En un dels seus llibres l’historiador Henri Beraldi explica que el 8 d’agost de 1787 els científics Reboul i Vidal van pujar el pic de Midi de Bigorre. Mentre baixaven, i a l’alçada del llac d’Oncet, coincidiren amb Louis Ramond de Carbonnières, futur pare del pirineisme, que els preguntà si sabien quines eren aquelles muntanyes. Els dos savis van dir que si i, tot seguit, Reboul va estendre una mà, i descrivint un semicercle d’est a oest, anomenà tots els pics que coneixia. Segons Beraldi, en aquest moment, va néixer el pirineisme. Sens dubte els estudis sobre la geologia i la flora dels Alps d’Horace-Bénédict de Saussurre, així com la primera ascensió al Mont Blanc de l’any anterior, que marca l’inici de l’alpinisme, animaren a un bon nombre d’intel·lectuals a fer un treball semblant als Pirineus. Henri-Paul-Irénée Reboul (Pézenas 1763-1839) fou un científic i polític francès. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Tolosa. A l’acabar els estudis, però, descobrí la seva vocació científica (sobretot per la química, però també per la física i la geologia) tot llegint els treballs d’Antoine de Lavoisier, el pare de la química moderna. En l’àmbit de la política, donà suport a la Revolució Francesa, essent elegit el 1791 diputat a l’assemblea legislativa pel departament de l’Hérault. A més, fou un dels impulsors de la creació de la comissió de monuments, que salvà moltes obres d’art i que seria la llavor del futur museu del Louvre. Durant el Règim del Terror, però, fou acusat de contrarevolucionari i s’exilià a Itàlia, on en els anys del domini napoleònic, va ser administrador de la Lombardia i agent general de finances a Roma. En aquest període comprà un nombre important de peces d’art, d’entre les que destaca el quadre de Rafael d’Urbino Les Tres Gràcies. El 1809 retornà a la seva vila natal, on creà una petita empresa química, que anys més tard feu fallida, fet que l’obligà a desprendre’s de la seva col·lecció d’art. Entre 1786 i 1789, junt amb l’astrònom Jacques Vidal, realitzà primeres ascensions a diferents cims del Pirineu com: l’Anie, el Pimené, el Turon de Néouvielle (que és la primera ascensió documentada d’un tresmil) i el Grand Quayrat. L’objectiu era determinar, amb la màxima precisió possible, l’alçada dels principals cims de la serralada. El 1817 publicà l’article Nivellement des principaux sommets de la chaîne des Pyrénées a la revista Annales de Chimie et de Physique, on afirmava que el punt culminant del Pirineu no era el Mont Perdut, com llavors es creia i el mateix Ramond defensava, sinó que era un pic de les Maladetes, que anomenà Aneto, com el poble ribagorçà situat al sud-est del cim. Publicà llibres d’assaig sobre temes de política i geologia i un nombre important d’articles científics. La punta Reboul Vidal (3007 m), prop del Turon de Néouvielle, ens el recorda.
Excursionisme, volum 370, pàgina 32, any 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada