dissabte, 23 de març de 2019

Félix Genecand, amb tricounis es varappa millor

De vegades en francès s’utilitza el verb varapper com a sinònim d’escalar. El mot prové del topònim gorge de la Grande Varappe, que és una canal que dona accés al Mont Salève (a prop de Ginebra), que cap el 1860 es convertí en un lloc habitual d’escalada. Cert dia, un jove anomenat Félix Genecand, hi coincidí amb un escalador italià, de cognom Tricouni, que malgrat tenir una constitució física modesta, era d’una audàcia i una agilitat extraordinàries. Genecand quedà tan impressionat que durant molt temps explicava al seus amics les habilitats de l’alpinista italià, i en parlava tant, que aquests decidiren posar-li el sobrenom de Tricouni. Félix-Valentin Genecand (Ginebra 1879-1957) fou un inventor, alpinista i esquiador suís. Joier de formació, el 1912 patentà un enginyós sistema de petites peces d’acer de varies mides i formes, que es clavaven a les vores, la planta i el taló de les soles de les botes, que a aquella època eren de cuir. A més, com acabaven amb una forma de dent de serra, s’enganxaven als petits sortints i cavitats de les roques afavorint la progressió. L’invent, que Genecand òbviament anomenà tricouni o claus tricouni, tingué un gran èxit i substituí el sistema de botes ferrades amb claus amb forma d’ala de mosca. Els tricounis s’utilitzaren durant el període d’entreguerres, fins que aparegueren les soles Vibram de cautxú vulcanitzat. Així, per exemple, els components de l’expedició britànica que intentà fer l’Everest l’any 1924, amb George Mallory al capdavant, n’utilitzaren. Genecand creà la societat anònima Tricouni, que va vendre milions de claus per tot el món. D’entre els seus clients destaquen els exèrcits de França, Suïssa, el Canadà i els Estats Units. A més, patentà d’altres ginys com, per exemple, un sistema de tancament de les botes d’esquí i de muntanya amb ganxos enlloc de cordons. Bon alpinista, obrí algunes vies d’escalada al Mont Salève, com les clàssiques Tricouni superior i inferior. A més, va ser un dels primers en pujar l’Aiguille du Grépon. L’any 1902 a Chamonix va fer un salt d’esquí de 22 metres, que durant molts anys seria rècord del món. El pic Tricouni (2122 m) a la Colúmbia Britànica (Canadà) i el Mont Genecand a la península Antàrtica ens el recorden.

dilluns, 14 de gener de 2019

Ettore Castiglioni, cercant la llibertat


El 15 de setembre de 1935 un grup d’escaladors, liderats per Vitale Bramani i Elvezio Bozzoli, van ser sorpresos per una tempesta i un fort descens de la temperatura a la Punta Rasica (3308 m, massís del Bergell). Sis d’ells, que calçaven botes amb sola de cànem, moriren per congelació. Aquest episodi esperonà Bramani a dissenyar una sola que servís alhora per escalar i per progressar en neu. Bramani regentava una botiga de material de muntanya a Milà, que era un lloc de trobada habitual d’alpinistes. Un d’ells, Aldo Bonacossa, contactà amb Hans Frei, un escalador suís que utilitzava unes botes amb una sola de goma llisa. Bonacossa n’aconseguí un parell, que posteriorment lliurà a Bramani. Aquest i Ettore Castiglioni, un dels seus companys habituals d’escalada, estudiaren a fons la sola de les botes de Frei i discutiren sobre com modificar-la per a fer-la polivalent: seria més gruixuda i s’hi gravaria un patró de cavitats i reblons, que li donarien una adherència i un drenatge adequats. Posteriorment, Bramani va debatre la proposta amb enginyers de la fàbrica de pneumàtics Pirelli, on s’hi produïren les primeres soles Vibram. L’any 1937 van treure al mercat el model Carrarmato, que poc temps després seria testejat amb èxit pels mateixos Bramani i Castiglioni en la seva ascensió al Pizzo Badile per la cara nord-oest. Ettore Castiglioni (Ruffré, Trentino 1908-Passo del Forno, 1944) va ser un alpinista i advocat italià. Començà a escalar als 15 anys a les Dolomites, on obrí unes 200 noves vies de gran dificultat. L’any 1937 formà part de l’expedició a la Patagònia, organitzada per Bonacossa, que intentà sense èxit fer el Fitz Roy. Persona de ferms ideals humanitaris; un cop Itàlia signà l’armistici, liderà un grup de partisans, ubicat a la vall de Valpelline, que ajudà a travessar la frontera italo-suïssa a més d’un centenar de jueus i antifeixistes. Entre ells, Luigi Einaudi, futur president de la República Italiana. El dia 11 de març de 1944, en el curs d’una missió, passà la frontera amb una identitat falsa, però fou descobert i fet presoner al poble grisó de Maloja. A la matinada del dia següent fugí, assolí el passo del Forno, però morí per congelació en territori italià, doncs, en requisar-li els pantalons, la jaqueta, les botes i els esquis, tan sols anava equipat amb una manta i uns draps pels peus. Les seves guies de les Dolomites i els Alps Càrnics, editades pel Club Alpí Italià, ens el recorden.