lézat  i en la quarta de l’any 1849 amb Ernestine Tavernier, que fou la primera dona que va fer aquest cim. Pierre Barrau (no confondre amb el guia homònim que desaparegué a la glacera de la Maladeta el 1824) també conduí pirineistes de renom com Charles Packe, Lézat o el comte Henry Russell. En un determinat moment Redonnet i Barrau es plantejaren ampliar la llista d’excursions que proposaven als seus clients. Per això esmerçaren els seus esforços a trobar una via practicable per pujar el Posets, el segon pic més alt del Pirineu (3375 m), que encara estava per fer. La ruta que van explorar partia de la cabana de Turmo (vall d’Estós) i s’enfilava per les valls de Batisielles i dels Ibons. Un cop van tenir clar l’itinerari el suggeriren a alguns clients. Així, el dia 6 d’agost de 1856 van fer la primera al Posets amb el britànic Halkett i el 31 la segona amb Julius Behrens (1828-1888), un comerciant d’origen jueu nascut a Manchester, que l’any 1851 pujà el Mont Blanc. L’any 1861 Barrau també va fer la tercera, conduint Charles Packe. La postal que il·lustra aquest escrit, on es veu un grup de guies de Luchon, ens recorda Pierre Barrau, que és el que està situat més a la dreta.

Postal 117 Les Pyrénées. Groupe de Guides Luchonais à Pied. Phototypie Labouche Frères Toulouse. Any 1900. Reproduïda amb permís del fòrum de col·leccionistes de postals antigues CPArama (www.cparama.com).

Guillaume Delfau, la curiositat superà la por

L’any 1791 el pare del pirineisme, Louis Ramond de Carbonnières, fou elegit diputat a l’Assemblea Nacional Legislativa, on coincidí amb Guillaume Delfau (Grives, 1766 -Périgueux, 1815), un jove i prometedor polític, que posteriorment seria secretari general de la prefectura de la Dordonya. Durant el regnat del Terror (1793-1794) ambdós foren empresonats, acusats d’enemics de la Revolució, i van ser alliberats el juliol de 1794, just després de la mort de Robespierre. Dos anys després Delfau anà a prendre les aigües al balneari d’Eaux-Bonnes, possiblement per refer-se de les seqüeles que li causà l’empresonament. Durant la seva estada quedà meravellat per la figura majestuosa del Midi d’Ossau i es proposà pujar-hi. Malgrat que aquesta muntanya tenia fama d’inaccessible, el 2 d’octubre de 1796 anà al llogaret de Gabas, on contactà amb un pastor de la vall d’Aspe anomenat Matthieu, que s’avingué a guiar-lo, tot revelant-li que anys abans hi havia pujat un col·lega seu. L’endemà van fer cim i posteriorment Delfau publicà el llibret Voyage au Pic du Midi de Pau, on relata l’ascensió amb tots els ets i uts. L’opuscle, del qual es van fer dues edicions (1796 i 1797), és excepcional i està escrit en forma de llibre de viatges adreçat a un hipotètic amic. És l’obra d’un home de lletres que aporta informació interessant sobre molts temes (geologia, botànica, zoologia, història, etc.). En tot moment Delfau es mostra sincer i admet que la curiositat el motivà a pujar una muntanya amb fama d’inaccessible, tot i reconèixer que fou una temeritat i que li calgué molta força mental per superar les seves pors. A més, remarca que sense el concurs de Matthieu, amb qui establí una relació de companyonia, no hauria assolit el seu objectiu. Finalment, Delfau dona fe que dalt del cim trobà les restes d’una torre circular. Actualment, se sap que es tractava d’un senyal per fer triangulacions, que hauria estat construït a mitjans d’agost de 1790 per uns pastors bearnesos per encàrrec de l’oficial geodèsic Reinhard Junker, que estava confeccionant un mapa de la frontera francoespanyola en col·laboració amb el capità Vicente de Heredia. La il·lustració de Louis-Julien Jacottet, on es veuen uns pastors davant del Midi d’Ossau, ens recorda a Matthieu i als protagonistes de la primera ascensió d’aquest cim emblemàtic.

Litografia de Louis-Julien Jacottet, “Pâtres au Pic du Midi de Pau (Basses Pyrénées) 1835”, reproduïda amb permís de la Médiathèque Simone Veil, Bagnères-de-Bigorre.