divendres, 26 de gener de 2018

Louis Ramond de Carbonnières, trobant el perdut

Segons les teories geològiques de finals del segle XVIII el substrat de les parts més altes de les serralades estaria format principalment per materials magmàtics i metamòrfics. El geòleg Déodat de Dolomieu s’adonà, però que al Pirineu, no se seguia aquesta pauta, ja que al seu bell mig hi sobresurt el massís calcari del Mont Perdut. El naturalista Picot de Lapeyrouse suggerí que en aquest cas el calcari no contindria fòssils i seria coetani del granit. Ramond de Carbonnières, posà en dubte aquesta afirmació i reptà Lapeyrouse a comprovar-la pujant el Mont Perdut. L’agost de 1797 organitzà una expedició de 15 persones que, enfilant-se per la vall d’Estaubé, assolí amb moltes dificultats la bretxa de Tucarroya. Malgrat que no van fer cim, l’empresa va ser un èxit ja que van trobar calcàries amb restes fòssils, que desmentien la hipòtesi de Lapeyrouse. A més Ramond va ser el primer en documentar l’existència de la cara nord del Mont Perdut amb la seva glacera, llavors esplendorosa. Louis François Élisabeth Ramond de Carbonnières (Estrasburg 1755-París 1827) va ser un naturalista i polític, considerat com el pare del pirineisme. Entre 1781 i 1788 fou secretari del cardenal Louis de Rohan, i va viure de primera mà el cèlebre assumpte del collar (1785), un escandalós frau que involucrà el cardenal i la reina de França, Maria Antonieta. Ramond visità per primer cop el Pirineu el juliol de 1787, acompanyant el cardenal, que volia prendre les aigües al balneari de Barèges. Mentre aquest seguia el seu tractament, Ramond pujà, entre d’altres, el pic de Midi de Bigorre i la bretxa de Roland. A més, a mitjan agost, i en uns 10 dies, anà i tornà de Barèges a la Val d’Aran i intentà fer la Maladeta. Entre el 1796 i el 1800, i essent professor d’història natural de l’escola central de Tarbes, esmerçà molts esforços per trobar una via d’accés al Mont Perdut. Finalment, va fer el cim el 10 d’agost de 1802, quatre dies després que ho fessin els seus guies Rondo i Laurens, amb l’ajut d’un pastor aragonès. Posteriorment ocupà càrrecs polítics importants, com el de prefecte de Puy de Dôme. Influït pels romàntics alemanys, va escriure meritòries obres literàries, destacant però les cròniques de les seves exploracions pirinenques Voyages au Mont Perdu i Observations faites aux Pyrénées. La planta Ramonda Pyrenaica, el Soum de Ramond (3263 m, al costat del Mont Perdut) i el pic de Ramougn (3011 m, al massís del Néouvielle) ens el recorden.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada