dimecres, 18 de juliol de 2018

John Muir, millor preservar que conservar


El moviment ecologista nord-americà va fer les primeres passes pels volts de la segona meitat del segle XIX, quan alguns activistes, influïts per les tesis de naturalistes i pensadors com Alexander von Humboldt, George Perkins Marsh o Henry David Thoreau, s’adonaren del perill d’una sobreexplotació del territori. De bell antuvi l’ecologisme es dividí en dos grups: els preservacionistes i els conservacionistes. Els últims, encapçalats per Gifford Pinchot, que fou el primer cap del servei forestal dels Estats Units, eren partidaris d’utilitzar els recursos naturals de manera sostenible. John Muir, que liderava l’altre corrent, era partidari de preservar el medi natural en el seu estat original. La controvèrsia entre ambdós grups assolí nivells de gran intensitat quan la ciutat de San Francisco demanà al govern federal permís per construir una presa a la vall de Hetch Hetchy, situada dins el parc nacional de Yosemite, per solucionar els seus greus problemes hídrics. Després de cinc anys de debats, el desembre de 1913 el president Woodron Wilson signà l’ordre que n’autoritzava la construcció. Malgrat aquesta derrota, els preservacionistes van aprendre a utilitzar estratègies per conscienciar la ciutadania amb les que posteriorment guanyarien moltes batalles mediambientals. John Muir (Dunbar, Escòcia 1838-Los Angeles 1914) va ser un naturalista i escriptor nord-americà d’origen escocès. Gran seguidor del naturalista Alexander von Humboldt, jugà un paper clau per a que el govern federal creés o ampliés, entre d’altres, els parcs nacionals de Yosemite, Sequoia i Mount Rainier. L’any 1892, junt amb d’altres preservacionistes, fundà i presidí el Sierra Club, actualment una de les entitats de defensa del medi natural més importants del món. El seu carisma era tal que l’any 1903 el president Theodore Roosevelt, que prengué importants iniciatives per la conservació del medi natural, sojornà amb ell durant quatre dies a la vall de Yosemite. Muir, que era un notable alpinista, presidí l’American Alpine Club entre 1908 i 1910. Publicà més de 300 articles, on exposà el seu ideari, i una dotzena de llibres, destacant els referents a les seves exploracions per la Sierra Nevada californiana i Alaska. Diferents topònims ens el recorden com, per exemple, una muntanya (4237 m) i una zona protegida de Sierra Nevada, un pic proper a los Angeles (1428 m), una glacera a Alaska, un bosc de sequoies prop de San Francisco i una platja de Califòrnia.

dimarts, 29 de maig de 2018

Augustin de Candolle, la natura en guerra


L’any 1729 l’astrònom Jean-Jacques Dortous de Mairan deixà constància que les fulles de la Mimosa púdica s’obrien i es tancaven seguint el ritme del dia i la nit, fins i tot si la planta estava sempre en la foscor. Un segle més tard el botànic Augustin de Candolle realitzà un estudi més complet i observà que en condicions de llum constant les fulles seguien espontàniament un ritme quasi diari o circadiari amb un període d’entre 22 i 23 hores. De Candolle postulà que la planta tenia un mecanisme o rellotge intern que governava els seus moviments. Aquests experiments constitueixen uns dels estudis fundacionals de la cronobiologia, la ciència que estudia els ritmes biològics. De fet, el premi Nobel de Medicina o Fisiologia del 2017 es va concedir als investigadors que van determinar el mecanisme molecular d’aquests rellotges circadiaris. Augustin Pyrame de Candolle (Ginebra, 1778-1841) va ser un botànic suís. Després d’una etapa de formació a Paris, on col·laborà amb el naturalista Jean-Baptiste de Lamarck, ocupà la càtedra de botànica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Montpeller. Entre 1806 i 1812 va fer set viatges per diferents regions de França, encarregats pel ministeri d’agricultura, amb l’objectiu d’elaborar un estudi botànic i agronòmic. Un d’ells fou una travessa integral del Pirineu, que realitzà en 70 dies l’estiu de 1807. A la crònica del viatge explica que el 18 d’agost pujà el Montcalm (3078 m) guiat pel caçador d’isards Simon Faure (és la primera ascensió coneguda a aquest cim), però que una espessa boira no els permeté fer també la Pica d’Estats (hauria estat la primera documentada). Anys després ocupà la càtedra d’història natural de la universitat de Ginebra, ciutat on hi creà un esplèndid jardí botànic. La seva obra més influent és la Théorie Élémentaire de la Botanique, on introduí una taxonomia de les plantes, que fou emprada durant uns 50 anys. La seva obra més ambiciosa és el Promodus Systematis Naturalis Regni Vegetabilis, que acabà el seu fill Alphonse, on es classifiquen i descriuen totes les plantes conegudes. Les seves reflexions sobre la competència de les espècies vegetals per l’espai i els recursos naturals, que anomenà guerra de la natura, influí en la teoria de la selecció natural de Charles Darwin. Diferents plantes com l’Orpin de De Candolle, el bolet Psathyrella Candolleana, o diferents gèneres i espècies vegetals, com les Candollea o les Candolleodendron ens el recorden.

divendres, 23 de març de 2018

Sveinn Pálsson, les glaceres són viscoses


A la història de la ciència s’han donat casos de contribucions importants que han restat oblidades per diversos motius, sovint incomprensibles. Un exemple seria l’estudi, que sobre les glaceres d’Islàndia, realitzà Sveinn Pálsson a finals del segle XVIII, i que presentà per ser publicat a la Societat d’Història Natural danesa l’any 1795. El manuscrit, però, s’estigué en un prestatge durant quasi un segle fins que va ser trobat pel geòleg noruec Amund Helland, que el publicà parcialment l’any 1883. L’obra completa, que va veure la llum el 1945, vindria a ser un tractat de glaciologia, on s’hi descriuen sis de les glaceres més importants d’Islàndia i s’exposen teories científiques avançades al seu temps. Hi destaquen les referents al paper que juga la convecció i la radiació en el procés d’ablació de les glaceres, així com les causes del seu moviment. Segons Pálsson aquestes es mourien per l’acció del seu propi pes, com si estiguessin fetes d’un material tan viscós com la brea. Aquesta tesi era molt semblant a la teoria viscosa del moviment de les glaceres que, mig segle després, proposà el glaciòleg James D. Forbes. Sveinn Pálsson (Skagafjörður, 1762 – Vík í Mýrdal, 1840) va ser un naturalista i metge islandès. Després d’estudiar medicina i història natural a Reykjavík i Copenhaguen, aconseguí una beca de la Societat d’Història Natural per fer un estudi geològic i naturalístic d’Islàndia, que llavors era una colònia danesa. Durant el període 1792-1794 explorà l’illa, recopilant informació per elaborar el seu manuscrit. Posteriorment exercí de metge a la zona sud d’Islàndia. Aquesta no era una tasca fàcil, ja que a aquella època només hi havia sis metges a tota l’illa i, per tant, s’havien de cobrir llargues distàncies per atendre els pacients per camins sovint en mal estat. A més, els metges islandesos estaven molt mal pagats, pel que per sortir de la pobresa, Pálsson també feia de granger, pagès o pescador. Malgrat aquestes circumstàncies sempre es mantingué científicament actiu. A més dels estudis sobre les glaceres, també s’interessà pel vulcanisme, la meteorologia, la fauna i la botànica. Va ser el primer en pujar l’Eyjafjallajökull (1666 m) i en un intent de fer el Öraefajökull (2110 m), el volcà més alt d’Islàndia, assolí una punta, actualment anomenada, Sveinsgnípa (1900 m). Aquest cim i el Mount Pálsson (1190 m) a l’Antardida ens el recorden.