dimarts, 29 de maig de 2018

Augustin de Candolle, la natura en guerra


L’any 1729 l’astrònom Jean-Jacques Dortous de Mairan deixà constància que les fulles de la Mimosa púdica s’obrien i es tancaven seguint el ritme del dia i la nit, fins i tot si la planta estava sempre en la foscor. Un segle més tard el botànic Augustin de Candolle realitzà un estudi més complet i observà que en condicions de llum constant les fulles seguien espontàniament un ritme quasi diari o circadiari amb un període d’entre 22 i 23 hores. De Candolle postulà que la planta tenia un mecanisme o rellotge intern que governava els seus moviments. Aquests experiments constitueixen uns dels estudis fundacionals de la cronobiologia, la ciència que estudia els ritmes biològics. De fet, el premi Nobel de Medicina o Fisiologia del 2017 es va concedir als investigadors que van determinar el mecanisme molecular d’aquests rellotges circadiaris. Augustin Pyrame de Candolle (Ginebra, 1778-1841) va ser un botànic suís. Després d’una etapa de formació a Paris, on col·laborà amb el naturalista Jean-Baptiste de Lamarck, ocupà la càtedra de botànica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Montpeller. Entre 1806 i 1812 va fer set viatges per diferents regions de França, encarregats pel ministeri d’agricultura, amb l’objectiu d’elaborar un estudi botànic i agronòmic. Un d’ells fou una travessa integral del Pirineu, que realitzà en 70 dies l’estiu de 1807. A la crònica del viatge explica que el 18 d’agost pujà el Montcalm (3078 m) guiat pel caçador d’isards Simon Faure (és la primera ascensió coneguda a aquest cim), però que una espessa boira no els permeté fer també la Pica d’Estats (hauria estat la primera documentada). Anys després ocupà la càtedra d’història natural de la universitat de Ginebra, ciutat on hi creà un esplèndid jardí botànic. La seva obra més influent és la Théorie Élémentaire de la Botanique, on introduí una taxonomia de les plantes, que fou emprada durant uns 50 anys. La seva obra més ambiciosa és el Promodus Systematis Naturalis Regni Vegetabilis, que acabà el seu fill Alphonse, on es classifiquen i descriuen totes les plantes conegudes. Les seves reflexions sobre la competència de les espècies vegetals per l’espai i els recursos naturals, que anomenà guerra de la natura, influí en la teoria de la selecció natural de Charles Darwin. Diferents plantes com l’Orpin de De Candolle, el bolet Psathyrella Candolleana, o diferents gèneres i espècies vegetals, com les Candollea o les Candolleodendron ens el recorden.

divendres, 23 de març de 2018

Sveinn Pálsson, les glaceres són viscoses


A la història de la ciència s’han donat casos de contribucions importants que han restat oblidades per diversos motius, sovint incomprensibles. Un exemple seria l’estudi, que sobre les glaceres d’Islàndia, realitzà Sveinn Pálsson a finals del segle XVIII, i que presentà per ser publicat a la Societat d’Història Natural danesa l’any 1795. El manuscrit, però, s’estigué en un prestatge durant quasi un segle fins que va ser trobat pel geòleg noruec Amund Helland, que el publicà parcialment l’any 1883. L’obra completa, que va veure la llum el 1945, vindria a ser un tractat de glaciologia, on s’hi descriuen sis de les glaceres més importants d’Islàndia i s’exposen teories científiques avançades al seu temps. Hi destaquen les referents al paper que juga la convecció i la radiació en el procés d’ablació de les glaceres, així com les causes del seu moviment. Segons Pálsson aquestes es mourien per l’acció del seu propi pes, com si estiguessin fetes d’un material tan viscós com la brea. Aquesta tesi era molt semblant a la teoria viscosa del moviment de les glaceres que, mig segle després, proposà el glaciòleg James D. Forbes. Sveinn Pálsson (Skagafjörður, 1762 – Vík í Mýrdal, 1840) va ser un naturalista i metge islandès. Després d’estudiar medicina i història natural a Reykjavík i Copenhaguen, aconseguí una beca de la Societat d’Història Natural per fer un estudi geològic i naturalístic d’Islàndia, que llavors era una colònia danesa. Durant el període 1792-1794 explorà l’illa, recopilant informació per elaborar el seu manuscrit. Posteriorment exercí de metge a la zona sud d’Islàndia. Aquesta no era una tasca fàcil, ja que a aquella època només hi havia sis metges a tota l’illa i, per tant, s’havien de cobrir llargues distàncies per atendre els pacients per camins sovint en mal estat. A més, els metges islandesos estaven molt mal pagats, pel que per sortir de la pobresa, Pálsson també feia de granger, pagès o pescador. Malgrat aquestes circumstàncies sempre es mantingué científicament actiu. A més dels estudis sobre les glaceres, també s’interessà pel vulcanisme, la meteorologia, la fauna i la botànica. Va ser el primer en pujar l’Eyjafjallajökull (1666 m) i en un intent de fer el Öraefajökull (2110 m), el volcà més alt d’Islàndia, assolí una punta, actualment anomenada, Sveinsgnípa (1900 m). Aquest cim i el Mount Pálsson (1190 m) a l’Antardida ens el recorden.

divendres, 26 de gener de 2018

Louis Ramond de Carbonnières, trobant el perdut

Segons les teories geològiques de finals del segle XVIII el substrat de les parts més altes de les serralades estaria format principalment per materials magmàtics i metamòrfics. El geòleg Déodat de Dolomieu s’adonà, però que al Pirineu, no se seguia aquesta pauta, ja que al seu bell mig hi sobresurt el massís calcari del Mont Perdut. El naturalista Picot de Lapeyrouse suggerí que en aquest cas el calcari no contindria fòssils i seria coetani del granit. Ramond de Carbonnières, posà en dubte aquesta afirmació i reptà Lapeyrouse a comprovar-la pujant el Mont Perdut. L’agost de 1797 organitzà una expedició de 15 persones que, enfilant-se per la vall d’Estaubé, assolí amb moltes dificultats la bretxa de Tucarroya. Malgrat que no van fer cim, l’empresa va ser un èxit ja que van trobar calcàries amb restes fòssils, que desmentien la hipòtesi de Lapeyrouse. A més Ramond va ser el primer en documentar l’existència de la cara nord del Mont Perdut amb la seva glacera, llavors esplendorosa. Louis François Élisabeth Ramond de Carbonnières (Estrasburg 1755-París 1827) va ser un naturalista i polític, considerat com el pare del pirineisme. Entre 1781 i 1788 fou secretari del cardenal Louis de Rohan, i va viure de primera mà el cèlebre assumpte del collar (1785), un escandalós frau que involucrà el cardenal i la reina de França, Maria Antonieta. Ramond visità per primer cop el Pirineu el juliol de 1787, acompanyant el cardenal, que volia prendre les aigües al balneari de Barèges. Mentre aquest seguia el seu tractament, Ramond pujà, entre d’altres, el pic de Midi de Bigorre i la bretxa de Roland. A més, a mitjan agost, i en uns 10 dies, anà i tornà de Barèges a la Val d’Aran i intentà fer la Maladeta. Entre el 1796 i el 1800, i essent professor d’història natural de l’escola central de Tarbes, esmerçà molts esforços per trobar una via d’accés al Mont Perdut. Finalment, va fer el cim el 10 d’agost de 1802, quatre dies després que ho fessin els seus guies Rondo i Laurens, amb l’ajut d’un pastor aragonès. Posteriorment ocupà càrrecs polítics importants, com el de prefecte de Puy de Dôme. Influït pels romàntics alemanys, va escriure meritòries obres literàries, destacant però les cròniques de les seves exploracions pirinenques Voyages au Mont Perdu i Observations faites aux Pyrénées. La planta Ramonda Pyrenaica, el Soum de Ramond (3263 m, al costat del Mont Perdut) i el pic de Ramougn (3011 m, al massís del Néouvielle) ens el recorden.

dimecres, 22 de novembre de 2017

Franz Schrader, les bones panoràmiques

Al llibre Cent ans aux Pyrénées, Henri Béraldi explica que un matí d’un dia d’agost de 1866 un jove s’allotjava a la casa d’un amic, situada a prop del castell de Pau. A l’obrir la finestra de la seva habitació, quedà bocabadat en contemplar el reguitzell de muntanyes que tenia al seu davant. Aquesta visió l’animà a fer excursions per aquelles contrades i a llegir les obres de Louis Ramond de Carbonnières i Henri Russell, ajudant-lo a descobrir la seva veritable vocació. Jean François Daniel Schrader (Bordeus, 1844 – París, 1924) va ser un pirineista, geògraf, cartògraf i pintor. Començà a explorar el Pirineu central amb Léonce Lourde-Rocheblave. Tanmateix, de seguida s’adonaren que la cartografia no era gaire fiable; fet que els estimulà a realitzar-ne una de més versemblant. Entre d’altres estris, empraren un aparell que inventà el propi Schrader, que anomenà “orògraf”, amb el que es podien traçar sobre un paper panoràmiques de 360 graus. L’any 1874 presentaren un mapa a escala 1:40000 de la zona de Gavarnie i el Mont Perdut. L’obra cridà l’atenció del geògraf Élisée Reclus (cosí de Schrader) i del coronel d’enginyers Ferdinand Prudent, que influïren perquè Schrader fos contractat per l’editorial Hachette de París. Aquest liderà la secció de cartografia i publicà llibres de geografia, guies de viatges i de muntanya, mapes, com els del Pirineu central (escala 1:100000) o el topogràfic i geològic del Pirineu (escala 1:80000) i atles, com l’Atlas de géographie moderne. Tanmateix, la seva obra més significativa fou l’Atlas universel de géographie. També realitzà tasques cartogràfiques als Alps i l’Argentina, i amb Henri Vallot, fundà una societat anònima que realitzà missions topogràfiques a Turquia, Grècia, Marroc i el Perú. Fou professor de l’Escola d’Antropologia de París i, entre 1901 i 1904, presidí el Club Alpí Francès. A més, excel·lí com a pintor paisatgista, i d’entre les seves obres, destaquen les panoràmiques del Mont Blanc i les del circ i la cascada de Gavarnie. Explorà la major part del Pirineu, i amb el guia Henri Passet l’any 1878 realitzaren la primera ascensió documentada al Bachimala (3177 m) i dos anys més tard a la Punta Alta (3015 m). El pic de Schrader o Bachimala ens el recorda.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Els germans Cadier, muntanya i proïsme

Fins a principis del segle XX era pràctica habitual contractar els serveis d’un guia per fer qualsevol excursió mínimament complicada. Tanmateix, les coses van començar a canviar a partir del 7 d’agost de 1902. Aquell dia cinc joves germans originaris del poble bearnès d’Osse-en-Aspe sortien de Banhèras de Luishon per emprendre una travessa de deu dies entre l’Aneto i la Munia, passant per les Maladetes, el Maupas, els Cabrioules, el Perdiguero, els Gourgs Blancs, el Posets i els Eristes. Sense ser gaire conscients estaven creant un estil, que podríem anomenar de travessa, llavors inèdit al Pirineu, que bàsicament consistia en fer itineraris llargs i de certa dificultat (alguns cops per crestes), utilitzant el mínim material possible, bivaquejant a gran alçada i sense el concurs de cap guia. L’any següent repetiren l’experiència anant del pic Long al Balaitous, passant pel els Astazus, el Marboré, el Mont Perdut, el Taillon i el Vinhamala. Els cinc germans Cadier eren fills d’un pastor protestant establert a la vall d’Aspe. Tres d’ells George (1874-1952), Albert (1879-1929) i Charles (1882-1965) van seguir la vocació dels seu pare, mentre que Henri (1877-1965) i Édouard (1881-1958) van ser respectivament advocat i enginyer. Realitzaren importants tasques en pro de la fraternitat i la justícia social com, per exemple, acollida de nens orfes, millora de les condicions de treball de molts obrers, col·laboració en una xarxa d’evasió durant la Segona Guerra Mundial i treball de suport a presoners del camp de concentració de Gurs. George, que sovint signava en nom dels cinc germans, va escriure alguns llibres i nombrosos articles de muntanya i de caire social. Destaca sobretot l’obra en tres volums Au Pays des Isards, amb pròleg de tres personatges cabdals de la història del pirineisme com Franz Schrader i els comtes Russell i de Saint Saud. En els dos primers volums s’expliquen les travesses dels anys 1902 i 1903, mentre que l’últim és una monografia del massís del Balaitous, on els Cadier van obrir nombroses vies. L’Agulla (3022 m) i el pic Cadier (2676 m) a la zona de Balaitous ens els recorden.

dilluns, 8 de maig de 2017

Louis i Margalide Le Bondidier, integrats al Pirineu

A mitjan juliol de 1901 Louis Le Bondidier (1878-1945) ocupà una plaça de funcionari del registre del poble de Campan, proper a Banhèras de Bigòrra. Hi anà amb la seva parella, Marguerite Liouville (1879-1960), amb qui s’havia casat tres anys abans. En principi el jove matrimoni es plantejà fer una breu estada en aquestes contrades. Tanmateix, al poc temps s’introduïren en els ambients excursionistes de la zona, fent-se socis del Club Alpí Francès i integrant-se plenament en el territori. Tant és així que Marguerite adoptà el nom occità de Margalida, i en Louis l’any 1909 desestimà un trasllat a una altra població en tancar-se el registre de Campan. Durant més de deu anys la parella realitzà una important activitat pirineista, destacant la campanya de l’estiu de 1905 en la que anaren de la vall d’Aran a Luchon, passant pel Besiberri, Maladeta i Posets, tot pujant una trentena de tresmils, alguns d’ells encara mai fets, com els pics de Margalida, Maldito, Espadas, Beraldi i la Forqueta. A més, Louis demostrà tenir una gran capacitat de lideratge i organització, que li permeté col·laborar posteriorment amb el Touring Club i organismes de promoció del turisme. Així, per exemple, el febrer de 1908 organitzà a Payolle el que es considera el primer concurs d’esquí del Pirineu. Malauradament l’any 1913 a en Louis se li manifestà una hemoptisi, que l’obligà a deixar el muntanyisme. Aquest fet l’esperonà a centrar-se en el seu vessant d’erudit i d’organitzador, que cristal·litzà en la creació del Musée Pyrénéen de Lourdes, inaugurat el setembre de 1922, del que Louis i Margalide van ser els primers conservadors. Cal també destacar la seva tasca com a membre de la comissió per a la protecció del patrimoni, on aconseguí salvaguardar, entre d’altres, les cascades de Cauterets, arran de les obres hidroelèctriques. Ambdós van escriure llibres i nombrosos articles de temàtica pirineista. Els pics de Le Bondidier (3185 m), a la Maladeta occidental, i Margalida (3241 m), al costat del Tempestats, ens els recorden.

dimarts, 21 de març de 2017

Louis Cordier, les muntanyes també s’estudien

Durant els anys 1802 i 1803 el geòleg Louis Cordier va fer una investigació sobre el vulcanisme, que començà explorant el Massís Central francès i l’acabà a les illes Canàries, on pujà dos cops el Teide, visitant també part de la conca del riu Fluvià i el Cabo de Gata. En aquest periple intentà pujar la Maladeta amb l’intel·lectual danès Tønnes Christian Bruun de Neergaard. El 9 d’octubre de 1802 Cordier, de Neergaard i dos guies assoliren el Portillón Superior. En aquest punt de Neergaard abandonà; Cordier i un guia, però, continuaren, baixaren a la glacera, la travessaren i, amb moltes dificultats, assoliren la cresta. Tanmateix, a partir d’aquest punt no van saber com superar els menys de cent metres de desnivell que els hi mancava per fer el cim i abandonaren. Calgué esperar fins el setembre de 1817 per a que Friedrich Parrot i Pierre Barrau fessin la primera ascensió. Pierre Louis Antoine Cordier (Abbeville, 1777 – Paris, 1861) va ser un geòleg i mineralogista. Estudià a l’Escola de Mines de Paris, essent deixeble del prestigiós geòleg Déodat de Dolomieu, amb qui establí una profunda amistat, fent plegats un viatge científic pels Alps i participant en la campanya napoleònica d’Egipte. Posteriorment Cordier fou inspector general de mines i professor de l’Escola de Mines de Paris i del Museu Nacional d’Història Natural, on hi amplià notablement la part dedicada a la geologia. A més ocupà diferents càrrecs de responsabilitat pública, com conseller d’estat, par de França i president de varies comissions del ministeri de Treballs Públics. Junt amb d’altres col·legues fundà la Societat Geològica de França, de la que esdevingué president. Fou un dels primers a aplicar mètodes físico-químics per l’anàlisi de les roques, raó per la qual se’l considera un dels pares de la petrologia moderna. També realitzà estudis per determinar la temperatura de l’interior de la Terra. Va fer molts viatges geològics, publicant un bon nombre d’articles científics; un d’ells constitueix el primer estudi geològic rigorós de la muntanya de sal de Cardona. Es casà amb Cécile Borgella neboda del pare del pirineisme, Louis Ramond de Carbonnières. El mineral anomenat cordierita (ciclosilicat de ferro, magnesi i alumini), i el pic de Cordier (3254 m) i la Torre Cordier (3050 m) a la Maladeta ens el recorden.