dilluns, 14 de gener de 2019

Ettore Castiglioni, cercant la llibertat



El 15 de setembre de 1935 un grup d’escaladors, liderats per Vitale Bramani i Elvezio Bozzoli, van ser sorpresos per una tempesta i un fort descens de la temperatura a la Punta Rasica (3308 m, massís del Bergell). Sis d’ells, que calçaven botes amb sola de cànem, moriren per congelació. Aquest episodi esperonà Bramani a dissenyar una sola que servís alhora per escalar i per progressar en neu. Bramani regentava una botiga de material de muntanya a Milà, que era un lloc de trobada habitual d’alpinistes. Un d’ells, Aldo Bonacossa, contactà amb Hans Frei, un escalador suís que utilitzava unes botes amb una sola de goma llisa. Bonacossa n’aconseguí un parell, que posteriorment lliurà a mans de Bramani. Prenent aquest com a referència, Bramani i Ettore Castiglioni, company habitual d’escalada, discutiren a bastament sobre quina era la millor solució. Van concloure que la nova sola havia de ser més gruixuda, a fi de que s’hi poguessin gravar cavitats i reblons per millorar-ne l’adherència i el drenatge. Posteriorment, Bramani va debatre la proposta amb enginyers de la fàbrica de pneumàtics Pirelli, on s’hi produïren les primeres soles. L’any 1937 van treure al mercat el model Vibram Carrarmato, que poc temps després seria testejat amb èxit pels propis Bramani i Castiglioni en la seva ascensió al Pizzo Badile per la cara nord. Ettore Castiglioni (Ruffré, Trentino 1908-Passo del Forno, 1944) va ser un alpinista i advocat italià. Començà a escalar als 15 anys a les Dolomites, on obrí unes 200 noves vies de gran dificultat. L’any 1937 formà part de l’expedició a la Patagònia, organitzada per Bonacossa, que intentà sense èxit fer el Fitz Roy. Persona de ferms ideals humanitaris; a partir del setembre de 1943, un cop Itàlia signà l’armistici, liderà un grup de partisans, ubicat a la vall de Valpelline, que ajudà a travessar la frontera italo-suïssa a més d’un centenar de jueus i antifeixistes. Entre ells, Luigi Einaudi, futur president de la República Italiana. El dia 11 de març de 1944, en el curs d’una missió, passà la frontera amb una identitat falsa, però fou descobert i fet presoner al poble grisó de Maloja. A la matinada del dia següent fugí, assolí el passo del Forno, passa la frontera, però morí per congelació en territori italià, doncs, en requisar-li els pantalons, la jaqueta, les botes i els esquis, tan sols anava equipat amb una manta i uns draps pels peus. Les seves guies de les Dolomites i els Alps Càrnics, editades pel CAI i el Touring Club Italià, ens el recorden.

divendres, 16 de novembre de 2018

Giusto Gervasutti, era i anava molt fort


L’any 1937 Vitale Bramani va treure al mercat la primera sola Vibram. Es tractava del model Carrarmato, encara vigent, que recorda el sistema de tracció per eruga d’un tanc. L’invent consistí en gravar a la pròpia sola un conjunt harmònic de reblons i cavitats de goma que garantien alhora un drenatge adient i una bona adherència en roca. A més, per millorar-ne la resistència, s’aplicà un procés de vulcanització que s’implementà a la fàbrica de pneumàtics Pirelli. Giusto Gervasutti fou un dels primers a utilitzar soles Vibram. A la seva autobiografia Scalate nelle Alpi explica que un dia d’estiu de 1937, mentre baixava per la Mer de Glace amb unes botes amb sola Vibram, uns alpinistes, en creuar-se’l, se sorprengueren de veure’l amb un calçat com aquell. A més, un dels guies li digué: Vous êtes bien mal chaussé, Monsieur! Giusto Gervasutti (Cervignano del Friuli 1909-Mont Blanc de Tacul, 1946) va ser un alpinista i esquiador italià. Començà a escalar de ben jove a les Dolomites i als Alps Càrnics i Julians. L’any 1931 s’instal·là a Torí i de seguida s’introduí en els cercles alpinístics piemontesos. Gràcies a una depurada tècnica i mentalitat sestogradistes va fer escalades als Alps Occidentals d’un compromís extrem i d’una gran dificultat tècnica, que fan d’ell un dels pares de l’alpinisme modern. D’entre les seves primeres destaquen la de l’any 1934 amb Renato Chabod al Mont Blanc de Tacul pel corredor NE. Les del període 1934-36 amb Lucien Devies al pics d’Olan per la paret NO, Gaspard per la llarga cresta SE i Ailefroide Occidental per la cara NO. La de l’any 1938 al pic Gugliermina per la paret SO amb Gabriele Boccalatte. La de 1940 amb Paolo Bollini al Mont Blanc pel pilar Nord de Freney. La seva obra mestra data de l’any 1942, quan amb Giuseppe Gagliardone, va fer les Grans Jorasses per la cara Est. Com a esquiador participà a la prestigiosa prova d’esquí de muntanya trofeu Mezzalama. A la crònica de l’edició de l’any 1933 un periodista es referí a ell com il fortissimo, sobrenom que va fer fortuna. El 16 de setembre de 1946 morí al Mont Blanc de Tacul com a resultat d’una desafortunada maniobra de ràpel. La Scuola Nazionale di Alpinismo Giusto Gervasutti del CAI de Torí, el refugi bivac Gervasutti al massís del Mont Blanc, el pilar i el corredor Gervasutti al Mont Blanc de Tacul o el corredor Gervasutti a la Tour Ronde ens el recorden.