Jean Pierre Lafont i Marc Sesqué, guiant pintors, ducs i comtes.

El 1833 el pintor Édouard Pingret (1788-1875) va fer un viatge pel Pirineu, que li serví d’inspiració per editar l’àlbum Costumes des Pyrénées, un conjunt de 40 litografies que són un magnífic testimoni de les indumentàries de la gent que vivia al Pirineu. La litografia número 40 està dedicada a Jean Pierre Lafont (1770-1851), guia de Bagnères de Luchon, que el dia 12 d’agost de 1833 pujà al pic de Grand Quayrat (3060 m) amb un dels seus fills i el mateix Pingret. Lafont, que llavors tenia seixanta-tres anys, apareix en primer terme supervisant el grup. En un segon pla es veu el seu client superant un pas compromès i, darrere d’ell hi ha el fill de Lafont, que porta un paraigua i un cistell amb queviures. La il·lustració ens dona informació sobre el material de muntanya d’aquella època. Així, és interessant parar atenció als llargs bastons ferrats i al calçat del guia: unes senzilles avarques lligades al turmell, que possiblement li garantien una certa adherència. També és curiós observar que li pengen uns grampons d’una corda, que porta creuada al pit. Aquests primers guies eren pastors o caçadors que complementaven la seva economia fent aquesta tasca. Malgrat que el seu concurs fou de vital importància perquè es fessin les primeres ascensions als principals cims del Pirineu, poca cosa se sap d’ells; a tot estirar se’n coneix el nom. Aquest, per exemple, és el cas de Marc Sesqué, guia de la localitat de Gèdre, que conduí alguns clients al Pic Long (3192 m), entre ells Lluís d’Orleans, duc de Nemours (fill de Lluís Felip I de França, que regnà aquest país entre 1830 i 1848), amb qui realitzà la primera ascensió a aquest pic l’estiu de 1846. Sesqué també fou guia del comte Henry Russell; així el 20 de setembre de 1865, amb seixanta-vuit anys, va fer el pic Long amb el seu fill i el llegendari comte. Russell ens el recorda a la seva obra Souvenirs d’un montagnard, on deixà escrit que Marc Sesqué era un guia excel·lent.  

Litografia N^o 40 de la col·lecció Costumes des Pyrenees, d’Édouard Pingret de l’any 1834, cedida per la Médiathèque Simone Veil, Bagnères-de-Bigorre. 

Albert de Franqueville, l’Aneto és el Paradís.

Platon de Tchihatcheff, Albert de Franqueville, els guies Pierre Sanio i Jean Sors i els caçadors Bernard Arrazau i Pierre Redonnet protagonitzaren la primera ascensió a l’Aneto. El 18 de juliol de 1842 sortiren a trenc d’alba de Luchon en direcció a l’Hospice de France. D’aquí pujaren al port de Benasc i baixaren a la Besurta, fent nit molt a prop d’on actualment hi ha el refugi de la Renclusa. Com a l’imaginari col·lectiu encara era ben viu el tràgic accident del guia Pierre Barrau, que l’agost de 1824 desaparegué en una esquerda de la glacera de la Maladeta, els expedicionaris evitaren l’actual via normal pel vessant nord. Al llibre El massís de la Maladeta: de les valls als cims, Tòfol Tobal, Jordi Pons i Ramon Solís reconstruïren l’itinerari de la primera ascensió. Segons ells, el dia 19 els expedicionaris feren cap als “vallons” de les Tres Chermanes de Paderna i de la Pleta de Paderna, superaren les bretxes de la Tuca Blanca i d’Alba, per posteriorment arribar a l’”ibón” de Creguenya. D’aquí s’enfilaren fins el coll entre el pic de Cregüenya i la Tuca de Quillón, i baixaren per la vall de les Piedras Albas. Tot seguit superaren els colls del Mamelón i dels Pins, fins que finalment arribaren a la pleta de Corones, on feren nit. El 20 de juliol, van fer cim seguint l’actual via normal de la vall de Corones. Arribats a la collada de Corones pujaren el darrer tram de la glacera fins al pont de Mahoma. Aquest darrer escull impressionà tant Franqueville, que el va fer pensar en el “Sirat”, que segons la religió islàmica és un pont més fi que un cabell i més tallant que un sabre, que les ànimes hauran de travessar per arribar al Paradís el Dia del Judici Final. El comte Albert Belhomme de Franqueville (Pinterville 1814-Bizanos 1891) fou un terratinent i botànic d’origen normand, que arribà a tenir un dels herbaris més importants de la seva època. El 1854 s’instal·là al municipi de Bizanos, prop de Pau, on comprà el castell, que actualment rep el seu nom, des d’on es gaudeix d’unes magnífiques vistes del Pirineu bearnès. Des de 1871 fins a la seva mort fou batlle de Bizanos, impulsant moltes iniciatives, que milloraren la vida d’aquesta comunitat. El 1845 publicà el llibre Voyage a la Maladette, on relatà l’ascensió a l’Aneto. Fou un dels primers membres de la cèlebre “Société Ramond”, associació científica, centrada en l’estudi del Pirineu. L’agulla de Franqueville (3069 m) a la cresta de Llosàs ens el recorda.

Imatge presa al taller de fotografia d’Alexandre Ken, prop de l’any 1863, i extreta de Wikimedia Commons.

Clinton Thomas Dent, el ritme és vital

Durant les edats d’or (1854-1865) i d’argent (1865-1882) de l’alpinisme es van fer les primeres ascensions als cims més rellevants dels Alps. Cap el 1880 els alpinistes més agosarats i amb prou recursos econòmics posaren els ulls en muntanyes situades en altres serralades, com el Caucas, els Andes, les Muntanyes Rocalloses i l’Himàlaia. Una de les figures més representatives de l’edat d’argent fou Clinton Thomas Dent, que realitzà nombroses ascensions amb el llegendari guia suís Alexander Burgener. La seva fita més important fou la primera al Grand Dru (3754 m), agulla situada al costat del Petit Dru, dins del massís del Mont Blanc. Les seves primeres temptatives daten de l’agost 1873. L’estiu de l’any següent Dent insistí, arribant a l’extrem de fer portar dues escales per superar els passos més difícils. L’estiu de 1877 instal·là un camp base a gran alçada, que li permeté fer moltes temptatives al cim. Finalment, el 12 de setembre, i després d’un total de divuit intents, Dent, James Walker Hartley i els guies Burgener i Kaspar Maurer assoliren l’objectiu. Clinton Thomas Dent (Sandgate, Kent 1850-Londres 1912) fou un reconegut cirurgià britànic. Professor de la facultat de medicina de l’hospital de Saint George, cirurgià de l’hospital infantil Belgrave i cirurgià en cap de la policia metropolitana de Londres. Amb poc més de vint anys va fer les primeres al Lenzspitze (4294 m) i el Portjengrat (3654 m). A més, obrí noves vies a cims com la Ruinette (3875 m) i el Zinalrothorn (4221 m). Posteriorment participà en algunes expedicions al Caucas, fent les primeres al Gistola (4880 m) i el Tsiteli (4277 m). Entre el 1877 i el 1889 fou president de l’Alpine Club. Va promoure un codi de senyals de socors de muntanya, de manera que qui demanava ajut feia senyals visuals o acústics d’una determinada freqüència, i al seu torn, la persona contactada responia fent senyals amb un ritme diferent. Excel·lent fotògraf i escriptor, publicà articles i llibres de cirurgia i muntanyisme, destacant els volums Above the Snow i Mountaineering, un manual d’alpinisme del qual fou editor. El Mount Dent (3267 m) situat a les Muntanyes Rocalloses, a la frontera entre la Colúmbia Britànica i Alberta (Canadà), ens el recorda.

Foto d’Ernest Clarence Elliott. © National Portrait Gallery, London.

Jean Charlet-Straton, la prehistòria del ràpel

A la novel·la Viatge al centre de la Terra, publicada per Jules Verne el 1864, el professor de mineralogia del Gelehrtenschule des Johanneums d’Hamburg, Otto Lidenbrock, el seu nebot Axel i el guia Hans Bjelke comencen el seu periple baixant per una xemeneia del volcà islandès Snæfellsjökull. Verne posa en boca d’Axel la següent reflexió: “una corda lligada a dalt hauria estat suficient per sostenir-nos. Tanmateix, com la deslligaríem un cop arribéssim al final?” Una mica més endavant Axel ens explica la solució: “El meu tiet posà en pràctica un mitjà molt senzill. Desenrotllà una corda, primer deixà caure dins la xemeneia una meitat, passà la corda per sobre d’un sortint de lava i tot seguit llença l’altra meitat. D’aquesta forma podíem baixar tenint les dues meitats de la corda a la mà, que no es podia deslligar. Un cop arribats al final ens seria molt fàcil recuperar la corda, tot tibant-la per un dels seus extrems.” Els Drus són una muntanya situada al massís del Mont Blanc, formada per les agulles del Grand Dru (3754 m) i el Petit Dru (3733 m). Durant molt temps fou un objectiu cobejat per alpinistes de renom. Així, el 13 de juliol de 1876 Jean Charlet intentà pujar-la en solitari, quedant-se a 20 metres de la bretxa que separa ambdós cims. Per baixar els passos més compromesos emprà el mètode de la doble corda, que es descriu a la novel·la de Verne, essent la primera persona a fer-ho. Havia llegit Charlet aquesta obra? Això no se sap; tanmateix, el 29 d’agost de 1879 Charlet i els guies Prosper Payot i Frédéric Folliguet van fer la primera ascensió al Petit Dru. Jean Estéril Charlet (Argentière 1840-La Roche-sur-Foron 1925) fou un guia de muntanya, que destacava per la seva agilitat, seguretat i determinació. A més del Petit Dru, va fer la primera hivernal al Mont Blanc i d’altres primeres absolutes, com l’Aiguille du Moine (3412 m), la Pointe Isabella (3761 m) o l’Aiguille de la Persévérance (2901 m). L’any 1876, en casar-se amb l’alpinista Isabella Stratton, adoptà el cognom Charlet-Straton. Introduí alguna de les bases del que actualment coneixem com ràpel, tècnica que Hans Dülfer establiria cap al 1910, amb l’anomenat ràpel en “S”, en el que la corda fricciona el cos de l’escalador. Posteriorment, s’inventaren ginys per augmentar la seguretat. Així el 1943, Pierre Allain creà un fre de ràpel, que és un antecessor dels actuals “vuits”.

Foto de Georges Tairraz, publicada a la Revue Alpine volum XXVII a l’any 1926, i extreta de Wikimedia Commons.

Isabella Charlet-Straton, trencant esquemes

A les edats d’or i d’argent de l’alpinisme (1854-1882) es pujà a gairebé la totalitat dels cims dels Alps. Malgrat que en aquells anys l’alpinisme era una activitat que principalment realitzaven els homes, cal destacar un grup de sis dones, que van fer una notable carrera alpinística. Aquestes eren Lucy Walker, Meta Brevoort, les germanes Anna i Ellen Pigeon, Emmeline Lewis-Lloyd i Isabella Stratton, que demostraren que l’alpinisme no era patrimoni dels homes. Així, per exemple, un dels objectius més cobejats d’aquells anys era pujar el Mont Blanc a l’hivern. Durant el mes de gener de 1876 dues cordades ho intentaren sense èxit: la de Meta Brevoort i William Coolidge i la de James Eccles i Gabriel Loppé. El dia 31, però, reeixí la integrada per Isabella Stratton, els guies Jean Charlet i Sylvain Couttet, i el camàlic Michel Balmat, que sortint del refugi dels Grands Mulets, assoliren el cim en 12 hores, fent front a un persistent vent del nord i a temperatures de fins a -25 ^oC. Mary Isabella Stratton (Willsbridge, Gloucerstershire 1838-La Roche-sur-Foron 1918) fou una alpinista britànica. Quan tenia divuit anys els seus pares i la seva germana gran moriren i heretà una important fortuna familiar que li permeté viure de rendes. Posteriorment va fer amistat amb Emmeline Lewis-Lloyd, una gal·lesa emprenedora, amb qui descobrí l’alpinisme. En els primers anys de la dècada de 1860 anaren al Pirineu, on pujaren l’Aneto. Més tard passaren als Alps, on sempre amb el guia Jean Charlet, realitzaren ascensions de renom com el Dom (4545 m), el Monviso (3841 m) i la primera absoluta a l’Aiguille du Moine (3412 m). Aquests èxits alpinístics són especialment meritoris, ja que a aquella època era inusual que dues dones soles contractessin guies i escalessin amb ells. L’any 1873 Lewis-Lloyd deixà l’alpinisme, però Stratton continuà fent muntanya amb Jean Charlet. Destaquen les escalades a les Aiguïlles du Midi (3842 m) i de Blaitière (3522 m), així com les primeres absolutes a la Pointe Isabella (3761 m) i a l’Aiguille de la Persévérance (2901 m). Malgrat que les convencions socials de l’època desaconsellaven el matrimoni entre una dona rica i un guia de muntanya, Isabella i Jean es casaren poc després de l’ascensió al Mont Blanc de 1876. Ambdós adoptaren el cognom Charlet-Straton i s’establiren al poble de l’Argentière. Un dels seus fills, Robert, fou durant molt temps la persona més jove (onze anys) que pujà el Mont Blanc. La Pointe Isabella, davant l’Aiguille de Triolet, ens la recorda. 

Foto cedida per l’hotel Pointe Isabelle de Chamonix.

Griffith Pugh, per fer cim cal estudiar

Entre 1921 i 1952 es van fer vuit expedicions a l’Everest (set britàniques i una suïssa), en les que la cota màxima assolida fou de 8600 m. Calia tenir més coneixements de fisiologia a grans altures i disposar d’una millor tecnologia d’oxigen artificial per superar els darrers 300 metres, que restaven per fer el cim (8849 m). L’any 1951 el Joint Himalayan Committee (JHC), entitat que organitzava les expedicions britàniques a l’Himàlaia, contactà amb el fisiòleg Griffith Pugh, investigador del National Institute of Medical Research de Londres, convidant-lo a formar part de les expedicions al Cho Oyu de l’any 1952 i l’Everest del 1953. A la primera, que alpinísticament no fou gaire reeixida, Pugh analitzà els sistemes d’oxigen artificial i el material de muntanya. A més, estudià els canvis en alguns paràmetres fisiològics d’individus que s’aclimataven. A l’informe, que posteriorment presentà al JHC, donà pautes sobre la higiene, la durada de l’aclimatació, la dieta (rica en hidrats de carboni), el nombre de litres d’aigua que calia beure al dia per combatre la deshidratació (3 litres). Altrament, redissenyà el sistema de respiració artificial perquè donés un cabal d’oxigen que fos el doble del que llavors s’utilitzava i aconsellà subministrar oxigen quan es dormia a grans altures. També suggerí idees per disposar de fogonets més eficients per fondre la neu i per millorar l’aïllament tèrmic de la roba de muntanya, les botes i les tendes de campanya. Totes aquestes recomanacions van ser acceptades pel JHC i foren decisives perquè l’any 1953 Tenzing Norgay i Edmund Hillary fessin l’Everest. Lewis Griffith Cresswell Evans Pugh (Shrewsbury 1909 - Harpenden 1994) fou un fisiòleg britànic pioner en el camp de la medicina d’alta muntanya i de l’esport. A més de les expedicions anteriors, l’any 1956 participà en la Commonwealth Trans-Antarctic Expedition, on realitzà estudis sobre l'adaptació i la tolerància al fred. L’any 1960 Pugh i Edmund Hillary lideraren la Himalayan Scientific and Mountaineering Expedition (Silver Hut), que tenia per objectiu fer estudis fisiològics sobre l’adaptació a grans altures (més de 6000 m) durant un llarg període de temps (fins a 9 mesos). Des del punt de vista alpinístic es va fer la primera ascensió a l’Ama Dablam (6812 m) i s’intentà, sense èxit, el Makalú (8463 m). A partir de la informació recopilada, Pugh postulà que des del punt de vista fisiològic era possible fer l’Everest sense cap suplement d’oxigen, com demostrarien Peter Habeler i Reinhold Messner l’any 1978.

Foto cedida per John Appleby, editor del blog Footless Crow (http://footlesscrow.blogspot.com)