Henri Brulle, seguint el comte per camins difícils

A les 5 de la tarda del 7 d’agost de 1889 el comte Russell prenia el te amb uns convidats a les coves Bellevue, que s’havia fet construir sota la gelera d’Ossoue. Els hostes: Célestin Passet, François Bernat-Salles, Roger de Monts, Jean Bazillac i Henri Brulle, que havien pujat el Vinhamala pel provocador i fascinant corredor de Gauba, li explicaven els detalls (com els més de 1300 esglaons tallats per Passet) d’una ascensió que trigaria 44 anys en ser repetida. El comte els suggerí de repetir l’aventura, però afegint encara més dificultat, tot pujant d’esquena... Aquella fou una època en que el Pirineisme clàssic, que simbolitzava el propi Russell, estava donant pas a una altra concepció en que prevalia la dificultat. La figura més rellevant fou el notari Jean Jacques Henri Brulle (Liborna, 1854 – Chamonix, 1936), que feu cordada primer amb Bazillac i de Monts, després amb René d’Astorg i finalment amb el seu fill Roger Brulle, utilitzant sempre els serveis de grans guies com Célestin Passet o Germain Castagné. D’entre les 274 ascensions que anotà al seu diari, n’hi ha 88 primeres, podent destacar les dels corredors del Clot de la Hount i de Gauba al Vinhamala, la cara nord del Taillón o el Petit Vinhamala per la via dels sèracs. Brulle era un caminador infatigable: així, el 1882 anà del Tempestats al pic d’Alba en una sola jornada, i el 1891 pujà el Monte Perdido i el Vinhamala en 17 hores. Escalà per múltiples vies els diferents pics del circ de Gavàrnia des dels Astazus fins els Gabietos. Explorà el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran, fent les primeres de l’Encantat Petit i el Comaloforno. Feu meritòries ascensions als Alps, destacant la Meije, el Cervino o el Petit Dru, on aprengué les tècniques de l’us de la corda i el piolet curt (el seu era el cèlebre Fleur de Gaube). Arran de la mort del seu fill a la Primera Guerra Mundial deixà la muntanya durant uns 20 anys. Tornà, però cap el 1930, i essent octogenari pujà varies vegades el Mont Blanc. El pic Central de la Cascada o pic Brulle (3106 m) i el Bassiero Occidental (2903 m) o punta Brulle ens el recorden.

Excursionisme, número 355, pàgina 32, any 2010