dissabte, 5 de desembre del 2020

Ludwig Gramminger, tirant cables

Al llibre Els conqueridors de l’inútil Lionel Terray narra que el 6 d’agost de 1957, estant a Grindelwald, s’adonà que quatre escaladors feien la paret nord de l’Eiger. Donat que progressaven molt a poc a poc i les previsions meteorològiques eren dolentes, pensà que es retirarien. Poc s’imaginava Terray que cinc dies després pujaria l’Eiger per la via normal, junt amb una trentena llarga d’alpinistes de primera línia i de diferents nacionalitats, per intentar salvar els quatre escaladors. Dins l’equip de rescat hi havia el suís Robert Seiler, que havia fet la cinquena de la nord de l’Eiger, els italians Riccardo Cassin i Carlo Mauri; així com alguns dels més grans especialistes en rescats de muntanya del moment, com el polonès Jerzy Hajdukiewicz, el suís Erich Friedli, que inventà el primer cargol de gel, i l’alemany Ludwig Gramminger, sens dubte el més experimentat de tots. Liderats per Friedli i Gramminger se seguí una estratègia, bastant habitual a l’època, que consistia a baixar un alpinista mitjançant un cable d’acer que anava enrotllat a un cabrestant. Quan el rescatador trobava el ferit se’l carregava a l’esquena amb un talabard especial i finalment se’ls pujava. L’agost de 1957 només s’aconseguí salvar Claudio Corti. Per això calgué baixar Alfred Hellepart, un fornit col·laborador de Gramminger, 360 metres per la paret nord de l’Eiger. Ludwig “Wiggerl” Gramminger (Munic, 1906-1997) fou un alpinista i pioner dels rescats de muntanya. Excel·lent escalador, entre finals de 1920 i principi dels 1930, fou company habitual d’escalada d’Anderl Heckmair, que l’any 1938 va fer la primera a la nord de l’Eiger. L’any 1925 s’incorporà a la Bergwacht Bayern (servei de rescat de muntanya adscrit a la Creu Roja bavaresa), on participà en més d’un miler de salvaments, sobretot als Alps Bavaresos. A part d’ajudar a organitzar el servei de rescat que llavors es trobava a les beceroles, desenvolupà i millorà diferents ginys, com el cabrestant, el cable d’acer o un trineu per transportar ferits (conegut com a akja). Fins i tot inventà el seient de Gramminger, un talabard que servia per traslladar ferits i que es carregava a l’esquena del rescatador. Explicà les seves vivències i coneixements al llibre Das gerettete Leben. Un carrer de la ciutat de Munic ens el recorda.

Equip de rescat bavarès de l’Eiger de l’agost de 1957. Gramminger i Hellepart són el tercer i el segon per la dreta. Foto cedida per Hermann Huber (tercer per l'esquerra) i la Bergwacht Bayern (Copyright: Bergwacht Bayern/Archiv Gramminger).  


dimecres, 14 d’octubre del 2020

Christos Kakalos, el primer a arribar a can Zeus

El massís de l’Olimp, que està situat a cavall de les planes de Tessàlia i Macedònia, culmina al pic Mytikas (2917 m). A l’antiga Grècia es creia que hi vivien els dotze deus olímpics, que liderats per Zeus, governaven el món. Aquest cim fou assolit relativament tard, ja que està situat dins una zona que durant molt temps fou conflictiva, perquè Grècia en reclamava la sobirania a l’imperi otomà. De fet era un dels territoris on actuaven els temibles kleftes, uns bandolers que practicaven la guerra de guerrilles contra els turcs. Així, doncs, qualsevol expedicionari que s’hi endinsés corria un gran risc. Tot canvià a partir de 1912, quan aquest territori passà a mans gregues, com a resultat de les guerres Balcàniques. El juliol de 1913 el llegendari fotògraf suís Frédéric Boissonnas i el seu compatriota, l’historiador d’art, Daniel Baud-Bovy van fer-hi cap per fer un reportatge. A més, aprofitant l’avinentesa, també es plantejaren pujar el Mytikas. El 29 de juliol van arribar a Litochoro i contractaren Christos Kakalos, perquè els guiés. Després d’uns dies d’intensa exploració, en què pujaren als cims Profitis Ilias i Toumba, intuïren una possible via d’ascensió al Mytikas. A les 9 del matí del 2 d’agost, que s’aixecà bastant tapat, assoliren un pic, que els hi semblà que era el més alt i que anomenaren Victòria. Tanmateix, poc després de deixar al cim un text, que testimoniava la seva ascensió, escampà la boira, i s’adonaren que no havien assolit el punt més alt del massís. Abatuts, decidiren baixar amb la intenció de deixar-ho per una altra ocasió. Kakalos, però, assenyalant el Mytikas s’adreçà als seus clients i els digué: pugem? Aquests assentiren amb el cap i seguiren els passos decidits de Kakalos fins al veritable cim, que assoliren en poc més d’una hora. Christos Kakalos (Litochoro, 1879-1976) fou un llenyataire, caçador i guia grec. Va fer nombroses primeres ascensions a diferents pics del massís de l’Olimp, entre ells el Stefani (2909 m) l’any 1921 amb el topògraf Marcel Kurz i l’enginyer Fritz Kuhn. L’any 1937 la federació grega de muntanyisme l’anomenà guia oficial de l’Olimp, on conduí centenars d’expedicions, fent la darrera ascensió al Mytikas l’any 1973 amb noranta-tres anys. Un petit refugi, situat al pla de les Muses (2680 m), ens el recorda.

Foto cedida per Maria Zolota, guarda del refugi Spilios Agapitos

dilluns, 13 de juliol del 2020

Léonce Lourde-Rocheblave, ideant els primers refugis pirinencs

L’abril de 1876 es creà a Bordeus la secció Sud-oest del Club Alpí Francès (CAF). Entre els seus fundadors destaquen figures cabdals de la història del  Pirineisme, com Franz Schrader, Henri Brulle, el comte de Saint-Saud, Adrien Bayssellance o Léonce Lourde-Rocheblave. Un dels primers objectius de l’entitat fou la construcció d’un abric-refugi prop del Mont Perdut. Lourde-Rocheblave presentà un enginyós estudi preparatori, on no hi faltava ni llar de foc ni un dormitori desmuntable fet amb xarxes. La solució final, però, consistí en una senzilla balma tancada per un gruixut mur de pedra, obra que dirigí el comte Henry Russell. Aquesta, que es troba a uns 2900 m al vessant sud-oest del Cilindre, s’inaugurà el 1877. Tanmateix, les dures condicions climàtiques del lloc i alguns actes vandàlics van fer que l’obra es deteriorés en poc temps. Per aquest motiu la secció Sud-oest del CAF es plantejà construir un refugi a la bretxa de Tucarroya (2666 m). Lourde-Rocheblave, amb l’assessorament de l’arquitecte Alphonse Blaquière, liderà el projecte d’aquest edifici, que s’inaugurà l’any 1890. El refugi, que és el més antic del Pirineu, és el primer d’una generació que destaca per la seva solidesa, absència de grans obertures i un sostre en forma de volta d’arc apuntat o ogival. Així, per exemple, els refugis Packe, Bayssellance, Ledormeur o l’antic d’Ulldeter s’edificaren seguint aquest patró. Léonce Lourde-Rocheblave (Orthez, 1847-Bordeus, 1898) fou un pirineista  bordelès, fill d’un influent pastor protestant, que s’establí al Béarn. L’any 1874 publicà amb Franz Schrader, de qui fou gran amic, un mapa inèdit a escala 1:40000 de la zona de Gavarnie i el Mont Perdut. Essent vicepresident de la secció Sud-oest del CAF, impulsà la construcció d’un observatori meteorològic a Gavarnie, així com el traçat i manteniment de camins de muntanya, com els que porten als refugis de Tucarroya o al de Bayssellance. També participà en diferents comissions d’avaluació i selecció de guies que, en aquells anys, regulava el CAF. El refugi de Tucarroya, també anomenat de Lourde-Rocheblave, i la punta Lourde-Rocheblave (3104 m), prop dels Gourgs Blancs, ens el recorden.
Foto original presa pel fotògraf suís Frédéric Boissonnas, cedida alhora per Florian Jacqueminet, de la Revue pyrénéenne, i per Isabelle Boeuf de l’Atelier iCOM 2000 de la ciutat de Pau.

diumenge, 24 de maig del 2020

Henriette d’Angeville, voler és poder

Katharine Richarson fou una de les millors alpinistes de finals del segle XIX. La seva excel·lent forma física li permetia emprendre ascensions de gran dificultat d’una manera excepcionalment. Tant és així que algun dels seus guies deien d’ella que ni dormia, ni menjava, però que caminava tan de pressa com el diable. A partir de 1890 realitzà nombroses ascensions amb Mary Paillon. Tanmateix, set anys després ambdues deixaren el muntanyisme d’elit a causa d’uns greus problemes de visió de Paillon, qui continuà lligada al món de  l’alpinisme col·laborant en diferents revistes de muntanya com l’Alpine Journal i la Revue  Alpine. Destaquen les seves biografies d’algunes pioneres de l’alpinisme com Meta Brevoort, Isabelle Charlet-Straton, la mateixa Katherine Richardson i Henriette d’Angeville, la segona dona que pujà el Mont Blanc. Henriette d’Angeville (Semur-en-Auxois 1794, Lausana, 1871) fou una aristòcrata francesa, establerta a Suïssa. Gran aficionada al muntanyisme, que practicà fins que tingué prop de setanta anys, de ben jove es proposà fer el Mont Blanc, fita que assolí el 4 de setembre de 1838. Malgrat que molts familiars i amics l’intentaren dissuadir, en considerar que la pràctica del muntanyisme estava reservada als homes, d’Angeville tirà endavant el seu projecte de forma metòdica. S’entrenà, es documentà, demanà consell al seu metge, es va fer confeccionar un vestit especial, que pesava uns set quilos, i va fer testament. A finals d’agost de 1838 marxà a Chamonix, on contractà sis guies i sis camàlics. D’Angeville refusà qualsevol ajut, ja que volia arribar al cim pels seus propis mitjans. Un cop a dalt deixà escrit sobre la neu el lema “voler és poder”. De tornada a Chamonix fou rebuda com una heroïna i l’endemà organitzà un sopar, on Marie Paradis (la primera dona que pujà el Mont Blanc) assistí com a convidada d’honor. L’any següent va escriure l’opuscle Le Carnet Vert, il·lustrat per notables artistes, on relatà la seva aventura. Malgrat que d’Angeville no fou la primera dona que va fer el Mont Blanc, si seguim el criteri del bibliòfil Henri Beraldi, segons el qual el bon pirineista és aquell que puja, escriu i sent, d’Angeville seria, sens dubte, la primera alpinista de la història. Un carrer a la localitat d’Hauteville-Lompnes, on hi ha el castell que va pertànyer als d’Angeville, ens la recorda.


dissabte, 14 de març del 2020

Marie Paradis, si ho voleu saber aneu-hi

L’any 1832 Alexandre Dumas (pare) va fer un viatge per Suïssa i algunes poblacions properes, que posteriorment l’inspirà a escriure el llibre Impressions de Voyage: Suisse. Al capítol XI explica que, durant la seva estada a Chamonix, anà d’excursió a la Mer de Glace amb el guia Pierre-Joseph Payot. Quan sortiren del poble, el guia s’aturà per parlar amb una senyora que, com li aclarí posteriorment, es deia Marie Paradis i era l’única dona que havia fet el Mont Blanc. Dumas, encuriosit, demanà al guia més informació sobre el tema, i aquest, que fou un dels que pujà amb Paradis, ho va fer amb un gran luxe de detalls. A partir d’aquesta informació, al mateix capítol del llibre, Dumas explica que el 13 de juliol de 1808 Jacques Balmat, que el 1786 va fer la primera al Mont Blanc amb Michel-Gabriel Paccard, liderà una expedició a aquest cim amb cinc veïns de Chamonix. Poc abans de partir, dues conegudes van preguntar a Balmat si s’hi podien afegir. Una no va ser acceptada, ja que alletava un infant de set mesos. L’altra, Marie Paradis, que era soltera i treballava com a minyona en un hostal, es va unir al grup després d’una breu i intensa conversa amb Balmat. L’expedició va fer nit als Grands Mulets. L’endemà, després de superar amb moltes dificultats una paret de neu, Paradis i un altre membre del grup, començaren a donar símptomes de defalliment. Balmat, que era un guia expert, va entendre que l’objectiu era assolible i decidí continuar, donant sobretot suport a Paradis, que estava al límit de les seves forces. Finalment, a empentes i rodolons, tots van fer el cim. La baixada es desenvolupà amb relativa normalitat i l’endemà arribaren a Chamonix, on alguns veïns interpel·laren Paradis sobre les coses que havia vist. Ella, esgotada, els hi respongué que seria molt llarg d’explicar, ja que n’havia vist moltes de coses; però que si ho volien saber, només calia que hi anessin. Uns anys després Marie Paradis (Saint-Gervais-les-Bains, 1778-Chamonix 1839), que fou un personatge molt popular al Chamonix de l’època, obrí un petit establiment, on servia menjar i begudes. L’any 1838 fou la convidada d’honor del sopar que organitzà la segona dona que pujà el Mont Blanc, l’aristòcrata Henriette d’Angeville. Un carrer a les localitats de Valence i a la Roche-sur-Yon, un carreró a Annecy, un passeig a Chamonix i una escola a Saint-Gervais-les- Bains, ens la recorden.




dimarts, 7 de gener del 2020

Vladímir Arséniev, explorant i fent amics per la taigà

L'any 1975 el cineasta Akira Kurosawa dirigí la pel·lícula Dersú Uzalà. L’obra, basada en textos autobiogràfics de Vladímir Arséniev, té per protagonistes el mateix Arséniev i Dersú Uzalà. El primer capitaneja un grup de soldats que explora el curs alt del riu Ussuri, que és fronterer entre la Xina i Rússia. El segon és un bonhomiós vell caçador d'ètnia hezhen (nanái o gold), que els fa de guia. El film narra l'amistat entre dues persones de mons diferents; així, mentre que Arséniev és un home de ciutat, el caçador, de creences xamanistes, viu a la taigà siberiana. Malgrat aquestes diferències, ambdós comparteixen l'amor i el respecte per la natura. Vladímir Klàvdievitx Arséniev (Sant Petersburg, 1872-Vladivostok, 1930) fou un explorador, geògraf, etnògraf i escriptor, que liderà nombroses expedicions a les zones més remotes de l'est de Rússia. Destaquen les que realitzà pels rius Ussuri i Amur, les muntanyes de Sikhotè-Alín, la península de Kamtxatka i les illes del Comandant. Com a naturalista va descriure la flora, la fauna i l'etnografia d'aquelles contrades, trobant, a més, les fonts d'alguns rius. Fou membre d'un bon grapat de societats científiques, així com director del museu regional de la ciutat de Khabarovsk. A més, ocupà càrrecs polítics, promovent la creació de reserves naturals i de normatives per a la preservació de recursos naturals. Va escriure nombrosos articles científics i assaigs, però les seves obres més conegudes són els llibres Pel país de l'Ussuri, Dersú Uzalà i A les muntanyes Sikhotè-Alín, on s'hi entreveu la gran petjada que Dersú Uzalà deixà en ell. Cap al final de la seva vida la policia secreta soviètica l’acusà d’espiar pels japonesos. Morí a conseqüència d'una broncopneumònia contreta en una expedició per la zona del baix Amur. Més mala sort tingué la seva vídua, Margarida, que l’agost de 1938, i en plena Gran Purga estalinista, fou condemnada a mort i executada. La seva filla, Natàlia, va ser empresonada diverses vegades i enviada a un camp de concentració (Gulag) durant deu anys. Un asteroide, anomenat Dersú Uzalà, la ciutat d'Arséniev al territori de Primórie, la glacera Arséniev del volcà Avatxinski, a la península de Kamtxatka, i un l'afluent de riu Ussuri, anomenat Arsenievka, ens el recorden.