dimarts, 21 de març de 2017

Louis Cordier, les muntanyes també s’estudien



Durant els anys 1802 i 1803 el geòleg Louis Cordier va fer una investigació sobre el vulcanisme, que començà explorant el Massís Central francès i l’acabà a les illes Canàries, on pujà dos cops el Teide, visitant també part de la conca del riu Fluvià i el Cabo de Gata. En aquest periple intentà pujar la Maladeta amb l’intel·lectual danès Tønnes Christian Bruun de Neergaard. El 9 d’octubre de 1802 Cordier, de Neergaard i dos guies assoliren el Portillón Superior. En aquest punt de Neergaard abandonà; Cordier i un guia, però, continuaren, baixaren a la glacera, la travessaren i, amb moltes dificultats, assoliren la cresta. Tanmateix, a partir d’aquest punt no van saber com superar els menys de cent metres de desnivell que els hi mancava per fer el cim i abandonaren. Calgué esperar fins el setembre de 1817 per a que Friedrich Parrot i Pierre Barrau fessin la primera ascensió. Pierre Louis Antoine Cordier (Abbeville, 1777 – Paris, 1861) va ser un geòleg i mineralogista. Estudià a l’Escola de Mines de Paris, essent deixeble del prestigiós geòleg Déodat de Dolomieu, amb qui establí una profunda amistat, fent plegats un viatge científic pels Alps i participant en la campanya napoleònica d’Egipte. Posteriorment Cordier fou inspector general de mines i professor de l’Escola de Mines de Paris i del Museu Nacional d’Història Natural, on hi amplià notablement la part dedicada a la geologia. A més ocupà diferents càrrecs de responsabilitat pública, com conseller d’estat, par de França i president de varies comissions del ministeri de Treballs Públics. Junt amb d’altres col·legues fundà la Societat Geològica de França, de la que esdevingué president. Fou un dels primers a aplicar mètodes físico-químics per l’anàlisi de les roques, raó per la qual se’l considera un dels pares de la petrologia moderna. També realitzà estudis per determinar la temperatura de l’interior de la Terra. Va fer molts viatges geològics, publicant un bon nombre d’articles científics; un d’ells constitueix el primer estudi geològic rigorós de la muntanya de sal de Cardona. Es casà amb Cécile Borgella neboda del pare del pirineisme, Louis Ramond de Carbonnières. El mineral anomenat cordierita (ciclosilicat de ferro, magnesi i alumini), i el pic de Cordier (3254 m) i la Torre Cordier (3050 m) a la Maladeta ens el recorden.

dissabte, 14 de gener de 2017

Charles Houston, les “prime donne” millor a l’òpera

Molts himalaistes consideren que l’expedició del K2 de l’any 1953, liderada per Charles Houston, fou un exemple paradigmàtic de companyonia i ètica a la muntanya. Res és casual ja que, en el procés de selecció, Houston preferí disposar d’un grup cohesionat d’alpinistes, enlloc d’un conjunt de “prime donne”. L’expedició va anar força bé fins que assoliren el camp VIII, situat a 7800 m. Tanmateix, el mal temps els obligà a restar en aquell lloc durant deu dies. Alhora, però, un dels expedicionaris, Art Gilkey, patí una tromboflebitis a una cama i una embòlia pulmonar. Sense dubtar-ho el grup decidí descendir-lo improvisant una llitera. Quan baixaven per un pendent molt pronunciat un dels expedicionaris caigué arrossegant-ne cinc més. L’acció decidida de Pete Schoening, que els assegurava des de dalt, els salvà d’una mort segura. Malauradament, unes hores més tard Gilkey morí com a conseqüència d’una allau. Charles Snead Houston (Nova York, 1913 – Burlington, Vermont 2009) va ser un alpinista i metge especialista en el camp de la fisiologia humana a grans altures. El 1934 va fer la primera ascensió coneguda al Mount Foraker (5304 m, Alaska). L’any 1936 participà en l’expedició que va fer la primera del Nanda Devi (7816 m). Posteriorment liderà les expedicions de reconeixement del K2 (1938), arribant als 8000 metres, i de l’Everest pel vessant sud (1950). Després de l’experiència de l’any 1953 al K2, però, deixà l’alpinisme. Entre 1940 i 1946 treballà com a metge a la U.S. Navy, on dissenyà “Operation Everest”. En aquest projecte s’introduïren quatre persones durant un mes dins una cambra hipobàrica, que simulava l’atmosfera de l’Everest, per comprovar si amb una bona aclimatació es podia pujar a més de 8000 metres sense suplement d’oxigen. Posteriorment exercí de metge a Exeter i Aspen. Entre 1962 i 1965 va ser director de l’organització estatal de voluntariat Peace Corps a l’Índia. Finalment, l’any 1966 ocupà una plaça de professor a la universitat de Vermont, on amplià els seus estudis d’aclimatació a grans altures, essent un dels primers en estudiar casos d’edema pulmonar i hemorràgies retinals degudes a l’altura. D’entre els llibres que publicà sol o en col·laboració, destaquen The Savage Mountain, que és la crònica de l’ascensió al K2 i Going Higher: Oxygen, Man and Mountains, que és una obra de referència per fisiòlegs i himalaistes.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Geoffrey Winthrop Young, l’aventura de l’educació



A principis de la Segona Guerra Mundial els submarins alemanys van fer anar de corcoll la flota mercant britànica, produint-li moltes baixes. Un nombre important d’elles corresponien a mariners joves, que malgrat que en un primer moment sobrevivien al naufragi, posteriorment morien en no superar els entrebancs de la navegació a mar obert amb els bots salvavides. Per solucionar aquest problema es contactà amb Kurt Hahn, un pedagog alemany d’origen jueu que s’havia exiliat a la Gran Bretanya. Hahn era conegut perquè en el primer terç del segle XX havia creat un sistema d’ensenyament que afavoria l’autoestima i el treball en equip, i que havia implementat amb èxit a les prestigioses escoles Schule Schloss Salem i Gordonstoun. Pels joves mariners Hahn ideà un programa anomenat Outward Bound consistent en induir autoconfiança a traves de la superació d’activitats a l’aire lliure que comportaven un cert risc. Amb el temps aquesta experiència educativa va donar lloc al que actualment es coneix com educació d’aventura. Un dels col·laboradors de Hahn fou Winthrop Young, que anys abans l’havia ajudat a fugir de l’Alemanya nazi. Geoffrey Winthrop Young (Londres, 1876-Londres, 1958) va ser un educador, poeta i escalador, pertanyent a una família de l’aristocràcia britànica. A principis dels anys 1940 presidí l’Alpine Club, i posteriorment impulsà la creació del British Mountaineering Council (federació britànica de muntanya). Realitzà notables ascensions als Alps, principalment amb el guia suís Josef Knubel. Destaquen la cara sud del Täschhorn, el Weisshorn pel vessant nord-est, la travessa integral de la cresta oest de les Grandes Jorasses i el Grépon per la cara est. Durant la Primera Guerra Mundial va ser ferit de gravetat i se li hagué d’amputar la cama esquerra. Tanmateix, seguí fent muntanya amb una pròtesi, arribant a pujar, entre d’altres, el Cervino, el Monte Rosa, els Petits Charmoz, el Grépon i el Zinalrothorn. D’entre les obres que publicà destaquen el reconegut manual d’alpinisme Mountain Craft i el llibre de memòries On High Hills. Va ser professor de pedagogia a la Universitat de Londres i amb Kurt Hahn crearen l’organització United World Colleges i el programa de premis Duke of Edinburgh Award. La punta Young (3996 m) a les Grandes Jorasses i les arestes de Young (Younggrat) del Breithorn i el Weisshorn ens el recorden.

dijous, 22 de setembre de 2016

Johann Jakob Scheuchzer, els dracs van pujar a l’arca



Durant els primers anys del segle XVIII Johann Jakob Scheuchzer va recórrer la quasi totalitat del territori suís amb finalitats científiques. Moltes de les seves observacions les publicà l’any 1708 en una obra anomenada Itinera alpina tria, reeditada quinze anys més tard amb el títol Itinera Helvetiae alpines regiones, que patrocinà la Royal Society de Londres. Aquest és un llibre de viatges amb il·lustracions i mapes, on les ressenyes dels diferents itineraris comparteixen protagonisme amb descripcions de la flora, la fauna, la geologia, l’etnologia i la història de les diferents valls alpines. En un dels capítols Scheuchzer descriu els diferents tipus de dracs que, segons sembla, s’havien trobat per algunes valls, tot basant-se en els testimonis de persones que afirmaven haver-los vist. A més, el text està amanit amb unes delicioses il·lustracions de dracs espantant algun caminant. Johann Jakob Scheuchzer  (Zuric, 1672-1733) va ser un prestigiós naturalista suís del període barroc. Membre de diferents societats científiques, es cartejà amb personatges tan importants com Isaac Newton o Gottfried W. Leibniz. Publicà nombrosos escrits sobre geologia, geografia i meteorologia, i realitzà un mapa escala 1/290.000 de Suïssa molt utilitzat durant el segle XVIII. En el camp de la glaciologia proposà una de les primeres explicacions del moviment de les glaceres. A més, posseïa una de les col·leccions de fòssils més importants de la seva època i és considerat un dels pares de la paleontologia. A l’obra Physica Sacra exposà una teoria sobre la formació de la Terra i la creació de la vida, que lligà amb el Diluvi Universal. En particular, considerava que els fòssils eren les restes d’animals que no havien pogut entrar a l’arca de Noé. Així, el fòssil que anomenà “homo diluvis testis” era, segons ell, l’esquelet d’un home que s’hauria ofegat durant el diluvi. L’any 1811, però, el naturalista George Cuvier va concloure que, en realitat, corresponia a les restes d’una salamandra gegant del miocè. La familia de plantes Scheuchzeriaceae, el génere Scheuchzeria, l’especie Scheuchzeria palustri i els Scheuchzerhorn (3462 m) i el Scheuchzerjoch als Alps bernesos ens el recorden.